En la nostra estada a Madrid vam visitar les exposicions de Marc Chagall (Moshe Sagal és el seu primer nom, un i l'altre molt significatius per a interpretar la seva obra entre el judaisme i el cristianisme, que l'autor harmonitza d'una manera tan amorosa). Una vegada més vaig sentir-me atreta per aquesta pintura, El poeta estirat a terra, realitzada l'any 1915 en temps de la lluna de mel amb la seva primera esposa, Bella. Si tantes vegades m'identifico amb les seves figures volanderes (imatges de la vida espiritual), també m'identifico amb aquesta imatge del poeta en contacte amb la terra, escoltant el seu batec. Donar cos a l'esperit i espiritualitzar la matèria van de la mà...
dissabte, 31 de març del 2012
divendres, 30 de març del 2012
L'hoste de Job
L’any 1963, José Cardoso Pires, un dels grans escriptors portuguesos del segle XX, publicava aquest llibre de gran impacte moral i estètic que és L’hoste de Job, la traducció catalana del qual ara ens arriba a través dels bons oficis d’Anna Cortils i sota el segell d’El Gall Editor.
El Llibre de Job marca una fita en el llarg camí del desenvolupament d’un drama diví, escrivia Carl Gustav Jung al seu llibre Resposta a Job (1952). Drama diví i drama humà, que és la seva contrapartida. Quan aquest capítol de la Bíblia va ser escrit, ja hi havia molts testimonis que havien dibuixat una imatge contradictòria de Javeh, diu Jung. Es percebia una imatge de Javeh dual, que podríem resumir en un Déu bondadós i alhora colèric, i fins i tot cruel. Naturalesa en estat pur, semblava aquell Déu, i com ella amoral, ja que la moralitat prové d’una consciència, i en la naturalesa només són conscients els humans, o això creiem.
La figura bíblica de Job sembla el sac dels cops d’aquesta dualitat en la qual Déu i Diable semblen confondre’s. És difícil comprendre per quina raó Job va ser ferit i expoliat tantes vegades, com si mai no n’hi hagués prou, d’enviar-li misèries, i Job resistint a la seva humana mesura, que es mostra extraordinària. Des d’un punt de vista simbòlic podem veure en Job l’encarnació de la humanitat tractada amb injustícia aparent, ja que la voluntat de Jahvé és una incògnita. No obstant això, la fe en Jahvé persisteix en el bo de Job.
Arribats en aquest punt del discurs, imagini’s el lector la terra portuguesa en la mansa figura de Job: terra eixuta i maltractada pels elements, i terra empobrida a causa de la manca de treball a tots nivells. Temporalment, som en la dècada dels anys seixanta del segle passat, en l’anomenda Guerra Freda, i dues figures surten de Cimadas, un petit poble on l’aigua és un bé escàs. L’un, el jove, va a la desesperada recerca de feina, l’altre, el gran, va a la recerca del possible benefici que li atorgaria tenir un fill soldat, una de les escasses sortides professionals en aquesta terra-Job oblida per tots els déus.
I L’hoste de Job? L’hoste de Job és un estranger, un militar d’una gran potència mundial que podem imaginar, que ocupa la pobra, trista i disortada terra de Job per tal de fer-hi assajos de maquinaria de guerra. Aquesta activitat portarà les seves conseqüències tot mutilant accidentalment el jove Joao Portela, que esdevé el símbol del dolor de Job, i Job ell mateix en tant que víctima innocent de l’arbitrarietat dels esdeveniments.
La intenció de Javeh de fer-se humà, que va sorgir de la seva topada amb Job, es realitza en la vida i en la passió de Crist, escriu Jung al seu assaig sobre la figura de Job. Salvant les distàncies religiosomitològiques del relat bíblic i la seva interpretació, en el personatge de Joao Portela es realitza la passió de Crist, tot i que no és abandonat pel pare, ja que troba un pare en la figura del vell Aníbal, el company de viatge que l’adopta espiritualment després de la desgracia causada per un artefacte militar.
Per tots aquests elements argumentals, L’hoste de Job, de José Cardoso Pires, és una novel.la atemporal, exemplar i simbòlica. Una novel.la que converteix l’anècdota en categoria i que té una lectura ben actual. Escrita d’una forma tan commovedora com magistral, L’hoste de Job és un retaule on es manifesta el drama còsmic amb tots els seus personatges, inclosos Déu i Diable.
(publicat al Diari de Vilanova, 30 de març de 2012)
dijous, 29 de març del 2012
Antonio Tabucchi
El 25 de març passat, mentre fotografiava rusiñols, és a dir, imatges pictòriques dels jardins d’Aranjuez, moria als 68 anys Antonio Tabucchi, nascut a Vecchiano, a prop de Pisa, l’any 1943. Seguint l’estela de Passolini, Gadda i Calvino, sens dubte és un dels grans escriptors italians de la nostra època. Tabucchi va morir a Lisboa, la ciutat que tant estimava a causa del seu gran amor literari, l’escriptor Fernando Pessoa. De fet, va descobrir Pessoa a través de la lectura d’un dels seus heterònims, Álvaro de Campos. Des d’aquell moment, afirmava Tabucchi, li va canviar la vida. Quantes vegades no havia sonat el seu nom com a candidat al premi Nobel de literatura! El mereixia.
Em vaig iniciar en la lectura d’Antonio Tabucchi amb Notturno indiano, L’angelo nero i I volatili del Beato Angelico, un dels relats del qual vaig recordar tot viatjant per la carretera de Madrid a Saragossa, a l’alçada del monestir de Santa María de Huerta. En el conte titulat La battaglia di San Romano, l’autor-narrador-de ficció hi fa coincidir Orson Welles, Hemingway, Federico García Lorca. En general, les històries de Tabucchi corprenen per la seva misteriosa bellesa lunar i interessen per aquella sensibilitat superior que a més del goig estètic provoca la reflexió filosòfica.
Antonio Tabucchi
El 25 de març passat, mentre fotografiava rusiñols, és a dir, imatges dels jardins d’Aranjuez, moria als 68 anys Antonio Tabucchi, nascut a Vecchiano, a prop de Pisa, l’any 1943. Seguint l’estela de Passolini, Gadda i Calvino, sens dubte és un dels grans escriptors italians de la nostra època. Tabucchi va morir a Lisboa, la ciutat que tant estimava a causa del seu gran amor literari, l’escriptor Fernando Pessoa. De fet, va descobrir Pessoa a través de la lectura d’un dels seus heterònims, Álvaro de Campos. Des d’aquell moment, afirmava Tabucchi, li va canviar la vida. Quantes vegades no havia sonat el seu nom com a candidat al premi Nobel de literatura! El mereixia.
Antonio Tabucchi
El 25 de març passat, mentre fotografiava rusiñols, és a dir, imatges dels jardins d’Aranjuez, moria als 68 anys Antonio Tabucchi, nascut a Vecchiano, a prop de Pisa, l’any 1943. Seguint l’estela de Passolini, Gadda i Calvino, sens dubte és un dels grans escriptors italians de la nostra època. Tabucchi va morir a Lisboa, la ciutat que tant estimava a causa del seu gran amor literari, l’escriptor Fernando Pessoa. De fet, va descobrir Pessoa a través de la lectura d’un dels seus heterònims, Álvaro de Campos. Des d’aquell moment, afirmava Tabucchi, li va canviar la vida. Quantes vegades no havia sonat el seu nom com a candidat al premi Nobel de literatura! El mereixia.
divendres, 23 de març del 2012
Es fa fosc
El primer llibre que vaig escriure amb voluntat literària (és a dir: amb voluntat de començar un camí en el camp de la literatura) duia per títol Es fa fosc. El vaig presentar al premi Don-na, va quedar finalista i aquest fet em va animar molt. Vaig escriure’l durant els dos mesos que vaig passar amb la família de vacances al Priorat. Era l’estiu de 1988. Vaig intentar narrar, ficcionant-la, una història que m’era propera. Anys més tard, un professor de literatura, en Ramon Cotrina, em diria que quan s’escriu s’ha de conèixer bé el que s’escriu ni que sigui de ficció. La invenció no és tan lluny de la memòria ni dels referents personals, segons com. Es fa fosc és una història trista perquè acaba amb la mort de la protagonista. Ben mirat, però, si les allarguéssim més enllà del temps i del paper, totes les històries, les reals i les inventades, acaben amb la mort dels protagonistes. Em refereixo a la mort física. Perquè la mort és un final, però no és el final. La vida continúa sempre, en la forma que sigui. La memòria és una forma de vida, una forma d’amor i també una forma d’homenatge com el que jo vaig voler fer a la protagonista de la narració Es fa fosc.
(extret de La capsa verda. A la fotografia, panoràmica del poble on va néixer la protagonista de la narració Es fa fosc, Can Benet de la Prua, a prop de Sant Sadurní d'Anoia. Obro un parèntesi en el blog fins que torni de Madrid)
dijous, 22 de març del 2012
Violeta
Durant molts anys, a l’entrada de la primavera la meva mare em regalava un ram de violetes. Ho feia el dia del meu aniversari (13 de març) o el dia 21, que és la data aproximada del meu naixement, que es va avançar. M’agrada molt aquesta petita flor, i no només perquè és símbol de la modèstia (la veritable, no la falsa). M’agrada perquè el color violeta combina la tinta blava de la sang celeste amb la tinta vermella de la sang terrestre. El violeta és, doncs, el color que expressa la nostra naturalesa humana enllaçada amb l’espurna divina. Potser és per aquest motiu que al Dijous Sant se l’anomena també el dijous de les violetes, flors tradicionals de la Setmana Santa. Despres de l’ofici del Sant Sopar, els altars i les imatges són cobertes amb robes de color violeta, així com és el color lila o violeta la casulla que porta el sacerdot en l’ofici del Divendres Sant.
El vestit –una túnica- que vaig dur en el meu primer casament era de color malva, que és un violeta rosat. També aprecio molt un anell de plata amb una ametista, una pedra que té aquest color. Sense saber que m’agradava tant el violeta, me’l va regalar un amic, l’Eduard Tell, que ja va morir, quan vaig publicar El vel d’Harmonia. “Perquè tinguis sort”, em va dir.
(extret de La capsa verda)
dimecres, 21 de març del 2012
Dona primavera
Dorm al ventre de Gea
l'arrel i l'adob,
i l'asfalt a poc a poc es clivella.
L'aigua de pluja es fica a les escletxes
i al tou de fang.
Dona primavera puja graons
buscant la llum zenital.
(El poema pertany a El mirall de Circe, 2008. La fotografia, amb els brots buscant la llum zenital, està feta al 'jardí japonès' de Montjuïc, el març de 2010)
l'arrel i l'adob,
i l'asfalt a poc a poc es clivella.
L'aigua de pluja es fica a les escletxes
i al tou de fang.
Dona primavera puja graons
buscant la llum zenital.
(El poema pertany a El mirall de Circe, 2008. La fotografia, amb els brots buscant la llum zenital, està feta al 'jardí japonès' de Montjuïc, el març de 2010)
dilluns, 19 de març del 2012
Cases
No em puc estar de visitar les cases de poetes, pintors, artistes en altres disciplines, filòsofs, psicòlegs, científics, bibliòfils i viatgers i què se jo, la llista del meu interès per les cases és gran. I és que la casa, tant com un lloc per habitar és un espai simbòlic, i el mateix val per les habitacions i jardins. Aquests dies estic llegint un llibre que us recomano: Las casas de la vida (Ariel), de Daniel Cid i Teresa M. Sala. El recorregut literari (sigui en veu pròpia o la d’algun visitant) per les cases de diversos creadors us permetrà endinsar-vos en el seu univers. Algunes d’aquestes cases potser ja les heu visitat i us recordaran les impressions de la visita. Altres les voldreu visitar, almenys jo, que ja estic confeccionant una relació a mida. Mentrestant, bona lectura!
(a la fotografia, la casa de Goethe, a Weimar, que vam visitar el juliol de 2010)
dijous, 15 de març del 2012
El saber del cor
Les vegades que vaig presentar el meu llibre El saber del cor (Meteora, 2008), la pregunta sempre era: “Ah, però el cor sap?” Naturalment, deia, ja els egipcis parlaven de la intel.ligència del cor, i anava afegint més discurs, com ara la facultat de la intuició (coneixement instantani) i etc., ja que aquesta era la tesi de fons d’aquest recull de set contes. Els racionalistes arrufaven el nas… Ahir, a La Contra de La Vanguardia, Annie Marquier, matemàtica i investigadora de la consciència, afirmava: “El cor té cervell.” I n’explicava les característiques des de la ciència. En un moment determinat de l’entrevista deia que “l’amor no és una emoció sinó un estat de consciència intel.ligent!” Aquesta és justament la via que vaig explorar a través de la literatura, i celebro tant la coincidència.
dimarts, 13 de març del 2012
Venècia
La meva primera visita a Venècia va estar tenyida del record de les impactants imatges de La mort a Venècia, la pel.lícula de Luchino Visconti sobre la novel.la homònima de Thomas Mann. Enguany s’acompleixen 100 anys de la seva publicació, i a la Buddenbrookhaus de Lübeck (lloc de naixença de Mann) s’hi fa una exposició a propòsit d’aquest text breu, a penes cent pàgines, on es cristalitza una reflexió sobre l’art creador i un ideal de bellesa que casa el femení i el masculí de l’existència, i que l’escriptor projecta sobre el jove Tadzio, l’adolescent que encarna l’androgin.
Venècia és també andrògina en tant que encarnació d’un somni d’aigua i pedra. Venècia és la bellesa condensada de la seva atmosfera auroral o crepuscular esculpida en marbre. La primera impressió que vaig tenir en contemplar Venècia des de l’aigua –s’hi arriba en un vaporetto- és la mateixa que em va corprendre quan vaig veure el Taj Mahal reflectir-se en l’espill d’un camí d’aigua. Ambdues obres d’art responen a un cànon de bellesa similar, que és l’encreuament entre les sensibilitats d’Orient i d’Occident. Sens dubte, l’atractiu de Venècia i el Taj Mahal (que és una tomba) és que reflecteixen la vida i la mort al mateix temps, la puixança i la decadència, l’ideal i la realitat concretada en una forma.
Al segon viatge a Venècia el va precedir la lectura de La marca de l’aigua, el llibre que sobre Venècia va escriure Joseph Brodsky, i que ara he rellegit, publicat pel Cercle de Viena, en la magnífica traducció catalana de Marcel Riera. La marca de l’aigua és el resultat de les disset estades hivernals que hi va fer el premi Nobel de Literatura 1987. El poeta dedica un cant d’amor a la ciutat dels canals. I ja que no va poder néixer venecià sí que va demanar de ser-hi enterrat. Així les seves despulles reposen al cementiri d’Isola de Sant Michele.
De la lectura de les bellíssimes proses que componen La marca d’aigua es desprèn aquesta dualitat veneciana que posa davant dels ulls el que és efímer transvestit d’immortal, i a la inversa. Enlloc com a Venècia per viure i contemplar aquest jocs de miralls i llunes que són la seva arquitectura reflectint-se a l’aigua, sense poder discernir a ull nu la realitat del somni d’una manera matemàtica. Venècia és l’encarnació de la poesia pura, d’aquí l’enamorament i fidelitat de Joseph Brodsky envers la ciutat que de manera cristal.lina va pintar Canaletto, Carpaccio i Guardi, però que hom pot veure amb les colororacions més tènues, més íntimes, de Giorgione, Tiepolo o Tintoretto.
Mirant-la amb els ulls interiors –és a dir: fent una abstracció de les multituds que la visiten, sobretot a l’estiu-, Venècia es manifesta en la sensible combinació de llums i ombres, de sols ponents i sols ixents sobre l’aigua; combinació que abraça l’esplendor dels domassos i les carícies de les aus, els cristalls transparents i la carnositat dels seus colors, els cels escombrats del migdia i les bromes matinals. La bellesa de Venècia sobrepassa els sentits, tant en l’espectacle de la seva decadència com en la seva lluentor tornassolada. El famós Adagietto de la Quinta Simfonia de Mahler que subratllava l’escena en la qual es veu Gustav von Aschenbach (el protagonista de la novel.la de Thomas Mann) arribant a una Venècia rosada per l’alba, continua polsant les cordes de l’emoció estètica fins a fer saltar les llàgrimes. Perquè nosaltres passem i la bellesa es queda. Perquè nosaltres ens adrecem al futur mentre que la bellesa és el present etern. La llàgrima és un intent de romandre, de quedar-se enrere, de fondre’s amb la ciutat, escriu Brodsky. En efecte: la bellesa, com l’amor, com la vida, és més gran que nosaltres.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 2 de març de 2012. La foto està feta el juliol de 2001)
dilluns, 12 de març del 2012
dissabte, 10 de març del 2012
El Sí-mateix (Self)
Segons Jung, el Sí-mateix (Selbst, Self o centre de l’Ésser) no és l’ego: és una entitat no psicològica, transcendent i transpersonal, és a dir, comú a tots els éssers humans, que va més enllà de la persona i uneix el subjecte al món. Podríem veure el Sí-mateix com la imatge interna de Déu en cadascú, l’atman, segons els hindús, l’espurna de la Vida pura, incorruptible, per a aquells a qui la paraula Déu incomoda o no diu res.
(fotografia presa a Escaladei. El forat obert al cel podria ser una imatge simbòlica del Self)
dijous, 8 de març del 2012
Contemplant la primavera...
Tot en la naturalesa ens convida a meditar. Com en l’esclat de la primavera, ha una força latent en el nostre interior que sempre s’està preparant per a manifestar-se de manera plena, una vida que vol fer-se conscient d’ella mateixa. Jung anomenava aquest centre el Sí-mateix, expressió alhora de la individualitat i la totalitat, i la unitat de creixement de la persona, i la guia del sentit de la vida…
(a la imatge: roses per a la celebració de sant Jordi)
dimarts, 6 de març del 2012
J. Krishnamurti i Pau Casals
L’any 1983, un amic, en Salvador Martells, em va regalar el Diari de Krishnamurti. El vaig llegir, i vaig entendre el que vaig entendre. No és una lectura fàcil, ja que en aquests escrits Krishnamurti parla d’una experiència espiritual que va transformar la seva vida, que ja no era convencional. Després he anat llegit obres seves, que són dures de rosegar, el seu discurs no fa concessions, tot i que paraules i conceptes hi lluen com diamants. Ara llegeixo la seva biografia. Últimament, les biografies m’atrauen com un imant. M’interessen les vides humanes, totes. I singularment, algunes. A la biografia, escrita per Mary Lutyens, filla d’una deixebla anglesa amb la qual es va escriure durant tota la vida fins que ella va morir, llegeixo que entre els seus amics –Bernard Shaw, Aldoux Huxley, Jawaharlal Nehru, Indira Gandhi, etc.- hi havia Pau Casals. En el seu àmbit, Pau Casals tampoc no era un home convencional.
diumenge, 4 de març del 2012
Lluna que creix
Sola, al capvespre, la lluna creix.
No mou soroll,
la seva tasca és silenciosa.
Sola, al capvespre, miro la lluna
i apunto en un paper mil metàfores
que obrin camí entre les ombres.
(la lluna de la foto, al ple)
divendres, 2 de març del 2012
Vida veritable
La intimitat amb un mateix, una mateixa, que hauria de ser el punt de partença de la vida conscient, sovint és només una aspiració, i encara no sempre volguda perquè fa por. Una de les pedres de toc és esbrinar a fons què ens agrada o desagrada profundament. En realitat ho sabem, però portar-ho a la superfície costa molt perquè tantes vagades xoca amb l’ambient o el que s’espera de nosaltres. Però no ser qui som de debò és el pitjor favor que ens podem fer. Una vida manllevada no és una vida veritable.