dilluns, 2 de setembre de 2013

Reflexions d'estiu



Damunt d’una tauleta de marbre amb el peu de ferro colat com aquelles dels cafès antics, hi tinc una pila de llibres. Sec en una cadira de jardí, a l’ombra de pins, acàcies i parquinsònies. Bufa un airet prim que dóna respir a l’ambient a vegades xafogós de les nostres contrades. Tot és a punt… per pensar. L’aire lliure, contràriament al que hom pugui creure, convida al pensament, a la reflexió.

De fa molt de temps, en la meva tasca d’escriptora hi tinc incorporat l’exercici de la crítica en diversos àmbits de l’art, sobretot en l’art literari. M’hi ha dut la meva condició de lectora. Llegir molt, bastant, m’ha dut a escriure crítica. Llegeixo i la lectura em provoca. Miro els llibres que tinc a la taula i sé que alguns em suscitaran l’escriptura d’una crítica. Aquests textos formen part de la meva obra, com els articles d’opinió. Escrivim en formats diferents i la crítica pot ser, millor dit, és tan creativa com ho és un poema, un conte, una novel.la.

La crítica, com la lectura que fem d’un llibre, respon a la pròpia naturalesa i als referents de qui l’exerceix. M’ho fa dir l’observació. Un mateix llibre suscita opinions i comentaris diferents, uns de més superficials, d’altres de més profunds. És natural. Escriure com llegir com emetre una crítica ens revela. Cal tenir present que no hi ha autor sense lector, així com totes les obres humanes són una revelació de si mateix, tant pel que fa al seu creador com per al seu lector o intèrpret.  

Mentre vaig pensant en tot això i ho vaig escrivint en un d’aquells paperets que sempre tinc a mà, tot d’una, animada per un recordatori, m’aixeco i me’n vaig a la biblioteca. Agafo un llibre d’Oscar Wilde, un escriptor que va exercir de crític i va opinar sobre la crítica. Sobre el arte y el artista és una antologia de diversos textos de l’autor sobre aquest tema. El va editar l’any 2000 DVD, una editorial desapareguda no fa gaire.

En un text extret del llibre El crític com a artista diu Wilde que la crítica és el document de la nostra pròpia ànima. Caram, respiro fons. També afirma que la crítica és una forma civilitzada de la nostra biografia, ja que no es refereix als esdeveniments sinó als pensaments de la nostra vida, no als accidents materials dels fets o les circumstàncies, sinó als estats d’ànim espirituals i a les passions imaginatives del pensament… Ho sospitava, però quedo com una estàtua de sal, com la dona de Lot. Wilde, que no es tallava gens a l’hora d’escriure, em deixa ben clar que un recull de les opinions escrites sobre els llibres que m’han provocat una crítica reflectirien com en un vidre ben net, els estats d’ànim i les passions imaginatives del meu pensament… Sé que és així.

I no pot ser d’una altra manera, si es considera el text crític com un text de creació, sorgit de l’ànima, no un comentari al servei de vés a saber quins interessos, petits o grans, però en tot cas constrenyidors de la llibertat d’opinió. La forma més perfecta de la crítica és la subjectiva, afirma Wilde. És clar. Els comentaris crítics han de ser personals i allunyar-se tan com es pugui del políticament correcte, que uniformitza l’opinió. Una opinió amb cara i ulls no pot ser neutra, un, una, hi ha de posar la camisa, com tampoc no ha de ser mercenària.

L’opinió crítica té una gran virtut, em sembla, i és que evoluciona al mateix temps que el pensament. Un creador és un ésser sempre a punt per a la metamorfosi sense perdre l’essència. Una bona crítica, diu Wilde, tracta el tema criticat com a punt de partença cap a una altra creació… Ben cert. Ja veig que aquesta plàcida tarda d’agost ha vingut carregada d’energia. És la mateixa energia, però, que la que incita els estats d’ànim i les passions imaginatives del pensament, per dir-ho a la manera d’Oscar Wilde.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 30 d’agost de 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada