dilluns, 27 de juny del 2011

Art i artistes

L’art i els artistes són una necessitat humana. Algú ha dit, amb criteri assenyat, que és difícil fer art (o filosofia o ciència) amb l’estòmac buit. Segurament deu ser veritat per a la majoria de la gent, però no per als artistes vocacionals, de pedra picada, que, com sabem de Miró per exemple, van passar gana durant prou temps com per fer-los desistir de la seva dèria.

Però no. Un artista plàstic, un músic, un escriptor de raça, fa art encara que una vegada i una altra el tombi el vent de tramuntana. Aquesta persona, aparentment una persona comuna, té un objectiu vital, una força que l’empeny, i de quina manera, a dur a terme una obra encara que bufin tots els vents en contra. Quan cau a terra torna a aixecar-se.

És una persona valenta? Ho és encara que no en sigui: es torna valenta. Una obra plàstica amb sentit, una composició musical que faci estremir, un camí de literatura amb fondària, és qüestió de vida o mort per a aquest benaventurat o benaventurada. Ja li poden dir pel dret i pel revès que l’art és una cosa inútil, ja li poden dir que no és necessari per a viure, que ell, o ella, tira al dret encara que hagi de passar gana. Potser no de pa, actualment, però moltes vegades passa pena per la poca o nul.la comprensió per la seva inquietud i necessitat de construiir silenciosament i a poc a poc una perla.

I si a l’artista, a l’escriptor, al músic li costa tant construir una perla, i si aquesta vocació per la bellesa li demana un lliurament tan gran i a sobre passa gana, ¿com és que s’entesta a continuar per aquest camí? Francesc d’Assís va tirar per la finestra tots els seus vestits perquè va sentir la crida d’una veu que li venia de molt endins. Una veu que li venia de les entranyes de la terra i que el volia projectar cap a unes altres arrels: les arrels celestes que també tenim.

Aquest artista, home o dona persona poc convencional, cal dir-ho, i sovint estrambòtic, s’interroga constantment sobre les arrels que configuren la naturalesa humana de la qual forma part. D’aquesta tensió, d’aquesta consciència, en surt l’obra creativa.

És possible que l’obra –un quadre, una peça musical, un llibre- sigui inútil per a tothom, però no per a ell o ella. Encara que pugui semblar estrany perquè l’artista posa en l’obra el bo i millor d’ell mateix, és l’obra qui ensenya a l’artista. I això és així perquè l’obra, quan ho és de debò, quan no és una figuració, sempre és més que la persona que la fa. L’obra prové de l’esperit de la persona. L’esperit és universal i la persona, si ens atenem a la seva etimologia grega, és el seu embolcall, la seva màscara.

L’artista viu entre la vocació i l’obra: és el mitjancer. Per una banda, sent com l’esperit el pren –i ell o ella s’hi donen!- amb tanta força que no el tomba ni l’huracà més fort; per l’altra banda, l’artista treballa de forma incansable en la materialització d’una obra que contingui, que reflecteixi l’esperit que l’inspira.

Esperit. Una paraula que s’ha vulgaritzat, un concepte al qual s’ha desposseït del seu significat i fins i tot se l’ha enviat a l’exili. Però quina paraula s’ha d’utilitzar per parlar d’aquesta força que mou el sol i les estrelles? A través de l’esperit que crea la vida i l’art, l’artista creu, i per això treballa, que és un instrument de la seva continuïtat. Us sembla poc útil, ser un instrument de la bellesa de la vida?

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de juny de 2011. En la imatge, un fragment del Guggenheim)














4 comentaris:

  1. No sé si sóc artista, però ho intento i ho has explicat tal com ho sento, però no ho sé dir.
    Sobretot quan dius:
    ... moltes vegades passa pena per la poca o nul.la comprensió per la seva inquietud i necessitat de construiir silenciosament i a poc a poc una perla.
    És el que més mal fa.
    Camil.la

    ResponElimina
  2. Un altre entrada per llegir i rellegir fins retenir a la memòria frases com:

    "És possible que l’obra –un quadre, una peça musical, un llibre- sigui inútil per a tothom, però no per a ell o ella. Encara que pugui semblar estrany perquè l’artista posa en l’obra el bo i millor d’ell mateix, és l’obra qui ensenya a l’artista."

    Avui he reservat els bitllets i l'hotel per visitar amb tranquil·litat l'exposició d'Antonio López.

    ResponElimina
  3. Nosaltres potser visitarem l'exposició d'Antonio López a finals d'agost. Encara tinc a la retina moltes de les imatges de la pel.lícula "El sol de membrillo".

    ResponElimina
  4. Erice es un d'aquests artistes-creadors que tan ben descrius.
    Segueixo fascinat per la seva obra, que inclou un curtmetratge menys conegut: "Alumbramiento".

    http://www.youtube.com/watch?v=mk96JttusrA

    Algunes de les imatges em traslladen a Antonio López i, per tancar el cèrcol, a un dels teus contes!

    ResponElimina