divendres, 16 de juliol de 2010

Perduts a l'extraradi

No és ben bé això.
Ningú no es perd.
No hi ha un lloc que sigui tan lluny i tan estrany
llevat d’un mateix.
Si no saps on anar,
és clar que et perds.
Si et porten allà on no vols anar també et perds.
El tramvia no en té la culpa.
El tramvia segueix el camí traçat,
els carrils tenen un principi i un final,
tot i que a vegades principi i final coincideixen.
A l’extraradi bufa un ventet airós.
El vent de l’extraradi és senzill i agradable.
La gent de l’extraradi, senzilla i agradable,
va carregada de bosses amb la vianda del dia:
és l’hora del sopar
i el menut del cotxet plora:
reclama el seu pa de vida.
(Blau de nit a Praga, inèdit)


2 comentaris:

  1. Quant de contingut reflexiu en aquest interessant poema, Teresa.
    És per assaborir-lo en una agradable calma meditativa.

    ResponElimina
  2. Preciosa reflexió sobre el viatge, interior o no. Una abraçada, Teresa!

    ResponElimina