.jpg)
En aquestes dates d’estiu en què es van celebrant les festes
majors dels pobles, qui té una memòria d’aquests pobles pel fet que hi hagin
nascut els pares o avis, li revé, els visiti o no, una gran tendresa, o, segons
com, també una mica d’enuig, encara que el temps acaba per curar les ferides.
Aquests sentiments acaben per comminar a fer una revisió de la pròpia vida. I
és que som part dels nostres ancestres: el seu ADN, físic i mental, està en
nosaltres en una més gran o petita proporció. La nostra ‘novetat’ com a éssers
humans singulars és que amb aquest ‘material’ ens podem negligir o fer una obra
d’art si el treballem bé. Estem condicionats, però de cap manera determinats.
Al seu llibre Records, somnis, pensaments, publicat l’any
1961, el psicoanalista suís Carl Gustav Jung escrivia: «Si un arbre vol tocar el cel necessita tenir les arrels tan
profundes fins al punt de tocar els inferns». Les arrels ho aprofiten tot: els
minerals del terreny, l’aigua, la humitat ambient, el sol, la temperatura... La
vida orgànica es nodreix de les diferents formes amb què es presenta la mateixa
vida en una roda incessant.
Allò ‘nou’ en
nosaltres, diu Jung, és la recombinació variada fins a l’infinit dels components
ancestrals, cos i ànima tenen per aquesta raó un caràcter eminentment històric
en la nova morada que som cadascú de nosaltres. Perquè pares i avis hi són,
però també els seus pares i avis i fins enllà... El fil de la vida humana
impressiona i meravella.
Així, en el nostre
arbre genealògic podem trobar les ressonàncies dels nostres ancestres per bé i
per mal. De la meva àvia paterna, per exemple, vaig aprendre el que mai no
voldria fer. Una mestra de vida igual que ho va ser en sentit positiu la meva
àvia materna, tota ella una gran falda començant per haver estat la mare de la
meva mare, l’àngel protector de la família.
«Si no arribem a comprendre allò que van buscar els nostres
pares i ancestres, ens costarà comprendre’ns a nosaltres mateixos», diu Jung. Per pròpia experiència afegiria que si no ho
arribem a comprendre del tot, sí que podem entendre-ho per amor, com diuen
Ramon Llull i Sant Agustí. Estimar tot el que d’ells ens ha pervingut perquè és
des d’aquesta herència que nosaltres podem obrar, polint la pedra allà on hi ha
més arestes.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 1 d'agost de 2025. A la foto: els meus pares l'any 1948 en la romeria a Subirats. Els seus fills vam néixer jo el 13 de març de 1951 i el meu germà Josep el 23 de desembre de l'any 1952)
