divendres, 10 de març de 2017

Paradigma tecnològic

A veure, cap on anem? Sí, anem camí del vent, com diu un nen que fa preguntes a la seva mare sobre la vida i la mort. Però, i mentrestant, cap on anem? On ens porta l’embranzida de l’explosió tecnològica dels darrers temps? S’ho pregunta el filòsof Jordi Pigem al seu assaig Àngels i robots. La interioritat humana en la societat hipertecnològica. El problema no és la tecnologia sinó l’ús de la tecnologia buidant-la de contingut humà, de qualitat humana, com diria un altre filòsof, Marià Corbí.
     
Molts de nosaltres morirem acariciant una màquina, deia en una entrevista Gregorio Martín, catedràtic de computació. I tot això ho estic escrivint en un ordinador que em fa enfadar quan va lent, que és moltes vegades perquè estic als límits de la ciutat i la tecnologia hi arriba amb poc flux, esmorteïda. El professor Martín diu que a les nostres velleses ens cuidaran robots. Ja es fa al Japó. També el filòsof Pigem parla de robots. I ens podem preguntar si no tindran sentiments i seran més humans que els humans. Perquè pel camí que anem, si no hi ha un capgirament total dels valors que s’han anat imposant com aigua que mulla el teixit, no sé.

     
Quan un s’ha perdut al  bosc mira de tornar sobre els propis passos. Els avenços no han de tornar enrere, som nosaltres els que hem de revisar els passos que fem des d’un punt de vista humà. Perquè, quin és el nostre lloc al món? Fem, conservem, cuidem, o desfem, depredem, destruïm? La voluntat de domini sobre la natura i el món tendeix a reduir-ho tot al que és material i quantificable, escriu Pigem. Som al cap del carrer. Matèria i quantitat. I el pensament? I la qualitat humana? Preguntes metafísiques van acudint a la ment en aquests dies de Quaresma que poc es recorda que és temps de meditació, de revisió de vida. Els antics ens poden semblar antics perquè ho són des d’un punt de vista temporal, però sabien el que feien.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de març de 2017. A la imatge, àngel de l'església de San Giusto, de Trieste).

2 comentaris:

  1. Dius veritat: morirem segurament abraçant una màquina en un hospital, o la màquina ens abraçarà a nosaltres, tant és.
    I pel que fa al camí, el mateix Dante es va perdre a mig sender de la vida, però tenia bons guies i padrins: Virgili i Beatriu. Cal tenir bons padrins o no ens batejarem ni podrem tirar camí endavant.
    Una abraçada i bon vespre, Teresa.
    Olga X.

    ResponElimina
  2. Virgili, un savi, i Betriu, la saviesa. Qui els tingués ben a prop...
    Abraçades, estimada amiga.

    ResponElimina