divendres, 27 de desembre de 2013

El repte de ser pares

Cal dir d’entrada que els pares no són l’ideal de pares. Seria estrany trobar un pare o una mare que ho fos de manera perfecta, la imperfecció forma part de la naturalesa humana. Això no vol dir que no ens hàgim d’aplicar a fons en aquesta tasca, d’altra banda tan motivadora. L’amor envers els fills és un motor d’acció formidable en la tasca educativa.

Però ser pares, com ser fills, és difícil, molt difícil. Fem el que fem com a pares sempre cometem errors, i a vegades algun de garrafal i tot, malgrat les bones intencions. Cal donar als pares el benefici de l’error i, a mesura que els fills creixen, acceptar les limitacions que, repeteixo, ho són a dues bandes. 

Els primers lligams amb l’existència són els nostres pares. Els pares, o aquells que compleixen la funció materna i paterna, són el nostre punt de referència en els primers anys de la nostra vida, quan es forma el caràcter. Hi insisteixen psiquiatres, psicòlegs, psicoanalistes, terapeutes: la influència dels nostres progenitors, per bé i per mal, no és definitiva però sí molt significativa. No és definitiva perquè sempre s’és a temps de corregir errors, disfuncions, mancances.

Tothom aconsella sobre la funció paterna i materna. No hi ha cap recepta absoluta, però hi ha moltes receptes relatives que es poden anar assajant, ja que en la vida sempre ens hi movem per assaig-error-assaig-encert, i anar fent. Davant la tasca diària de l’educació dels fills el més assenyat és aplicar el sentit comú, i sobretot amor, molt d’amor, que no vol dir consentiment, ni contemplació… Els infants necessiten límits, tanmateix com els adults. Cal fer veure a la mainada que no es pot tenir tot ni es pot fer tot. Com els adults, insisteixo, i educar-los en el contrari no és educar-los per a la vida, però tampoc per a ells mateixos, per al seu equilibri personal.

Al seu llibre El reto de ser padres (Ediciones B), el psicòleg clínic i psicoanalista de nens, adolescents i adults, Joseph Knobel Freud, afirma: Els límits són absolutament fonamentals en el desenvolupament de l’infant. Sense límits, sense murs, els nens cauen psicològicament parlant. Sense límits la seva psique es desborda.

La infantesa és pura pulsió, pur impuls, naturalesa humana en estat pur. Cal contenir i ordenar les pulsions. En una paraula: cal civilitzar l’infant. En aquesta tasca, però, com en totes les tasques educatives, els pares no s’haurien d’extralimitar i ofegar l’energia de l’infant, sinó veure com canalitzar aquesta energia altament creativa a través dels talents que l’infant anirà mostrant.

Els pares som de pas a la vida dels nostres fills, però quin pas! La responsabilitat del pas és enorme. Els fills són fills de la vida mateixa que passen a través nostre, no ens pertanyen. La nostra missió és encaminar-los el millor possible perquè facin el seu camí, no el nostre. Un error que Knobel Freud es troba sovint a la seva consulta en forma de dolor psicològic. Estimar els fills no hauria de significar lligar-los amb uns lligams tan estrets que els ofeguin. Tard o d’hora els pares un dia no hi serem, i els fills han de poder sentir que tenen cames psicològiques per caminar sols. El doctor Joseph Knobel Freud ho diu amb paraules senzilles: La vida és un camí [que va] de la dependència total [dels pares] a la independència total [dels pares]. Mentrestant, els pares fem amb amor la tasca més important que la vida ens ha encomanat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de desembre de 2013. La foto que il.lustra aquest post me la va fer el meu pare)

1 comentari:

  1. El desig d'un avi,la meva referencia temps per estar amb la meva neta(Berta,15mesos).Per mi el temps es tradueix en Jugar,fer-la,ensenyar-li a parlar.camina,cantar-li cançons i estimar-la molt fins al infinit.

    Una abraçada,i gracies per aquests articles.

    ResponElimina