dimecres, 20 d’abril de 2016

Una lectura de Quan Jurupari era déu


La poeta i escriptora Marta Pérez i Sierra ha fet aquesta lectura aprofundida de Quan Jurupari era déu, que reprodueixo a continuació. La imatge de Iemanjá, vora el llac, la vaig prendre a Pampulha. 

Tinc debilitat per Iemanjá, la deessa aigua del llac i palmeres verdes. L’Orishá del Candomblé que és festeja dins el mar, portant-li ofrenes com fan a Sitges amb la Verge del Carme. Com Marededéu d’agost. Teresa Costa-Gramunt ens acosta a l’espiritualitat genuïna del Brasil, la que és de tots, perquè tots preguem a una o altra deïtat quan el brogit calla i en tenim necessitat. Usem les mans/ per abraçar i pregar:/ ens abracem/ i preguem.../ fins que morim/ i tornem al mar. 

Ens presenta al principi del poemari el déu originari Jurupari, el déu dels xamans que el feien present a través de la veu. La veu de la natura, dels esperits, de la procreació, condensada en les llavors dins el ventre de les maraques. Cants i balls per lloar déu. Després Tupá substitueix Jurupari, i Yahvé a Tupà. La humanitat segons avança compon déus i religions. Entre llums i ombres. Entre gratacels, verticalitats faraòniques, la poeta troba a Jurupari, sap captar la sensibilitat, la memòria, d’un poble sempre alegre i rialler, malgrat l’entorn, el desconcert, el vertigen, les favelas i la pobresa. I així ens descriu la pell bruna dels  mulats confosa amb les estàtues brillants i les llegendes. Un món de símbols i sensualitat a flor de pell. Un món de cants i d’esperança malgrat tot. Hi troba llibres, infants, rituals. La borsa que amb el seu enrenou oculta l’amuntegament de favelas. I copsa la bellesa de la nit: s’hi mostra esplèndida la nit/ que es revela en un imaginari vestit/ de gasa negra i fils d’or.

El poemari es divideix en cinc parts cada una d’elles encapçalada per una encertada cita que ens avança la ruta de la poeta pels carrers d’una o altra població de Brasil, per un o altre paisatge brasiler. Una terra fèrtil que ara parla en llengua tan melosa.

Quan acosta al lector a les favelas ens fa pensar que potser si Jurupari encara fos déu, no existirien aquests barris de barraques i precarietat. Potser hem desterrat la veritat. Potser hem oblidat la llum. Però queden els somnis i els xamans que els beneeixen. I potser, si els turistes deixem de fer fotografies a la babalà, la redempció del Crist de Corcovado.

Mentre, i ara que s’acosta la data senyalada, on roses i llibres es barregen, podem festejar a Ogun, l’Orishá Ogun. Vestit amb calçons/ i ornat amb collarets turquins,/ els devots del Candomblé/ li fan festa el 23 d’abril. Què ens ajudi a vèncer les nostres pors, les duals adversitats que conviuen dins nostre i ens retorni la força dels guerrers. És a dir, que amb ell matem el drac i ens acostem a Jurupari.

I el llibre acaba amb un vers “Allunya’ns la por del cor i fes-hi néixer la voluntat de no fer mal” i amb una cita que reprodueixo:
L’energia universal
presenta múltiples formes, que són els nostres déus.
Però creiem en una força suprema.
Xaman d’una nació amazònica







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada