dissabte, 10 de setembre de 2011

Arrels

Ja fa uns quants anys, el meu oncle, l’hereu de la casa familiar on va néixer la meva mare, va trobar-se que les oliveres centenàries (veritables escultures vives que donaven oli per tot l’any) que hi havia en una de les vinyes de la seva propietat havien estat tallades. En veure aquell espectacle, el meu oncle va tenir un xoc mortal. Home de pagès, no en sap res, de símbols. Però els símbols parlen al fons de l’ànima, i el meu oncle va comprendre el significat d’aquell acte bàrbar: la voluntat d’extinció de la família. Per aquest motiu, sense saber-ho va saber fins i tot qui ho havia fet: uns veïns que li disputaven agressivament, amb amenaces de mort, el pas d’un camí. El tema era als tribunals.
Una gran desolació va amarar l’ànim del meu oncle, que fins i tot va patir una depressió.
Però les oliveres són arbres de gran vigor i permanència. Per aquesta raó, al cap d’un temps el meu oncle va trobar, amb alegria, que del costat dels troncs tallats gairebé arran de terra hi havien florit unes branques. Va córrer cap a casa a escampar la bona nova: Les oliveres han reverdit! Temps després, el pleit es va guanyar perquè era de justícia, i la família continua endavant amb la saba de vides noves.
(extret de La capsa verda. A la fotografia feta per Rosa Roger, una olivera del temps de Jesús a l'Hort de les Oliveres, Israel)

3 comentaris:

  1. El teu oncle, home de pagès com dius tú, no necessitava que ningú li digués res de símbols, ell millor que ningú ho sabia.
    De ben segur hi parlava en passar per sota la seva capsada o agraint-li els fruits que li donava, l'olivera desperta veneració en qui la mira, saps que la seva vida és llarga i fa el camí lent... per tant ple d'aventures, ple de coneixences.

    ResponElimina
  2. Tot un magnífic símbol de la vida i de l'ànima o com en vulguem dir.

    ResponElimina
  3. Sí, aquestes barbaritats també les vaig veure passejant pel terme. Vaig tenir el cor encongit tota la tarda. Sort que les oliveres treuen verd de les soques revellides, elles són les supervivents de la nostra terra!
    Gràcies, Teresa, és un apunt trist però encoratjador.

    ResponElimina