dissabte, 26 de juny de 2010

L'estranya

“Mai no fas el que fan els altres”, em sentia dir sovint per grans i joves, com si hagués fet un crim. “Sempre nedes corrent amunt, sempre vols pensar les coses per tu mateixa, mai no et deixes influir, sempre has de ser tan conscient dels teus actes”. I tot això dit en un to entre despectiu, acusatiu i foteta, que em dolia en l’ànima perquè em feia sentir culpable, però havia de vèncer aquest sentiment, tan paralitzant. Després he sabut que bevedors i jugadors, per exemple, sempre busquen companyia i que les actituds singulars molesten al plural.
“Mai més no tindràs divuit anys”, em deia la meva pobra mare, amb pena, perquè em veia tan jove i tantes vegades em quedava a casa. Però jo, esgotada per les moltes hores de treball i d’estudi (sempre he fet els estudis en horari nocturn, ja que he treballat des de molt jove), els caps de setmana poc anava a ballar amb les amigues.
Mai no he perdut una sola nit en festes: les he necessitades totes, una darrera l’altra com els quadres en la paret d’un museu. L’estret límit de les meves forces físiques ja el vaig veure quan a penes tenia nou anys. Sé que tenia aquesta edat perquè va ser quan la meva mare es va posar molt malalta i vaig començar a anar a l’escola tota sola, a set mansanes de casa. L’últim viatge dels quatre que feia cada dia (el dissabte només dos), ja m’era un esforç.
¿Què hauria fet si m’hagués deixat arrossegar per la marea de tants desitjos interessats, si no hagués estat conscient del que volia fer, millor dit: del que jo havia de fer segons la meva naturalesa?
(extret de La Capsa Verda)

2 comentaris:

  1. Era escrit al frontó del temple d'Apol·lo, a Delfos, gnosce seauton o nosce te ipsum. N'hi ha que, per circumstàncies de la vida, de ben petites, han de començar a conèixer la seva naturalesa. I la segueixen, perquè saben que és sàvia. La meva mare ho va saber, de ben petita.

    ResponElimina
  2. Una amiga, una vegada em va dir: Si jo hagués fet cas del que em deia aquella 'veueta' de dins, tindria igualment l'ànima esparracada perquè la vida no ens estalvia res, però hauria après costura...
    Un petó, Mariàngela

    ResponElimina