dissabte, 14 de desembre de 2013

Dones llegint


La Biblioteca Museu Víctor Balaguer ha encetat un cicle d’exposicions: Mirades a la col.lecció. Són mostres temàtiques amb obres procedents de la nodrida col.lecció del museu, fins ara desades a les reserves i que ‘desenvolupen episodis que passen desapercebuts en el discurs general de la visita als espais permanents’, com es llegeix en els arguments d’aquesta encertada idea. En aquest moment, a l’exposició Dones es pot apreciar una ben seleccionada mostra d’imatges femenines de la col.lecció que van des del segle XVII fins a la dècada de 1960. D’aquesta època hi destaca una inquietant i literària pintura de Ramon Pichot de 1964: Figura femenina, on s’amaga una història –secreta?- de desolació i solitud com les que va pintar Edward Hopper. Igualment evocador d’alguna història personal és el retrat d’època romàntica de Maria Anna Martorell, d’Antoni Caba (1880).

En aquesta mostra que per la seva extensió en el temps abarca diferents moviments artístics –barroc, neoclassicisme, realisme, modernisme, noucentisme i diferents estils figuratius del XX- que expressen la visió cultural de la feminitat, en les pintures de les èpoques més recents es retraten figures de dones llegint llibres o periòdics.

Dones llegint és un tema recurrent en la pintura, ja des d’aquells retaules del Quatrecents en què en les escenas de l’Anunciació es veu Maria llegint. Tot i la seva jovenesa, Maria era una dona culta des del moment en què havia estat presentada al Temple pel seus pares, hi havia viscut i s’hi havia format en el coneixement de les Escriptures.

Estem avesats a veure pintures amb dones assegudes en butaques, sofàs, canapès, cadires de jardí o fins i tot dones dretes, recolzades en un balcó o en una finestra, o passejant, que llegeixen el llibre que tenen a les mans amb una actitud concentrada, receptiva. La meva amiga Carme Riera, la pintora, cada any per aquestes dates té la delicadesa d’obsequiar-me un calendari que aprecio molt: Frauen lieben Bücher, editat per Jokers, on en cada mes de l’any es troba reproduïda una imatge d’una o més dones llegint, imatges procedents de les millors pintures que es poden veure als diversos i ben moblats museus d’arreu del món. Aquestes imatges de dones llegint van acompanyades per frases de dones escriptores de nivell. Una joia, vaja.

Així, mentre ens passejàvem per la silenciosa Sala de Temporals de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer –només se sentien les nostres passes encoixinades-, i a mesura que m’anava sentint atreta per l’aura de pintures com La lectura, de Ricardo Macarrón, o Figura femenina, de Jaume Planas, o Noia asseguda llegint davant d’una taula, d’Antoni Pichot, o Dona llegint el diari, de Ramon Pichot, pensava que aquestes obres també farien un bon paper en el calendari Frauen lieben Bücher. Fins i tot se m’anaven acudint mentalment els noms de les escriptores que, amb alguna frase escollida dels seus textos, podien dialogar amb les imatges d’aquestes pintures: Caterina Albert-Víctor Català, Mercè Rodoreda, Olga Xirinacs, o Helena Valentí, que en una entrevista de 1987, tres anys abans de morir, deia uns mots que per la seva actualitat podien haver estat escrits ahir mateix: Em sento catalana (…) La terra, el mar, les olors, la llengua mateixa... Aquest país té molta força. Agafar el fil de la llengua ha estat una aventura del tot engrescadora, una qüestió de veu pròpia. Des que tradueixo al català, a més, mantinc una relació molt més fluïda amb la llengua. Una llengua de la que dia a dia palpo la seva vitalitat continguda…

Vitalitat continguda com l’actitud de les dones llegint en els quadres de la col.lecció del Museu Balaguer. Que, lluny de la passivitat, són l’expressió viva d’un corrent d’energia fluint de les lletres als ulls, i dels ulls a l’ànima de les coses… No us perdeu la visita a l’exposició Dones.

(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de desembre de 2013. A la imatge, Dona llegint, de Matisse)

3 comentaris:

  1. Tinc a la vitrina un preciós devocionari de vori amb relleus i incrustacions de plata. Al darrera hi diu, gravat a la plata: Mariana Patxot de Uribe. Pichot, Patxot... i tant que s'hi poden mantenir col·loquis en una tarda plàcida.
    Una abraçada, i gràcies per l'esment.

    ResponElimina
  2. Que encertat el que has dit al meu blog, de 'temps inaugurals'... s'encomana la feliç expressió. Gràcies, Teresa.

    ResponElimina
  3. Sempre que veig una pintura d'aquest tipus em pregunto,una imatge i una sensaciò i tot el que duu.

    ResponElimina