Cap d'Any!

Com en altres anys, i en germanor familiar a casa dels nostres amics vilafranquins, Anna i Pere, vam celebrar el sopar de Cap d'Any. A la fotografia, una imatge dels grans de raïm preparats per al moment del traspàs de l'any 2013 al 2014. Que aquest 2014 sigui ben radiant en els nostres cors, i que dels nostres cors irradiï en l'entorn!

Bona entrada del 2014!

Us desitjo una bona entrada del 2014, un any que és i ha d'esdevenir encara més significatiu!

(La imatge, que està publicada a la portada de la revista Tot Sant Cugat, és de l'Adolf, artista i soci de l'Associació Catalana d'Exlibristes)

Escriptures de la vida

La vida s’escriu, poderosa, amb les mans,

obreres dels dies i dels afanys.

La vida s’escriu, sinuosa, en els passos

ingràvids dels somnis alats.

La vida s’escriu, graciosa, en el joc dels dits,

i en la dansa de l’amor,

i en el rés que pren cos en l’infinit.

(30 de desembre de 2012. A la imatge, àngel del nostre pessebre napolità, rere un vidre)

El repte de ser pares

Cal dir d’entrada que els pares no són l’ideal de pares. Seria estrany trobar un pare o una mare que ho fos de manera perfecta, la imperfecció forma part de la naturalesa humana. Això no vol dir que no ens hàgim d’aplicar a fons en aquesta tasca, d’altra banda tan motivadora. L’amor envers els fills és un motor d’acció formidable en la tasca educativa.

Però ser pares, com ser fills, és difícil, molt difícil. Fem el que fem com a pares sempre cometem errors, i a vegades algun de garrafal i tot, malgrat les bones intencions. Cal donar als pares el benefici de l’error i, a mesura que els fills creixen, acceptar les limitacions que, repeteixo, ho són a dues bandes. 

Els primers lligams amb l’existència són els nostres pares. Els pares, o aquells que compleixen la funció materna i paterna, són el nostre punt de referència en els primers anys de la nostra vida, quan es forma el caràcter. Hi insisteixen psiquiatres, psicòlegs, psicoanalistes, terapeutes: la influència dels nostres progenitors, per bé i per mal, no és definitiva però sí molt significativa. No és definitiva perquè sempre s’és a temps de corregir errors, disfuncions, mancances.

Tothom aconsella sobre la funció paterna i materna. No hi ha cap recepta absoluta, però hi ha moltes receptes relatives que es poden anar assajant, ja que en la vida sempre ens hi movem per assaig-error-assaig-encert, i anar fent. Davant la tasca diària de l’educació dels fills el més assenyat és aplicar el sentit comú, i sobretot amor, molt d’amor, que no vol dir consentiment, ni contemplació… Els infants necessiten límits, tanmateix com els adults. Cal fer veure a la mainada que no es pot tenir tot ni es pot fer tot. Com els adults, insisteixo, i educar-los en el contrari no és educar-los per a la vida, però tampoc per a ells mateixos, per al seu equilibri personal.

Al seu llibre El reto de ser padres (Ediciones B), el psicòleg clínic i psicoanalista de nens, adolescents i adults, Joseph Knobel Freud, afirma: Els límits són absolutament fonamentals en el desenvolupament de l’infant. Sense límits, sense murs, els nens cauen psicològicament parlant. Sense límits la seva psique es desborda.

La infantesa és pura pulsió, pur impuls, naturalesa humana en estat pur. Cal contenir i ordenar les pulsions. En una paraula: cal civilitzar l’infant. En aquesta tasca, però, com en totes les tasques educatives, els pares no s’haurien d’extralimitar i ofegar l’energia de l’infant, sinó veure com canalitzar aquesta energia altament creativa a través dels talents que l’infant anirà mostrant.

Els pares som de pas a la vida dels nostres fills, però quin pas! La responsabilitat del pas és enorme. Els fills són fills de la vida mateixa que passen a través nostre, no ens pertanyen. La nostra missió és encaminar-los el millor possible perquè facin el seu camí, no el nostre. Un error que Knobel Freud es troba sovint a la seva consulta en forma de dolor psicològic. Estimar els fills no hauria de significar lligar-los amb uns lligams tan estrets que els ofeguin. Tard o d’hora els pares un dia no hi serem, i els fills han de poder sentir que tenen cames psicològiques per caminar sols. El doctor Joseph Knobel Freud ho diu amb paraules senzilles: La vida és un camí [que va] de la dependència total [dels pares] a la independència total [dels pares]. Mentrestant, els pares fem amb amor la tasca més important que la vida ens ha encomanat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de desembre de 2013. La foto que il.lustra aquest post me la va fer el meu pare)

L'Estrella de Nadal

Tal dia com avui recordo la mare omplint una bossa amb la roba; més d’una bossa, segurament, perquè l’estada a casa els avis materns durava totes les festes de Nadal i Reis. Després de la mort del meu pare ara fa un any i mig veig encara més clarament la importància i significació d’aquest viatge que per a nosaltres, el meu germà i jo, era una festa. La materna ha estat pràcticament l’única família que hem tingut.

Amb la meva mare agafàvem el cotxe de línia, “la llacuna”, en dèiem, perquè tenia parada i fonda a La Llacuna. Nosaltres baixàvem molt abans, entre els pobles de Can Canals i Monistrol d’Anoia. A peu de carretera venia a rebre’ns la meva estimada tieta Angeleta, un veritable àngel de bondat que amb mi es mostrava tan maternal. Fèiem un bon tros de camí a peu fins arribar a la casa pairal, al capdavall del poble de Can Benet de la Prua. Quan entràvem, ja sentíem una olor dolça de cigrons. L’àvia sabia que m’agradaven els cigrons, i per sopar en feia en honor meu, tan llepafils, tan poc menjadora. Aquest era el seu primer regal. Em menjava un platet de cigrons i una mandarina per postres. Després l’àvia encetava una barra de torrons, tot i que deia que l’hora dels torrons era a la mitjanit, quan naixia el Nen Jesús, i això s’havia de celebrar perquè aquell Nen era Déu…

-Ja has vist l’Estrella de Nadal?- em deia l’àvia al capdamunt de les escales d’entrada a la casa. Jo li deia que sí, que l’havia vista per la finestreta del cotxe de línia, brillant al cel de nit. Sento encara una sensació densa i ingràvida al mateix temps en la meva ànima submergida en el Misteri de l’Estrella de Nadal que anunciava el Naixement del Nen Déu… Llavors vivia aquest Misteri sense pensar que era un Misteri. Després, amb els anys, he volgut desenterinyar aquell Misteri, apamar-ne les coordenades amb la raó. Però si una cosa he après és que el Misteri no és mesurable ni s’explica a través de cap lògica… Per aquest motiu ja fa temps que torno a immergir-me en aquesta sensació ingràvida i densa del Misteri de Nadal, una poètica de la meravella. En la meva infantesa em semblava que l’Estrella era a fora, en la nit, perquè veia l’Estrella enfilada a dalt del cel. Ara veig l’Estrella del Misteri del Naixement del Nen de Llum, imatge de l’estat naixent del nostre esperit renovat, a dins, molt al fons de la meva ànima.

Que tingueu una bona Nit de Nadal!

Un conte de Nadal (a la memòria d'en Ramon Julibert)

Aquest conte de Nadal és una història real. Així com entre el normal i l’anormal a penes hi passa un fil de màquina de cosir, els límits entre el real i l’irreal a vegades són inexistents.

Un dia d’Advent va morir a Barcelona en Ramon Julibert. He sabut el nom d’aquest personatge peculiar per l’obituari, tendríssim, que li va dedicar Dolors Boatella a la revista Núvol. En Ramon Julibert cantava òpera al metro. Segur que molts l’havíeu vist alguna vegada. En Ramon cantava a l’andana de la línia verda del Passeig de Gràcia. El vaig trobar moltes vegades els anys que anava a classes d’italià a l’Istituto Italiano di Cultura, al Passatge Méndez Vigo (per cert: en Julibert sabia italià i alemany, llengües operístiques…) Em cridava l’atenció aquell home d’una certa edad sense ser vell, alt, esprimatxat, sempre ben pentinat i ben vestit. En Ramon Julibert no era un rodamon, un tramp, un clochard. En Ramon no era ben bé un músic de carrer, era un músic d’interior, cantava àries a l’andana del metro a viva veu, amb el gest, això sí, una mica desmanegat. Alçava els braços i encara semblava més alt. La gent mirava aquest personatge des de tots el angles possibles i en els seus ulls s’hi podia veure tota la paleta d’emocions que despertava, des del desconcert fins a la dissimulació. Algú bellugava el cap i possiblement pensava: Aquest home està boig, no hi és tot…

Desconcerta, sí, el que no coneixem o no sabem com evaluar. És més fàcil penjar una etiqueta, això dóna tranquil.litat, no hem de pensar perquè ens incomoda l’estrany, l’insòlit, el diferent, el peculiar. Cal dir que en Ramon Julibert no facilitava les coses: no portava cap cartell penjat on digués què pretenia amb els seus cants, ni tampoc no demanava caritat, ni semblava que volgués parlar amb ningú. Simplement cantava òpera al metro.

Alguna vegada que el metro se m’escapava, o no tenia pressa, m’asseia una estona en un banc i escoltava en Ramon. No cantava gaire bé. Potser si hagués cantat amb art suficient no hauria acabat cantant al metro amb la seva veu forta però sense color. Sembla que de jove havia fet els seus pinitos, però la seva carrera com a cantant d’òpera no devia reixir, ja fos perquè no tenia prou talent, o no en sabia prou, o perquè ja era un home de tarannà singular.

En Ramon Julibert em feia pensar justament en els límits dels processos de la ment, i en la malaptesa que tenim per acceptar-los en nosaltres i en els altres. Des del meu observatori veia com de forma instintiva la majoria de la gent s’apartava d’en Ramon unes passes enllà, o es posaven a llegir el diari, o miraven la boca fosca del metro. És el natural quan no se sap què fer. I què s’ha de fer? No res. Simplement acceptar que hi ha persones com en Ramon Julibert, i qui sap si algun dia, com deia en el seu obituari Dolors Boatella, no cantarem nosaltres també al metro, això suposant que en sapiguem.

Els cants d’en Ramon sonaven una mica opacs en les cavitats del metro. Potser era això: que no era el lloc adient per cantar àries d’òpera i la veu sonava forta però sense la vibració necessària per emocionar… Qui sap si en un bon auditori d’aquests nous que s’han construït a tot els país en Ramon no hauria pogut lliurar el millor de sí i aleshores poc ens hauria importat que potser no hi fos tot perquè el seu art ens hauria semblat gran, molt gran, i l’hauríem aplaudit. Segurament en Ramon Julibert maldava per acordar raó i follia quan cantava al metro del Passeig de Gràcia amb aquell enorme do de pit, com si li anés la vida.

(article publicat al Diari de Vilanova. En Ramon Julibert va morir el 6 de desembre)

Nadala 2013

Que la llum de Nadal us il.lumini i us doni caliu. Amb una gran abraçada.