dijous, 3 de juny de 2010

Estalvis

La mare explica que quan vaig néixer jo tenia una gana normal, proporcionada al meu pes, que no era gaire. Però aviat vaig deixar de menjar de manera normal, vaig esquifir la gana. La mare avui sosté que vaig ‘endevinar’ que com que ella no tenia llet, i la llet que em donava per substituir la llet materna era comprada amb penes i treballs d’estraperlo (un pot de Pelargon a la setmana que s’allargava amb aigua i més aigua, i això quan n’hi havia), vaig deixar de menjar amb gana normal per no gastar el pot de llet en pols abans que al rebost n’hi hagués un altre.
Aquesta manera de fer devia deixar empremta. El pare anava a futbol els diumenges a la tarda. Del camp de futbol, al meu germà i a mi el pare ens duia uns caramels que eren llargs com un dit. El meu germà se’l menjava tot seguit, mastegant-lo. A mi em durava tota la setmana. El xarrupava una estona i el tornava a embolicar, i així cada dia fins al dissabte, perquè sabia que el diumenge en vindria un altre.
(extret de La Capsa Verda)

2 comentaris:

  1. Quins misteris que té la natura. I la intuïció humana, quina saviesa! I les mares. Em fa pensar en Rodoreda aquest teu relat d'avui.

    ResponElimina
  2. Molt ben escrit, Teresa. M'estimo més no comparar-te a ningú i pensar que ets tu, l'escriptora amb el teu caràcter i en aquest moment. Sempre ens etiqueten d'alguna manera, sense atorgar-nos la nostra personalitat. Com si ens xuclessin l'ànima, vaja.

    ResponElimina