diumenge, 13 de juliol de 2014

Educació estètica


Vaig sabent coses, detalls concrets de la vida familiar que no sabia (escric aquest apunt el dia 12 de juliol de 2014). Sembla ser que el dia que els meus pares van arribar a Barcelona, a viure al pis principal segona del número 29 de la llavors anomenada Carretera de Sarrià (ara Avinguda de Sarrià), era el dia 19 de febrer de 1951. Jo vaig néixer el 13 de març, molt poques setmanes després. La mare diu: Just en aquell moment hi va començar a haver a Barcelona les protestes que van acabar amb la famosa vaga de tramvies.
Sí: alguna cosa es va moure, en aquella Barcelona grisa, bruta, desangelada, garratibada per la por (encara es produïen detencions i afusellaments) i feta una misèria a causa d'una postguerra que el règim franquista havia enfocat com un veritable càstig general, i que encara durava. La cartilla de racionament va ser vigent fins al 1952. Havien passat gairebé 13 anys d’ençà l’acabament de la guerra civil!
En aquests dies del 1951, cada dos per tres es tallava el subministrament elèctric, o el de l’aigua. La vida diària es feia molt complicada i molt incòmoda, en una ciutat que avui dia se’ns faria difícil de reconèixer amb aquelles deplorables i a vegades sinistres condicions. Recordo bé, de nena, les dificultats de les quals ignoro els motius -tot i que els endevino després d’haver llegit com triomfava l’estraperlo-, que deixaven els mercats municipals a vegades ben buits de vianda i de mercaderia fresca. Però també recordo els ensenyaments que em va proporcionar, aleshores un infant de pocs anys, una ciutat grandiosa en tants aspectes.
Un exemple: quan anàvem a visitar a la tia Trini, que vivia en el número 29 del carrer Ample, és a dir: a la ciutat antiga, travessàvem, tot fent ziga-zaga per fer més via, ja que era força lluny de casa, els carrers de l’Eixample ideat per Ildefons Cerdà. En aquests itineraris -no fèiem sempre els mateixos, amb el propòsit que se’ns fessin agradables a la mainada-, els meus ulls podien contemplar, sense restriccions!, els bells edificis modernistes i art déco, amb els sublims d’Antoni Gaudí al capdavant, ara considerat un patrimoni turístic de primer ordre! La meva formació en Belles Arts, doncs, va començar abans dels estudis a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics (“Llotja”), l’any 1965. La meva educació estètica va començar en aquestes inoblidables caminades urbanes, tota l’estona mirant enlaire, fins als terrats.

(extret de La Capsa Verda. A la foto, jo amb l'edifici de Capitania al fons)      

2 comentaris:

  1. Bonica fotografia, la infantesa deixa records molt vius sobre els espais contemplats i viscuts

    ResponElimina
  2. Eren temps de passejar. Nosaltres també anàvem caminant de casa, al Clot, fins a casa dels avis, a l'avinguda de Roma. Travessàvem tot l'Eixample. El món el descobríem dia a dia. Ara ja està tot descobert: amb un clic omplen la pantalla d'imatges... buides de coneixement.

    ResponElimina