Laura Masip i Bracons

 

«Qui era Laura Masip», es pregunta Ramon Solsona a Dones migpartides. Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament (Pòrtic). Poc se’n sap de l’autora que en aquells anys grisos del franquisme va guanyar l’Inmortal Ciudad de Gerona, un premi instaurat per l’alcaldia. El cercle, que va publicar Club editor, va obtenir el premi l’any 1972. Valdria la pena la reedició d’El cercle. L’autora, mestra de professió per vocació, hi empra un llenguatge riquíssim, propi de qui no ha perdut les arrels que Laura Masip tenia al Priorat.

     En una edició de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’any 2006 vam poder llegir un llibre de cent pàgines de Rosa M. Forner Quixal: Laura Masip i Bracons. La passió per l’ensenyament i el llenguatge. Altre cop la referència al llenguatge que presideix la novel·la El cercle, que, a dir de Ramon Solsona, «el català ric i precís d’El cercle no s’improvisa ni s’aconsegueix a cops de diccionari».

     Laura Masip (1916-2009) va ser una dona formada acadèmicament en un temps en què n’hi havia tan poques. Laura Masip va una mestra en l’època de la República i pel fet d’haver-ho estat, «va ser obligada a fer un curs d’immersió ideològica feixista per obtenir el nou títol oficial de mestra per poder exercir» després de la guerra. D’entrada la van destinar a una escola molt deprimida de Montcada i Reixac fins que l’any 1943 va obtenir una plaça a l’Escola Preparatòria de l’Institut Montserrat. Com altres mestres com ella, «en la mesura de les seves possibilitats va posar en pràctica els principis de pedagogia activa de l’Escola Normal que havia après», escriu Solsona en l’apunt biogràfic de Laura Masip. En els últims anys de docent Masip va exercir de mestra a les escoles República Argentina i Reis Catòlics, l’escola on jo vaig fer l’ensenyament de primària, si bé Laura Masip hi devia arribar quan jo ja no hi era, altrament recordaria aquesta mestra que escrivia amb voluntat de publicar quan ja era una dona madura. «El drama d’aquesta generació és que van resistir heroicament durant la dictadura i quan va arribar la represa democràtica ja estaven fora de joc», diu Ramon Solsona. Reivindiquem-les, fem-les sortir a la llum. 

(article publicat al setmanari La Fura, 19 de desembre de 2025)                                                      

Escriure en cursiva

 

     La lletra manuscrita en cursiva no era una simple moda, com ara ens podria semblar. Tenia una noble funció: traduir el pensament en paraules. Obliga a no aixecar la mà del paper, diu la grafologia, que és una ciència que estudia no només la cal·ligrafia sinó també el moviment de la mà, tan important per conèixer el que en termes tècnics se’n diu volició. Aquest esforç estimula el pensament, facilita associar idees, relacionar-les, vincular-les, donar-les forma, crear un discurs coherent.

     S’està perdent aquesta forma d’escriure en lletra cursiva, una forma que va néixer a Itàlia, es va estendre per tot el món i es podria dir que es va graduar a través de l’escriptura anglesa. La paraula cursiva prové de la paraula llatina currere, que vol dir córrer, fluir... Això és el pensament: alat i dinàmic, s’eleva. No estranyarà als lectors comprovar que el pensament comú, el pensament majoritari d’avui dia, si bé sembla ràpid en realitat no discorre, s’encalla, i a vegades es para i tot en idees que no es mouen de lloc. No es pot dir que sigui per culpa d’escriure amb lletres majúscules, però escriure els textos ‘sempre’ amb lletres majúscules hi fa, diuen psicòlegs i grafòlegs. Aquesta forma d’escriure diuen que fragmenta el pensament, no impulsa les idees per lligar-les, no les relaciona com ho fa l’escriptura cal·ligràfica que permet vols de l’esperit.

     Avui dia sabem més coses que mai, però poc les relacionem entre elles. El criteri coixeja, no sura l’elegància d’esperit. Aquells que des dels poders sempre saben el que es fan per tenir-nos ben controlats (també en democràcia, no oblidem que qui controla és el capital) ens volen acostumar a viure amb frases d’impacte, amb eslògans per sorprendre o per manipular, que d’això en saben molt, però no pas per pensar. Una forma de resistència a aquesta manipulació massiva seria adoptar de nou aquella cal·ligrafia que si no la practiquem se’ns desfarà a les mans.

     De la mateixa manera que a les escoles en les hores lectives ja s’estan retirant els mòbils que fomenten la distracció, potser fora bo que la mainada aprengués a escriure en bona cal·ligrafia, una manera de fomentar el pensament, d’enlairar-lo, de sostenir l’ànima, de donar-li alè... Una vida humana sense gaire pensament poca cosa és, no trobeu? 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de desembre de 2025. A la imatge una signatura del 1800...)