La sonata del clar de lluna

És possible que les relacions més equilibrades entre els homes i les dones d’avui i del futur canviïn la forma de viure trasbalsos afectius com ara la mort del marit o de la muller. I és que la viduïtat encara presenta actituds diferenciades que no sé si són instintives, pròpies del gènere, o si són culturals. El temps ho anirà aclarint, ja que la simple observació diu que la majoria de vídues acostumen a ser-ho de manera definitiva i en el cas dels vidus sovint és al contrari. Un exemple: el poeta Paul Éluard, etern enamorat de Gala tot i el divorci de la parella, i desfet per la mort prematura de l’abnegada Nusch, no va trigar gaire a casar-se amb Dominique. El moviment surrealista, tan trencador, no va acabar pas amb el somni de l’harem.

La vídua encara avui és una poderosa figura arquetípica en el marc de la tragèdia existencial que pot ser encarnada en qualsevol moment tant per una dona senzilla, anònima, com per un personatge reconegut com ara va ser el cas de la poeta Melissanthi, protagonista literària del monòleg poètic de Iannis Ritsos, La sonata del clar de lluna (Adesiara).

Conta l’anècdota que l’any 1956, el poeta Dimitris Doukaris, amic de Iannis Ritsos, va anar a donar el condol a la poeta Melissanthi (pseudònim literari d’Ivi Koúgia) per la mort del seu marit. Quan va arribar l’hora del comiat, i davant l’evidència de la solitud, la dona li va dir que l’acompanyaria un tros de carrer. El trajecte finalment va allargar-se fins arribar a la casa de Doukaris. El camí de tornada feia pujada. Quan va arribar al capdamunt del turó, la silueta vestida de dol de Melissanthi va retallar-se amb nitidesa en la lluna plena que en aquell moment s’alçava al firmament. Aquesta imatge impactant que Doukaris va explicar a Ritsos va inspirar aquest bellíssim, intens i líric poema monologat que és La sonata del clar de lluna.

Com assenyala Joan Casas, l’excel.lent traductor d’aquest poema i autor d’un pròleg molt aclaridor que l’acompanya, aquest monòleg ha donat lloc a diverses interpretacions, entre elles que Ritsos, que pertanyia al Partit Comunista, hi va voler mostrar el carreró sense sortida de l’individualisme i de la civilització burgesa… Louis Aragon emparenta aquest monòleg amb els hermètics Lautréamont i Rimbaud. Altres crítics apunten simplement a la creació per part de Ritsos d’una veu que durant el monòleg va explorant les seves possibilitats dramàtiques fins a esgotar-les, posant fi d’aquesta forma a la tensió dramàtica.  

Pot veure’s així, però també de tantes altres maneres. Al meu parer, la genialitat de Ritsos beu de les fonts de la pròpia tragèdia grega que tant ha fertilitzat el nostre imaginari cultural. Seguint aquesta corrent, a La sonata del clar de lluna hi desplega amb gran mestria i imaginació la veu d’un personatge femení que no s’allunya de la figura de la dona que la tradició lliga al cicle lunar, i que en aquesta imatge tan gràfica de la dona de negre retallant-se en el blanc de la lluna agafa un profund sentit simbòlic.

En el cicle menstrual de la dona hi ha la mort de l’òvul pel qual, de manera conscient o inconscient, ella sempre fa un dol. En la figura arquetípica de la dona vídua, doncs, s’hi poden concentrar tants sentiments de pèrdua: el sentiment de buidor per l’espòs mort, la solitud que ho emplena tot, la possibilitat de donar cos a una nova vida mitjançant l’intercanvi amorós. La vídua persevera en la memòria de l’espós, pur acte d’amor ja que no té correspondència. Aquesta memòria es constitueix en una presència no moridora. I justament perquè l’absència del martit mort va esdevenint una presència no moridora, la vídua resulta alliberada del pes i de les seduccions de la carn per sentir les passes del món, si així ho vol. Com he dit més amunt, gairebé sempre ho vol, ja sigui per instint o ja sigui per imperatiu cultural. El tema resta obert.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 9 de novembre de 2012. A la fotografia la lluna d'agost de 2012 sobre els terrats de Burgo de Osma, Sòria).

    

     

     

    

       

Imatge bíblica

Hi ha una imatge bíblica que no només m’agrada estèticament sinó que estira cap amunt el meu pensament: l’escala que Jacob va veure en somnis. En aquesta escala hi pujaven i hi baixaven àngels. Tal vegada aquest fet sigui una realitat quotidiana, àngels amunt, àngels avall. Tal vegada només sigui l’expressió d’un desig, d’un impuls de l’ànima qui construeix aquesta bella imatge. En tinc prou del símbol que representa i que es fa realitat en l’impuls de la voluntat de pujar per damunt de mi mateixa i tentar el vol de l’esperit.

(A la imatge, presa a principis de novembre al cementiri de Montjuïc, una escala útil per posar flors en les tombes enlairades)   

Aurores

La modernitat va començar a Occident al segle XVII i va finalitzar a mitjans del segle XX, just quan vaig néixer, és a dir, sóc una dona de la postmodernitat. Que, no obstant això, i juntament als meus contemporanis més joves i més grans, em trobo a l'albada d'un altre paradigma, una altra forma de veure i de viure el món que, entre d'altres descobriments, devem a la teoria de la relativitat i, sobretot, a la física quàntica, que ho capgira tot. 

La crisi actual, que s'expressa en tants camps, podem pensar que no és altra cosa que els treballs del part d'una nova època. Fins ara ens hem representat el món d'unes determinades maneres. Però aquestes maneres, tan fugisseres com el nostre temps mortal, van donant lloc a unes altres. Tot i que no siguin tan fàcils de veure, certament percebem noves realitats que ens incomoden o ens alegren, sempre depèn, ja que la realitat que vivim cadascú és subjectiva.

No és fàcil ubicar-se en els canvis, i més quan es produeixen d'una manera tan accelerada. Ara bé: hi ha uns principis inalterables que romanen en el centre del nostre ésser. Enmig de l'huracà, el centre de l'huracà i el nostre centre es troben. És una guia per a no perdre's, si més no.

Estem vivint temps aurorals. I malgrat la incertesa, l'aurora encomana una mena d'alegria serena, confiada.

(a la fotografia, una aurora a la finestra de casa)

Imatges que parlen

Aquesta imatge, presa ahir tarda al cementiri de Montjuïc, parla per ella mateixa. La seva bellesa, mentrestant, em va colpir.

Llibre de la Creació

El Llibre de la Creació, recentment publicat per Fragmenta, és un text anònim la redacció del qual se situa cap al segle XIII, tot i que s’atribueixi la seva paternitat, cal entendre que oral, al mateix patriarca Abraham.

En el text d’introducció a la seva acurada versió al català, Manuel Forcano, poeta, traductor i doctor en filologia semítica, diu que misteri és la millor paraula per definir el Llibre de la Creació, un breu i antic opuscle d’especulació cosmològica i cosmogònica d’origen imprecís. En efecte, ja que es tracta d’un text d’escriptura hermètica, lluny de la redacció metafòrica i esdevinguda més popular del Gènesi.

El Llibre de la Creació, el primer assaig especulatiu conegut del pensament i la filosofia jueva, és també considerat el text fundacional de la Càbala. El llenguatge del Llibre de la Creació resulta clos perquè està escrit amb un llenguatge simbòlic. La Càbala, que tant com un camí místic és una ciència, segons Gershom Scholem tracta d’endinsar-se en el que Déu revela de sí, s’hi aproxima per tal d’estudiar-ne l’essència. I l’essència de Déu es revela en l’acte creatiu, en la Creació.

En el petit opuscle del Séfer Yetsirà o Llibre de la Creació (o modelació, com apunta Scholem), s’hi explica que Déu va crear el món mitjançant “les 32 senderes meravelloses de la Sofia”, és a dir, de la Shekinah o Saviesa. Aquestes senderes consisteixen en els 10 números originaris, al Llibre anomenats sefirot, que són els poders fonamentals de l’ordre de la Creació, i en les 22 lletres consonants que són els elements amb què està constituït tot el creat. La manera com es relacionen els números amb les lletres és el misteri que cal desenterinyar, i molt que s’hi han aplicat generacions d’estudiosos i cabalistes.

Després de llegir el Llibre de la Creació, una cosa queda clara: que la paraula viva, és a dir, vivificada a través de l’esperit, és creadora de realitat. Diu Scholem que en el judaisme l’essència de la veritat es manifesta en la paraula de Déu en la seva percepció, és a dir, parlada. La ‘revelació’ no és un fet visual, en el judaisme, sinó un fet acústic. Basti recordar l’episodi de Moisès al Sinaí: la revelació de la Llei es produeix a través d’una veu.

En el seu text, esmenta Manuel Forcano una tradició que informa que el profeta Jeremies va voler fer ús del Llibre de la Creació i que, estudiant-lo a fons amb el seu fill Ben Sira, van ser capaços de crear un golem, paraula hebrea que defineix una creatura d’argila de forma humana creada de manera artificial en virtut d’un acte màgic. El mateix es diu que va fer un rabí al segle XVI: Rabí Löw va crear del fang el Gòlem, una creatura que havia de protegir els jueus que en aquell temps vivien al gueto de Praga. Li va donar vida posant-li a la boca una tauleta d’argila gravada amb paraules màgiques.

Ens trobem davant d’una vella qüestió: l’aspiració humana a ser déus. Però el Llibre de la Creació, certament enigmàtic, no em sembla que sigui un tractat per crear vida diguem-ne humana, sinó que a través del llenguatge simbòlic crec que se’ns invita a la pròpia recreació. És a dir: caminant a través de les sefirot de l’Arbre de la Càbala, caminant a través de les senderes d’aquestes savieses, se’ns convida a esdevenir no déus sinó humans de veritat, fins al punt de fer efectiva la frase que Sarastro pronuncia, respecte de Tamino, a l’òpera La flauta màgica de Mozart: És més que un príncep: és un home. Una interpretació d’una humanitat en evolució ens fa veure que la humanitat a què aspirem és una obra d’autocreació en les senderes de la Saviesa, i això dura tota la vida.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 19 d’octubre de 2012)

Bona mort

Més lentament o més de pressa, tots fem via cap al mateix, escriu Ovidi a Les metamorfosis. És així, però sovint ho oblidem.

En aquests primers dies de novembre en què amb les trobades familiars per menjar castanyes, panellets i moniatos celebrem la festa de Tots Sants i fem memòria dels nostres morts el dia dels Fidels Difunts, el calendari litúrgic ens ofereix una bona ocasió per reflexionar sobre l’única certesa que els humans tenim, la mort, i com a partir de la mort d’algun ésser estimat vivim aquest fet tan inexorable però també tan preciós, ja que segella el recorregut de les nostres vides.

Ho sentim a dir tant en converses de cafè com en converses serioses: molts voldrien morir de cop, sense patir, sense consciència del fet de morir-se i sense comiat, ja que a tants resulta dolorós enfrontar-se a aquesta situació límit difícil d’encarar. Sembla que mai no acabem d’estar preparats per a dir d’una manera definitiva a la gent que estimem paraules plenes de contingut, paraules essencials.

Preservar la consciència fins al final del nostre temps és un privilegi. Ho anem veient amb l’augment dels anys de vida. Gràcies a un cert benestar ambient i als indiscutibles avenços de la ciència, estem, però, cada dia més exposats a patir Alzheimer, o a alguna altra malaltia degenerativa, pròpia de la vellesa, que disminueixi les facultats cognitives. D’aquí ve que quan arriba el moment de creuar el llac Estígia en la barca de Caront, sigui també un privilegi viure amb tota lucidesa la cerimònia del comiat.

Una mort sobtada i insconscient no em sembla que sigui la mort desitjable. Al met parer, una bona mort ha de ser evitant el sofriment innecessari –afortunadament avui en dia les cures pal.liatives permeten el trànsit sense dolor-, amb consciència i amb l’oportunitat de poder acomiadar-nos dels nostres familiars.

Perquè si tenim la sort de poder preparar el darrer comiat, si som conscients de l’oportunitat que la vida encara ens ofereix en aquest moment àlgid, cal pensar quines paraules direm a les persones estimades, ja que aquestes paraules, tan senzilles com transcendents, només podran ser dites per última vegada.

La cerimònia de l’adéu permet agrair la companyia, l’atenció i l’amor dels qui han estat al nostre costat una part important de la nostra existència: marit o muller, fills, néts, parents, amics, companys, cuidadors. Aleshores aquesta hora de l’últim comiat, l’adéu més intensament emotiu que pot existir, es constitueix en un ritual sagrat, en una cerimònia santa a desgrat que molt sovint sigui viscuda en una habitació d’hospital.  

Lligar els fils de l’existència amb un comiat conscient, agraït, amorós, permet nuar el nostre pas pel món amb la vivència d’un últim moment de plenitud humana que li dóna sentit. Si el naixement és un do de la vida, la mort en pot ser un cant. Una mort serena i lúcida és la corona més bella a què pot aspirar tota persona al final del seu trajecte vital.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de novembre de 2012)

 

Absent per uns dies

Les tempestes d'aquests últims dies han deixat les nostres instal.lacions elèctriques i informàtiques a les fosques... Un cop reparades -tot just ahir després d'una setmana-, em trobo amb un saldo negatiu: l'ordinador espatllat! Ara escric aquest post des d'un ordinador manllevat... He trobat a faltar molt poder connectar-me a Internet i llegir els correus, escriure el post i visitar els blocs que acostumo... Ben a contracor, doncs, he estat absent per uns dies.