El 25 de març passat, mentre fotografiava rusiñols, és a dir, imatges pictòriques dels jardins d’Aranjuez, moria als 68 anys Antonio Tabucchi, nascut a Vecchiano, a prop de Pisa, l’any 1943. Seguint l’estela de Passolini, Gadda i Calvino, sens dubte és un dels grans escriptors italians de la nostra època. Tabucchi va morir a Lisboa, la ciutat que tant estimava a causa del seu gran amor literari, l’escriptor Fernando Pessoa. De fet, va descobrir Pessoa a través de la lectura d’un dels seus heterònims, Álvaro de Campos. Des d’aquell moment, afirmava Tabucchi, li va canviar la vida. Quantes vegades no havia sonat el seu nom com a candidat al premi Nobel de literatura! El mereixia.
Em vaig iniciar en la lectura d’Antonio Tabucchi amb Notturno indiano, L’angelo nero i I volatili del Beato Angelico, un dels relats del qual vaig recordar tot viatjant per la carretera de Madrid a Saragossa, a l’alçada del monestir de Santa María de Huerta. En el conte titulat La battaglia di San Romano, l’autor-narrador-de ficció hi fa coincidir Orson Welles, Hemingway, Federico García Lorca. En general, les històries de Tabucchi corprenen per la seva misteriosa bellesa lunar i interessen per aquella sensibilitat superior que a més del goig estètic provoca la reflexió filosòfica.
"Sostiene Pereira..." Jo vaig llegir "sostiene", no pas "mantiene", encara que pel fet deu ser el mateix, però jo, com ell, "sostengo", que potser és més emfàtic.
ResponEliminaPenso que els bons escriptors i els bons llibres són difícils de trobar; i que quan mor algun escriptor que ens ha fet feliços amb la seva obra, perdem una companyia, perquè la memòria és curta.