dissabte, 24 d’octubre de 2015

¿Quanta transparència podem digerir?


El filòsof i teòleg Francesc Torralba, autor d’una bona quarentena de llibres que conviden a reflexionar sobre temes d’una humanitat que inclou el seu vessant transcendent, a ¿Quanta transparència podem digerir? La mirada honesta sobre un mateix, els altres i el món que ens envolta (Pagès editors) posa el dit a la nafra al principi de realitat. Aquest assaig és una invitació a desemmascarar-nos. Volem transparència, sinceritat, honestedat. Ho exigim. Però, i nosaltres, fins on som capaços d’arribar en el camí de la transparència? Sovint a no gaires passes, si ens volem dir la veritat.

Dividit en cinc capítols: Exercicis de transparència; Ser transparent amb un mateix. El mirall; Ser transparent amb l’altre. Nuesa i màscara; La transparència dels éssers; i Transparència amb el misteri del món, el doctor Francesc Torralba ha escrit trenta-sis apartats que valen una meditació profunda cadascun. Podem aturar-vos en qualsevol dels apartats, tots ens interpel.len en el més profund de l’ànima.

Un exemple. En el capítol de la tercera part, titulat No esperar res de l’altre. Destruir expectatives, Torralba fa una sèrie d’observacions sobre aquella tendència fatal a esperar que els altres siguin com nosaltres volem que siguin, un calc de l’ideal que ens n’hem fet. Aquesta suposada ‘perfecció’ (als nostres ulls, s’entén) es dóna rara vegada, en aquest altre, i això provoca una frustració monumental com més allunyada es troba de l’ideal.

Perquè aquest és un aspecte molt quotidià, hi he reflexionat sovint, arribant a la conclusió que l’altre: un familiar pròxim, un amic, una veïna o una companya de feina, no és un objecte que puguem modelar a voluntat. L’altre és qui és, i és com és, i si es dóna algun canvi en la seva manera de ser i d’actuar, només pot venir d’ell mateix, de la seva voluntat de canvi. A l’altre l’hem d’acceptar, bo i esperant que ell, que ella, també ens accepti!, ja que ningú no està lliure per tirar la primera pedra. Una bona posició és no esperar res d’aquest altre, doncs, ni que ens faci feliços ni que deixi de fer-nos-en. La responsabilitat de ser feliços és exclusivament nostra. El que no tinguem per nosaltres mateixos no ens ha de venir de ningú.

Una mirada honesta, sincera i transparent sobre un mateix, sobre els altres i sobre el món que ens envolta és difícil. Ho és perquè ens veiem, i veiem els altres i el món a través de l’ego, la gran pantalla, i també la gran ficció. En el moment en què som capaços d’apartar l’ego, la visió de la realitat, la pròpia i l’aliena, se’ns torna clara i real. El secret és l’amor. L’amor veritable desfà l’ego, la pantalla, la màscara, la comèdia, i deixa emergir l’ésser que va nu, com el del conte, l’ésser intern.

Escriu el doctor Torralba: La mort aixeca tots els vels. La mort, que ens dóna consciència de finitud, de destí físic inexorable, ens dóna també consciència de la inutilitat de la simulació. Però l’amor també aixeca tots els vels. L’amor, a diferència de la seducció, també és un exercici de transparència. En efecte: quan estimem de debò algú volem, desitgem que sigui ell mateix. Quan estimem algú no pretenem que sigui un altre, no li tallem les ales, desitgem la seva evolució com a persona. Quan estimem algú de veritat, no en funció dels nostres interessos, l’estimem de forma integral, amb les seves llums i ombres. Dues persones que s’estimem es miren cara a cara. Sí: l’amor (com la mort) ens deixa al descobert, deixa fora de sentit la representació. Els subjectes de l’amor som nosaltres al nu. En l’amor som al cor mateix de la transparència, la vida en la seva plenitud, no en la servitud d’una disfressa, d’una màscara… efímera.

(a la imatge, un estanc amb peixos, fotografia presa a Malta l'estiu de 2014. Article publicat a Eix Diari, 20 d'octubre de 2015)


1 comentari:

  1. "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls", escriu Pavese amb una transparència vital esfereïdora.
    Els ulls de l'altre cal que siguin transparents per expressar-se. Però cal que ens mirem i que hi enfondim, com a l'estany dels peixos.
    L'altre necessita de la meva transparència, i jo de la seva. No és cert que no n'esperem res.

    ResponElimina