L'àngel del 2011

Per Nadal de fa dos anys vam viatjar a Andalusia. Sembla que allà és costum disfressar la mainada, com aquest nen de la fotografia caçada al vol a la ciutat de Còrdoba. La imatge és potent: un àngel darrere una reixa!
Avui, quan us mengeu el raïm, penseu en el vostre àngel interior (sí: aquella llum que mai no s’apaga i que té desig de repartir bondat): deixeu-lo caminar lliurement com vosaltres sabeu fer, i que voli ben alt!
FELIÇ ANY 2011!

Spleen de cap d'any

Baudelaire es preguntava quin lloc tenia l’artista en una societat burgesa dominada per “l’obssessió del progrès”, és a dir, per “la dominació progressiva de la matèria”. Si Baudelaire ens veiés! En el segle XX, la idea de progrès material ha estat no tant l’obssessió de la burgesia il.lustrada, que gairebé ha desaparegut, sinó de les autodenominades esquerres progressistes. I és que els conceptes són tan intercanviables i sempre tan a favor del poder, no del servei a la humanitat! Si Baudelaire ens veu en el seu cel malencònic (spleen, en deia ell) s’adonarà que el lloc de l’artista (del veritable) és el de sempre: anar a contracorrent precisament del materialisme que sempre té la tendència a imposar-se en la balança perquè la matèria pesa. L’artista (l’irreductible), i els qui tenen ànima d’artista, fan seva la vella sentència bíblica: “No només de pa vivim els humans”.

Per molts anys

Avui la meva filla compleix trenta-un anys. És una jove feta a ella mateixa, tant com ha pogut i sap, ja que cap vida conscient no resulta fàcil. Ens ho podíem esperar, d’aquell infant que només néixer ja mirava amb ulls de persona entenimentada. Sempre he tingut la impressió que venia de lluny i que ens aguaitava amb una saviesa que no sabria dir. Som tan ignorants del misteri de la vida! La noia està fent el seu camí. Per molts anys, Cristina.
(la fotografia està feta a la Tate Modern, en l’exposició de Frida Kahlo, 8-7-2005)

Innocents

No em fa vergonya que em diguin innocent, i m’ho diuen sovint, a vegades rient per sota el nas, a vegades fent burla i tot. El fet més aviat em fa pensar: Per què la paraula innocència ha anat agafant un sentit tan pejoratiu? Innocent en llenguatge popular vol dir bona fe. I sí, tinc bona fe. Innocent també vol dir crèdul i sí, sóc crèdula. Innocent vol dir pur, sense màcula, i això no. Pura i sense màcula no sóc, de manera que a vegades no sé perquè tantes vegades em diuen: Ets una innocent.
Avui és el meu dia, doncs. Quan eren jovenets, els meus fills em penjaven un ninot. Jo sabia que una hora o altra del dia me’l penjarien i que quan jo el descobrís, riuríem plegats. Feliços innocents… conscients de ser-ho. Perquè no.

Estela de Nadal

L’estela del Nadal no només dura dies penjada dels cels ciutadans: troba ressò en les trobades familiars, que deixen un pòsit molt gran de tendresa i d'escalfor al cor.

Rilke o la transformació

“És un inconscient”, hem sentit a dir a vegades respecte d’algú que coneixem. Es diu de manera frívola, en funció d’una impressió momentània; però també es diu de manera seriosa, i respon a la percepció externa, rarament a la interna. Perquè en general és difícil que es vulguin reconèixer les actituds inconscients que, en llenguatge vulgar, equivalen a irresponsables o banals.
Adquirir consciència és responsabilitzar-se, fer-se càrrec d’un mateix, i això és treballós i pesa. Agafar les regnes és anar a contracorrent de la inèrcia, però per això s’ha d’entrenar la força dels instints, que no s’han de repremir, sinó conduir, educar i transformar.
La força de la vida rau en l’equilibri de les forces gràvides i ingràvides, centrífugues i centrípredes. La força de la vida rau en el centre, allà on es creuen els quatre vectors: nord, sud, est, oest, podríem dir, i que dibuixen una creu invisible. Vet aquí el gran símbol, la creu, present ja en antigues civilitzacions i que el cristianisme va actualitzar.
La gran tasca de la vida humana, em sembla, és descobrir en cadascú de nosaltres el propi centre per fer-nos un/una amb això que precisament ens fa ser, en plenitud, qui som. Res no amenaça el centre, que és el nucli de la força eterna, o l’energia que ens habita. Uns diran que és l’ànima immortal, d’altres que és la consciència, d’altres el centre espiritual que dirigeix les nostres vides quan ens fem conscients de la vida.
Quan som conscients de la nostra vida podem transformar-la. Transformar la consciència significa situar-se en aquest centre energètic i fort, a desgrat de les nostres debilitats, malalties, pors, desorientacions, experiències de solitud. Antoni Pasqual Piqué, en un assaig que és un model en el seu gènere, explica el procès de la transformació de la consciència per part del gran poeta que va ser Rainer Maria Rilke a Rilke o la transformación de la conciencia (Ediciones Obelisco).
Quan som conscients de la nostra vida podem donar-li un sentit, dotar-la de significat. Això és una construcció humana, com aquell qui aixeca un edifici amb les pròpies mans. Tal com relata Pasqual en el seu llibre, a Rilke, que la malaltia i la pobresa van crucificar de valent, quan arribava al límit del seu dolor d’esperit, decidia romandre en el centre de vida que ja havia descobert que era. Per aquest motiu, quan baixava a les profunditats de l’ànima podia emergir-ne, o quan la vida la pesava tant que no podia donar un pas més, s’elevava. La saviesa de Rilke, apresa de les dificultats, no de les facilitats de la vida, va consistir en arribar, malgrat tot, a l’alegria de viure, a celebrar la vida, fos com fos que se li presentés.
Aquests itineraris vitals resplendeixen com un fil de llum travessant la fosca en els seus poemes, que depassen les seves qualitats estètiques per esdevenir fars terapèutics, medicina que guareix com el van guarir a ell. I per això mateix, perquè els lectors/es podem identificar-nos amb procès de la vida conscient, els poemes de Rilke (així com la seva nombrosa correspondència) depassen fronteres geogràfiques i metafísiques per convertir-se en universals.
Rilke va descobrir que això que anomenem Déu és dins nostre, que Déu viu en cada vida humana i que d’ella en treu una experiència nova en cada biografia. Rilke va escriure la seva biografia conscient d’aquest centre de plenitud dialogant amb l’existència en totes les seves formes.
(publicat a L’Eco de Sitges, 17 de desembre de 2010)

La recitadora

En aquell temps, un mes abans de Nadal a l’escola ja ens feien aprendre versos de memòria (en aquell temps dels poemes nadalencs i no nadalencs, col.loquialment se’n deien ‘versos’).
Estic parlant dels anys cinquanta i la celebració del Nadal venia acompanyada d’un seguit de rituals com aquest de recitar poemes durant la festa de final de trimestre a l’escola, generalment a la capella i davant d’un pessebre ben guarnit. Tot i que la meva era una escola “nacional”, no vinculada a cap orde religiós. Però en aquell temps tot el calendari estava vinculat a la religió catòlica, i el Nadal, juntament amb Pasqua, era una de les festes litúrgiques més importants.
La tradició de recitar versos s’estenia a casa, sovint a l’hora de les postres del dinar de Nadal, amb les neules i els turrons sobre la taula. La famosa postal de la nena o del nen enfilat dalt d’un tamboret recitant nadales és real. Gairebé ens obligaven a fer-ho; si no, quedàvem molt malament. Si no recitàvem el poema volia dir que no l’havíem après, i això ens significava una mala nota. En canvi, si el recitàvem, ja teníem per segur que hi hauria una petita recompensa, sovint en forma d’una pesseta (o més!), que de seguida guardàvem dins la butxaca pensant què en faríem. Les pessetes anaven escasses, de manera que aquesta era una oportunitat d’or per arreplegar-ne unes quantes, ja que avis i tiets també se’n treien una de la butxaca.
Així, doncs, la mainada s’aprenia els versos de memòria i els recitava ni que fos amb les galtes vermelles de vergonya. Però recitar, recitar, no tothom en sap, i hi ha qui ho fa força dignament. Es veu que jo ho feia la mar de bé, això de recitar, tant que a casa en feien propaganda. Quan dic casa vull dir tiets i avis, que els meus pares no m’aplaudien tan fàcilment. Així que un dels meus oncles, el més extravertit, ho va dir al mossèn de Monistrol d’Anoia, la parròquia del poble de la meva mare (a tres quilòmetres de Monistrol), on anàvem a passar el Nadal. En aquell temps, el mossèn era Joan Escala, aleshores un home molt jove. Després, i durant molts anys, va ser rector de la parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú! Ja veieu que el món és molt petit.
El mossèn Escala d’aleshores era un capellà molt modern: anava en Lambretta (o era una Vespa?) a tot arreu, amb les faldilles de la sotana arremangades per on li sortien els pantalons. Mossèn Escala, el dia de Nadal, abans de la pel.lícula que es passava en un local de la parròquia per entretenir el jovent i no tant jovent, organitzava un recital de Nadales. El meu oncle, cofoi amb aquella neboda que recitava tan bé, volia que jo hi participés. I ja em teniu a dalt de l’escenari muntat per a l’ocasió, recitant de la manera que jo sabia, les nadales que havia après a l’escola.
Quan el públic aplaudia l’actuació (la sala era plena de gom a gom de parroquians), sempre tenia la sensació que era a algú altre a qui s’aplaudia. I és que sempre m’he sentit una mica estranya en públic. Encara ara em passa quan presento un llibre, com si el llibre l’hagués escrit algú altre. En aquestes ocasions em revé a la memòria aquella mateixa sensació íntima de veritat a l’hora de recitar i l’eco dels aplaudiments no pas dirigits a mi, sinó al poema.
(publicat al Diari de Vilanova, 24 de desembre de 2010)

Bon Nadal!

L’any 1846, en ple romanticisme, es va imprimir a Londres el primes chrismas, la primera felicitació de Nadal. La tradició d’enviar aquestes targetes amb desitjos de bona voluntat, estés per tot el món, ha arribat fins aquí i ha pres totes les formes, colors i textures. D’ara en endavant les targetes de felicitació hauran de competir amb les felicitacions virtuals… La que veieu reproduïda està impresa a Londres, com aquella primera. El format: modern. El disseny: contemporani. El tema: el tradicional per aquelles latituds: el trineu de Santa Claus ben ple de regals per als infants, la imatge viva de l’Infant, el Nen de Llum que neix en el nostre cor cada solstici d’hivern. Que tingueu un bon Nadal!

Presentació Dona i art a Pròleg

Ahir vaig presentar Dona i art o la dansa de Lilâ a la llibreria Pròleg, que és més que una llibreria, com les seves amigues, clientes i visitants sabem des de fa tants anys. Des de fa gairebé vint anys és un espai d’intercanvi cultural i de reflexió d’alt nivell en el camp específic de la dona.
I d’alt nivell va ser la intervenció de la doctora en Història d’Art, Raquel Medina, crític d’art i comissària d’exposicions, en aquesta presentació a la qual van assistir algunes de les artistes ressenyades a Dona i art (tot i el dia rúfol, va ploure tot el dia): Adelaida Murillo, Carme Riera, Marta Montcada, Luisa García-Muro. Raquel Medina, que va fer una lectura aprofundida del llibre, va estendre la seva reflexió a l’estat actual del món de l’art. Una lliçó viva i magistral que el públic va rebre i va agrair, tot intervenint en un animat diàleg posterior.

La Sisena Flota

A la meva amiga Natàlia S., veïna de carrer i col.lega a Llotja, la fascinaven els marines. Trobava tan guapos, aquells nois americans alts i ben plantats, morens de sol i vestits de blanc a l’estiu, amb aquell gorret de Popeye, li deia jo, una mica per fer-la enfadar. Però ella buscava qualsevol excusa per allargar el passeig dels dissabtes a la tarda pel Barri Gòtic i arribar-se fins al capdavall de les Rambles, el reialme d’aquells xicots que embadalien adolescents somiatruites com ella, que se’ls mirava de lluny (tot era platònic!), i que tan alegraven els guanys de les prostitutes. Aquesta dèria de la Natàlia m’ha vingut ara a la memòria perquè un antropòleg, Xavier Theros, ha publicat un llibre on parla de la vida i miracles de les visites de la Sisena Flota al port de Barcelona, els barcos de la qual llavors podies veure atracada al moll.
La nostra època era l’època tràgica de la guerra del Vietnam, i els sentiments envers la presència de la Sisena Flota començaven a ser ambivalents: va començar a imposar-se un cert antiamericanisme que encara dura. Jo mai no he entès ni aquell fervor incondicional ni el progressiu refús. Si alguna cosa és el provincianisme em sembla que és aquest anar d’una banda a l’altra amb uns sentiments i reflexions tan planes com el terra de l’aeroport del Prat.
(extret de La capsa verda)

Foto històrica

Aquesta foto me la va fer el meu germà, però no amb la Werlisa, sinó amb la Minolta, la càmera que em van regalar els meus pares quan em vaig graduar a Llotja als dinou anys. Deu ser l'any 1972 o 1973, calculo. O sigui: que aquí tinc vint-i-un o vint-i-dos anys. He triat aquesta foto perquè el monument que hi ha darrera ja no hi és, es va enderrocar fa poc. És el monument a José Antonio Primo de Rivera. Ep, que no tinc res a veure amb la Falange... El monument era a tocar de casa, els meus pares viuen a l'Avinguda de Sarrià, al costat d'on encara hi ha la Filmoteca, i el monument era a la cruïlla amb l'aleshores Avinguda Infanta Carlota, avui Avinguda Josep Tarradellas. És, doncs, una foto "històrica" en tots els sentits: sentimental perquè l'autor és el meu germà, històrica per l'edat que tinc aquí i per memòria històrica, ai...!

Werlisa

La primera màquina de fotografiar que vaig tenir va ser una Werlisa. La vaig comprar recollint diners (cent pessetones al mes), que em donava la meva mare del meu sou. Vaig començar a treballar als catorze anys. A la sortida de la feina, a dos quarts de sis en punt de la tarda, anava corrents a Llotja. Entràvem a les 6 i sortíem a les 9 del vespre. Tres horetes de vida pròpia, ja que per a mi l’escola era la vida. L’altra, la vida del treball, també ho era, vida, naturalment. Però era una vida sense il.lusió. L’art, el seu conreu, m’atreia com un imant.
La Werlisa era una màquina senzilla, però amb una mica de gràcia feia bones fotos. A casa (dels meus pares) n’hi ha una pila que hauré de destriar: aquí les que il.lustren una crònica vital, allà les artístiques, aquí les que fan referència a excursions i viatges, allà els retrats de grup amb amigues i amics.
Dies enrere vaig aturar-me davant d’un aparador on havia diversos objectes de segona mà o de col.leccionista. Entre les màquines de fotografiar hi havia una Werlisa. Potser era la meva, que havia vingut de París per qui sap quins camins? La meva Werlisa va ser perduda a París. Més que perduda, robada. Li van prendre al meu germà, que hi va anar un estiu amb el seu amic Fontdevila, fent autoestop. Això, en aquell temps (l’any 1968), tot i que era difícil, era possible!
En el carret de la Werlisa devien quedar per revelar les fotos que el meu germà havia fet a París, ja que la màquina li va ser robada en un parc just el dia abans d’emprendre el viatge de tornada. Segur que eren bones fotos, ja que al meu germà també li agradava la fotografia i tenia bon gust, traça i paciència. Les millors fotos meves que tinc d’aquells anys són fetes per ell.
(extret de La capsa verda)

Molí Paperer i Abric Romaní de Capellades

Ahir, amb la gravadora Mercè Insenser, vam visitar el Molí Paperer de Capellades de la mà d’un capellaní, l’Antoni Pons. El recordava vagament, el molí, ja que feia una pila d’anys que hi havia estat. L’Antoni, un veritable expert, ens va anar donant explicacions detalladíssimes. Vaig fer algunes fotografies com la que veieu, amb el paper en procès d’assecat. En la seva època, els papers estesos eren al pis de dalt, a les golfes de l’edifici, amb totes les portes i finestres obertes, ja fes calor o fred.
El fred devia ser espantós si prenem com a mesura el que feia ahir matí. Però, ca, el fred d’ahir no era res, ens va dir l’Antoni. No? “Aquí glaça molt, el gebre negre crema les plantes, si el dia de la visita arriba a ser ahir…”

En la visita a l’Abric Romaní el fred em calava els ossos. De les baumes prehistòriques en diuen Abric, i és encertat el nom atesa la seva funció protectora. Però jo només faig que pensar en el fred que devien passar aquells neandertals. Però, calla, hi ha signes de foc per tot arreu! Aquells pre-sàpiens ja feien foc per cuinar, per escalfar-se i per protegir-se dels animals, les flames els allunyaven. I mentre la guia ens explicava els avatars d’aquest Abric que havia aixoplugat els nostres avis més remots, jo els veia a la posta del sol, a la vora del foc menjant carn de cavall (se n’han trobat restes) i explicant contalles. Les històries dels humans (o en vies de ser-ho), ni que fossin tan del temps de la pedra com les dels neandertals, són tan velles com el temps.

La Nadala!

Aquí teniu la nostra Nadala!

Imagineu-vos que sou en un altre temps i que us arriba per correu convencional, a l'antiga, i impresa en paper. Però també està bé que estigui aquí, en aquesta finestra que és el blog.

Us desitjo el millor. Per Nadal, i per a tots els nadals petits, cada dia.

Meditació d'Advent

Sant Pau ens recorda que la veritable circumcissió és la del cor, “doncs no és jueu el que ho és exteriorment, en la carn, sinó en el cor.” Aquest cor del qual parla Sant Pau és fonament de la divinitat, casa seva. La vida en Yahvé, o en Crist, o en la Humanitat sencera, posem-li en nom que vulguem a allò que ens conté i depassa, demana apertura de cor.

Un nom per al dolor

En una biografia de W. Somerset Maugham, que abans de ser escriptor havia exercit de metge, llegeixo: “Maugham va veure clarament, una i una altra vegada, com és de corrosiu el patiment per als valors humans, com la malaltia torna hostil i amarga la gent”. El comentari, que sens dubte indica un gran coneixement de la biografia íntima de l’escriptor anglès, em remet al relat escrit l’any 2001 en primera persona per Rafael Argullol, Davalú o el dolor. El filòsof, corsecat per un dolor insufrible reflexiona amb tota cruesa sobre la distorsió de valors i humors que aquell dolor extrem, per sort temporal!, li va causar. Parlant amb ell un dia, el fet de posar-li un nom al dolor que patia, Davalú, li va facilitar el diàleg, la comprensió i, finalment, la domesticació.

Visió multicèntrica

Estem immersos en una civilització global. Es tracta d’un canvi irreversible, d’una transformació que no té volta enrere, ja que un cop es contempla el món des d’una perspectiva global, ja no es pot deixar de fer. Podríem dir que per primera vegada en el curs de l’evolució del món el percebem de manera multicèntrica.

Desig

Aquell savi que va ser Emmanuel d’Hooghvorst va escriure: “A començaments d’any és costum formular un desig: jo t’envio aquest: que cremis el que has adorat, és a dir, el teu ídol, i que adoris allò que el cremarà, és a dir, el teu foc.”

Meteora

Ahir, dia de santa Llúcia, la festa de la Llum, l’editorial Meteora va celebrar una festa per commemorar els seus primers deu anys de vida. Per molts anys! Dels molts detalls que els autors de la casa sempre hem rebut de Meteora, ahir en vam rebre un de molt especial: embolicat en un paper de seda groga, vam trobar-nos un llibre de cobertes blaves. A dins, els fulls en blanc. Endevineu la metàfora?

Foc

Ahir, després d’haver passat gairebé tres hores a urgències (em vaig fer un esguinç intercostal que no em deixa respirar a fons i m’encarcara el gest), vaig assistir a la inauguració, a la Sala d’Exposicions Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà, de la mostra de pintura, escultura i poesia, FOC, en la qual he participat amb un poema. Amb motiu de les festes de Sant Nicasi, i amb la col.laboració de l’Ajuntament de Gavà, aquesta institució de solera que és la Fundació Hervás Amezcua per a les Arts organitza cada any aquesta trobada artística interdisciplinària al voltant d’un lema. La mostra es podrà veure fins al dia 31 de gener de 2011. La visita val la pena.
(a la foto: el meu poema i les pintures d’Adelaida Murillo, una de les artistes participants a la mostra. Per a més informació: www.hervasamezcua.org)

Paracelsus

Deia Paracelsus als seus col.legues metges: “Us heu d’orientar en la ciència de tal manera que pogueu conèixer l’origen de la felicitat i la desgràcia”. Aquestes paraules, que sens dubte orienten el camí del guariment, valen també per a qualsevol que vulgui ser conscient de les causes de la pròpia felicitat o desgràcia, i també de la felicitat o desgràcia dels altres, ja que en la constel.lació de la vida, estrelles, planetes i forats negres tenen el seu paper.

Símbol del nen-déu

En molts relats tradicionals, el nen-déu sempre té un naixement poc comú o miraculós, o una concepció verge. El nen-déu és símbol de la gènesi psíquica d’un nou ésser (nosaltres mateixos/es en procès de transformació espiritual), més enllà de figures històriques o teològiques com Jesús, Buda o Khrisna, que van encarnar aquest símbol de transformació espiritual.

(a la fotografia: en un pessebre andalús, el somni de Josep on l'àngel li anuncia la concepció de Maria)

Relat

Diu Ken Wilber que “la manera més senzilla de resumir Freud seria parlar de la curació per la paraula”. És a dir: el diàleg cura. En el diàleg sorgeix el relat de la nostra existència. Escriure, tot i que ho fem sols, és també una forma de diàleg.

Transparència històrica

Fins l’any 1943 no es va poder publicar res en català. En aquest any, Josep Maria Creuzet, fent equilibris, va poder publicar les Obres completes de Jacint Verdaguer en ortografia prefabriana per ordre expressa del Ministeri. En un tres i no res va esgotar-se l’edició, tanta fam hi havia de llegir en la pròpia llengua! L’any 1946, Caterina Albert va intentar publicar Encunys, un volum de retrats de catalans que ella considerava il.lustres. La censura no ho va permetre. Finalment, l’any 1949 va poder-se publicar Verdaguer en ortografia normalitzada. Pompeu Fabra, l’ordenador de la llengua catalana, va morir a l’exili.
Una vegada vaig sentir dir al rei d’Espanya que aquí no s’havia perseguit el català. Si no les cremen, les hemeroteques són plenes de declaracions negacionistes, d’altra banda corrents en tota la Història de la humanitat, fins i tot en els suposats palaus de la democràcia. No sé si entitats com Wikileaks procuraran, a partir d’ara, més transparència entre els poders i els seus secrets. És desitjable.

Ada

Ada, Immaculada Verdú. Ets l'Eufrosine d'El vel d'Harmonia, publicat el 1991. L'ex-libris te'l vaig dibuixar el 1982. Tenies 33 anys quan vas morir, però jo et recordo sempre, avui especialment.

Entrar a la vida

Com entrar, ferms, amb el cap, amb els peus i amb el cor, a la vida? Entrar de debò, submergir-s’hi, ser-ne conscient. Perquè això que sembla tan natural no és tan fàcil, equilibrar matèria i esperit no és fàcil, una cosa sempre pesa més que l’altra, o ho sembla.

(a la fotografia: nena muniquesa, estiu de 2008)

Aprendre

El mestre, o el guru, acompanya l’aprenent, o el deixeble. Perquè en realitat l’aprenentatge és autoaprenentatge. El que ens és mostrat, ensenyat, ho prenem, o no; aprendre depèn del nostre interès, disposició, decisió.

Gràcies mestres, gràcies gurus, ja que tothom n'és una mica.

Diàleg

“Tota obra d’art neix de l’afany de comunió”, escriu la filòsofa de filiació grecocristiana, María Zambrano. Martin Buber, filòsof jueu i psicoanalista, a Jo i Tu introdueix la idea del tu com a realització del jo.
Tant l’art com la vida, doncs, com a camí de comunió i de realització en el diàleg.

L'estrella

Un silenci ens separa.
Ara parlem una llengua misteriosa
que només coneixem tu i jo:
no necessitem
ulls per a comprendre’ns
els mots ni rostre
que vesteixi la tenebra
només tu i jo
juguem
acostem
el cor al somni d’un somriure
que arriba solitari
per il.luminar la nit
d’una estrella trista.
(poema IV d'In memoriam)

La carta

Elisenda O. M. es va llevar la vida. Comptava vint-i-nou anys. Havia marxat de casa quan encara no n’havia complert divuit. Per tenir els papers en regla, va haver de demanar als seus pares la majoria d’edat, ho van signar en un document. En aparença no li faltava res: era la filla petita de cinc germans, tots nois, d’una casa benestant de l’Eixample barceloní. Però ella, que va passar tota la seva infantesa interna en una escola per a noies, quan va poder decidir sobre la seva vida va estimar-se més anar a collir fruita a Lleida amb aquell noi que mai no vam arribar a veure. L’havia conegut a la Rambla de les Flors, però això no vol dir res.
Algunes vegades Elisenda visitava la família, sobretot per Nadal. Entrava a la cuina i feia pa de nous, que algú li havia ensenyat a fer.
Un dia es va presentar a casa per sorpresa, tenia els ulls enfonsats. Ens va explicar que el seu xicot no s’havia volgut fer responsable de la criatura que esperava, i la va fer abortar. Feia dos mesos i ella no es podia treure del cap aquell ésser que mai no va poder abraçar. Li va costar molt decidir-se, però al final va trencar relacions.
Passat un temps, va conèixer un jove que la va dur a viure amb ell a Girona. Era molt emprenedor i van posar un gimnàs que va resultar un negoci fantàstic. Elisenda hi feia de monitora, i en sabia més del que havia pensat.
Quan tot semblava que anava bé (el negoci rutllava, la parella semblava ben avinguda), va morir el pare d’Elisenda d’un enfisema pulmonar. Havia fumat com un carreter (i més d’una vegada bevia d’amagat al quarto de bany). L’home feia anys que estava malalt, però la seva més gran malaltia era una tristor profunda. Elisenda va plorar molt la mort del seu pare, que en aquell temps ja va decidir donar el seu cos a la ciència.
Un dia van trucar de Girona. Elisenda s’havia disparat un tret amb l’arma del Juanjo, el seu xicot, que practicava tir olímpic. La notícia, que ens va encongir el cor i gelar el pensament, va anar pels diaris gironins.
Van enterrar el seu cos (el van trobar cargolat com un fetus al voltant de la seva mà) al cementiri de La Pera, on els pares del Juanjo tenien una casa.
Abans d’introduir el fèretre en la foscor del nínxol, la mare d’Elisenda (mare i filla no s’havien entès mai), al damunt va deixar-hi una carta. Coneixent-la, sempre he pensat que aquella carta feia tard. El dolor d’aquella mare, però, devia ser tan insuportable. I sigui com sigui, cada dia m’inspira més compassió.
(a la fotografia, una silueta d’Elisenda O. M., que vaig dibuixar per il.lustrar la portada d’una plaquette amb sis poemes editats un any després de la seva mort, ocorreguda el 19 de gener de 1988).

El poeta viu

Explica Antoni Pasqual, autor d’un llibre sobre Antonio Machado, que un dia que estava assegut a la seva tomba a Cotlliure va extreure un paper de la bústia que forma part d’aquesta tomba, on sempre hi ha cartes, papers i postals que hi deixa la gent o les hi envia. En aquest paper va llegir: “Como verá, don Antonio, hemos estado en Soria. Muchos abrazos para usted y muchos recuerdos para su señora madre”.
Como verá, muchos recuerdos… Per aquesta bona gent el seu poeta no ha mort, el seu poeta és viu.

Consolació

He sentit la necessitat de consolació moltes vegades, però rarament ho he estat. Mirat amb perspectiva, no em dol perquè m’ha obligat a trobar dins de mi el que la meva indigència reclamava fora. L’obligació d’atendre’m m’ha consolat. L’obligació de saber perquè necessitava consolació m’ha responsabilitzat de la recerca.
(extret de La capsa verda)

Soleia

Com a escriptor neoromàntic, Joan Maragall va tenir el neguit de recrear alguns dels vells mites catalans: el Comte Arnau, el rei Jaume I, el monjo Joan Garí i el bandoler Joan de Serrallonga. D’entre aquest esplet de personatges mítics o llegendaris, voldria destacar un mite desconegut, creat pel nostre poeta: el mite de la jove Soleia, que va exaltar en un poema de caire èpic titulat Soleiada.
Els personatges mítics recreats per Joan Maragall són preferentment masculins. En canvi, el personatge de Soleia, producte de la imaginació més visionària del poeta, és un arquetipus solar en versió femenina. I aquesta és la novetat.
Els mites es creen. I Joan Maragall va crear el mite de Soleia, tot i que ben poc ha transcendit en el nostre imaginari popular, i és una llàstima. Soleia és un mite modern, fins i tot podria tenir una lectura feminista encara que entronqui amb els mites antics de les maternitats miraculoses o extraordinàries. Cal sospitar que el poeta va trobar poc coixí en una societat misògina i encarcarada com la seva: una societat a qui devia esgarrifar una història com la de Soleia. Alguns, sense entendre-la, fins i tot devien trobar el mite de Soleia irreverent.
Però qui és la jove Soleia i quina és la seva història extraordinària, una història que ha d’interpretar-se no a nivell episòdic sinó a nivell simbòlic. Una vegada vaig llegir que unes dones melanèsies, les anomenades trobriandeses, atribuïen la seva maternitat al mar, que consideraven una deïtat fecundant. En la història de Soleia, Maragall explica que la noia queda prenys del Sol, sense intervenció humana. Soleia és, doncs, un arquetipus de fecundació virginal.
L’arquetipus de la mare verge no és exclusiu del cristianisme catòlic: es troba també en les escriptures hindús. Tal com es llegeix en les escriptures hindús, la nimfa Anjana va ser fecundada per Vaiu, el déu del vent, que li va dir: “Oh, bella, estimada meva, no tinguis por, no t’he fet cap mal. Només t’he abraçat amb el pensament. Però de la meva llavor etèria en naixerà un noi fort i valent”. Aquest noi, Hanuman, va veure la llum en una cova. Com en una cova diuen els Evangelis que va néixer Jesús.
El fill de Soleia i del pare Sol és infantat en una senzilla barraca de muntanya, ja que la jove ha de fugir d’un entorn hostil. El fill que porta a les entranyes és fill de la llum de la vida, i ella se sent tan feliç… A Soleiada s’expressa la maternitat universal, i entengui’s bé què vull dir per maternitat universal, ja que, en esperit, totes les persones podem ser fecundades per la llum del coneixement. El “fill de la llum que uneix cel i terra”, com es diu a l’últim vers del poema, pot considerar-se com l’agent unificador que resol en el nostre enteniment la falsa dualitat entre matèria i esperit, ja que tot en la vida és una conjunció de matèria i esperit, i tot és fruit de la conjunció entre el femení i el masculí de la naturalesa. Així, aquest “fill de la llum que uneix cel i terra” és un símbol del coneixement de la realitat última de l’existència: la unitat de la matèria i l’esperit relligada a través de l’amor. La força de l’amor relliga tot el que en aquesta vida sembla dispers o separat.
En Soleiada s’expressa de forma artística la virginitat simbòlica. Virginitat que ha d’entendre’s com a disponibilitat i honestedat per a rebre i per a donar vida, ja sigui física, ja sigui espiritual. El mite de Soleia mostra una facultat transcendental en l’existència humana: el discerniment de la realitat que, tot obrint escletxes en la foscor de la ignorància, ens fa conscients de la realitat de la nostra vida per assumir-la tal com és. Això ens torna responsables de la realitat, com Soleia es fa responsable del seu embaràs de llum.
Maragall se’ns revela com un poeta de rabiosa actualitat. Perquè les dones, avui, i gràcies al seu esforç, ¿no s’han convertit en llum viva que esbotza segles d’obscurantisme i de misogínia per esdevenir un ésser autònom, lliure i responsable de la seva vida com Soleia?
(publicat a L'Eco de Sitges el 26 de novembre de 2010)

Aixeca't!

“Ama a tu casa y a la tierra en que la levantaste al levantarte tu mismo de ella”, va escriure en un article Joan Maragall.
Casa i terra aixecarem des del mateix lloc on altres l’havien enfonsada a causa del desamor.

Senyera

L'or i sang de la senyera simbolitzen la vida constant i el metall preciós, incorruptible.

Ànima i creació

“Em resulta molt natural comprendre a les noies i a les dones. La més profunda vivència del creador és femenina”, va escriure el poeta Rainer Maria Rilke a una noia de la qual no sabem el nom, el 20 de novembre de 1904.
El femení és un impuls interior de l’ànima, ja sigui dins del cos d’un home o d’una dona, com després ens explicaria Jung.

La riquesa de la terra

“Conec una manera de vida que és ombra lleu desplegada al vent i gronxant-se suaument en el terra: vida que és ombra fluctuant, levitació i somnis en el dia obert: visc la riquesa de la terra.”
Així s’expressa Clarice Lispector a Aigua viva. Jo també visc la riquesa (real i poètica) de la terra, i hi penso molt especialment avui, dia de reflexió abans de les eleccions.

Recerca de la paraula

“Perquè tots i cadascun de nosaltres portem dins una paraula, una paraula extraordinària que encara no hem assolit de pronunciar. Escriure és per a mi la persecució d’aquesta paraula màgica, la paraula que ens ajudi a assolir la plenitud; ella és la xifra del meu anhel: que aquesta paraula pugui arribar a algú que la rebi com un veler rep el vent…” Així va expressar-se Ana María Matute al final del seu discurs pronunciat el dia del seu ingrès a la Real Academia el gener de 1998.
Trobar la paraula, vet aquí. Una paraula per a cadascú i que sigui també paraula per als altres. Altrament no tindria sentit.

Els noms de les coses

Quan no sabia d’on provenia el dolor intensíssim, sobretot als braços i a les mans (que a vegades em fan veure la padrina fins i tot quan escric a l’ordinador), un dolor que es difumina per tot el cos com si volgués agermanar-s’hi per a no deixar cap racó sense aquella sensació d’apallissada, no podia dialogar-hi com es dialoga amb un company de camí, en franca convivència.
Finalment, la reumatòloga Margarida Navarro li va posar un nom farà cosa de cinc anys: fibromiàlgia associada a la fatiga crònica. Aleshores vaig respirar fons: el fantasma va desaparèixer i havia donat lloc a una cosa sòlida: unes paraules a les quals podia donar un sentit.
Amb la doctora Navarro, amb la qual ens veiem un cop l’any, vam quedar que no faria remei, que m’espavilaria amb els meus recursos personals. Vetllaríem, simplement. La malaltia té les seves fases, que he estudiat per comprendre no només la malaltia sinó perquè m’afecta aquesta malaltia. Que, oh, ara ho sé, ja va limitar els dies de la meva jovenesa, quan, per poder estudiar als vespres (treballava vuit hores), que era el que volia fer amb tota la meva ànima, no sortia amb les amigues a ballar (aleshores ja estaven de moda unes quantes discoteques). Mai no vaig perdre una nit. Com que li sabia greu, la meva mare sempre em deia: Filla, divuit anys no els tindràs mai més! Però jo ja m’havia adonat que necessitava tota l’energia, i l’estalviava; o m’ho semblava, que pel cas és el mateix.
Ara llegeixo que l’escriptora Siri Hustvedt ha escrit un llibre on explica la seva malaltia neurològica que es tradueix en un tremolor incontrolat i uns mals de cap de cal ample. Ella diu que no tens la malaltia, sinó que ets la malaltia. És clar: el cos no es pot separar de la ment, cos i ment formen un tot. Per això no s’ha de lluitar contra la malaltia, que és com lluitar contra una mateixa, com si fossis culpable d’alguna cosa. La vida té les seves raons. A la malaltia no se l’ha de complaure, i tant que no!, simplement se l’ha de comprendre com es comprén que un dia plogui i l’altre dia faci sol.
Una de les moltes coses que m’ha ensenyat la malaltia, totes les malalties, és a ser humil i fer de les mancances momentànies una mena de força que no em paralitzi. La meva estima per la vida que m’ha estat donada és tan gran i sento amb tanta profunditat la seva crida a ser-li útil.

(extret de La capsa verda)

Ana María Matute

Des del 27 de juny de 1996, l’única dona de l’Acadèmia Espanyola (per ara) és la novel.lista nascuda a Barcelona l’any 1926, Ana María Matute. I havent-la llegit i rellegit “és impossible no estimar-la”, com afirma José Agustín Goytisolo. Amb aquest mateix sentiment afectuós recordo la intensitat de la tarda en què se li va fer un homenatge a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el novembre passat (1995). L’escriptora, sempre tímida, es va passar una mà pels seus cabells blancs quan se li va demanar de prendre la paraula... I és que, com diu Ana María Matute mateixa, “no sé parlar” i per aquesta raó escriu. Després, amb veu tremolosa, va contar-nos (com qui explica un conte) l’episodi d’un dia que, castigada al quarto fosc, en partir un terròs de sucre que duia dins una butxaca del vestit, enmig d’aquella foscúria va brillar una guspira blava, un raig de llum... El fet, que esdevindria significatiu, la va fer rumiar. Emparada encara per aquell moment de contemplació, Ana María Matute diu que pot veure llum en la foscor i que aquesta és una imatge de la seva escriptura.
La narrativa de la nova acadèmica té un rerafons poètic, tot i que ha confessat que mai no ha escrit un sol vers. Ella diu que “s’expressa des d’un llenguatge on la infància (la innocència) sempre hi és present”. Un llenguatge original i genuí que brolla després de preguntar-se “qui ha inventat la meva vida” o “qui sóc jo”? Afirma que va començar a escriure per inventar (reformular?) la seva vida en el paper. La veritable vida, la vida assumida, la vida conscient, com també ha dit Gérard de Nerval. Tot i que sempre precisa que l’únic llibre autobiogràfic que ha escrit és El río.
En la transcripció d’una conversa gravada, Goytisolo li pregunta per l’amor. “No crec en la gent que no estima. Qui no sap estimar no existeix...” Tota la literatura matutiana participa del sentiment amorós sempre tan tangible com transcendent, com va afirmar en el transcurs del simposi del novembre passat a la UB, Oriol Pi de Cabanyes. Ana María Matute deixa brollar una intel.ligència afectuosa que marquen els seus escrits tot atorgant-los una dimensió simbòlica. Inventar la vida sobre el paper és crear-li una nova vida. I no hi ha creació sense un acte d’amor.
Ana María Matute diu que no pensa escriure la seva autobiografia. “No crec que tingui cap interès. Allò que considero interessant són els meus llibres...” Kjell A. Johansson, periodista suec, crític i amic d’Ana María Matute, ho va dir amb unes altres paraules la tarda de l’homenatge: “Només vull fer una recomanació al lector: que vagi directament al llibre! Ell li ho dirà tot. El llenguatge d’Ana María Matute és tens, intens, bell, vibrant, fulgurant, candent, concentrat en els adjectius que fa servir...”
L’escriptora va tenir casa a Sitges. En el mateix simposi del novembre, Esther Tusquets ens va confessar que “aquells anys en què anàvem a visitar-la són del tot irrecuperables i que només li resta afegir-los al saldo positiu del balanç de la seva vida”. L’homenatge amical i acadèmic està molt bé. Però encara es pot anar més lluny. Tan lluny com ho va expressar Johansson: per a quan el Nobel per a (l’ara acadèmica) Ana María Matute?
(article publicat a L'Eco de Sitges l'any 1996. En homentage, ara que se li ha concedit el premi Cervantes, que l'haurà fet molt feliç)

"déu" inconscient

Podem pensar (i percebre) que “déu” fa niu a l’inconscient. Quan es desvetlla, gràcies a la seva presència fertilitzant rebem inspiració per adonar-nos que les aparences en el món que coneixem enganyen: els límits són camins, la solitud és complitud, la malaltia una oportunitat, i la mort una porta, tal com ja va ser el naixement.

My Father, my Lord

Hi ha pel.lícules que deixen una petja profunda que va més enllà de l’experiència artística. I faig èmfasi en això de l’experiència artística, perquè el director i guionista de la pel.lícula que us vull recomanar, My Father, my Lord, l’israelí David Volach diu en una entrevista que el món jueu ultraortodox mira amb recel la pràctica de l’art perquè adverteix la competència amb la pràctica religiosa.
A My Father, my Lord, d’una gran bellesa i força estètica, Volach exposa una història d’alt voltatge filosòfic que, a la manera jueva tradicional, pot ser llegida com una paràbola sobre la dicotomia entre la lletra escrita, la Torà, i la vida. La duresa i el dogmatisme, la lletra escrita de la qual ha fugit l’esperit, maten la vida, i en aquesta pel.lícula no és una metàfora sinó la realitat. Les actituds fonamentalistes que aquest brillant treball cinematogràfic posa en evidència, estrenyen, fins a vegades ofegar, no només la mirada sinó el cor. David Volach sap de què parla, ja que ell mateix pertany a una família ultraortodoxa i va abandonar el món religiós en el qual havia estat educat als vint-i-dos anys.

Biografia/es

En l’argument de la nostra biografia s’hi entrellacen tants arguments de tantes biografies! És possible que per començar no només hàgim de conèixer, encara que sigui en la superfície, el relat vital dels nostres pares, sinó que també hauríem de saber alguna cosa dels avis, oncles, etc. I, encara, constrastar les històries personals amb la història general. Feina rai, però tant interessant com llegir una gran novel.la!

Ossos de vidre

Tinc els ossos de vidre. La imatge, bella, és igualment dura. Al cap d’un any de la histerectomia se’m va detectar una osteoporosi galopant. La imatge del galop és real, perquè va depressa, les densiometries periòdiques, tot i les dosis de calç, ho certifiquen. De la intervenció em va quedar el fred que sempre tinc, només a l’estiu revisc, o reviuen els meus ossos. Sempre sentia fred i en canvi vaig començar a notar una escalfor dolorosa per dins. Es cremaven els ossos, es convertien en cendra abans de la tomba?
El cos és com un laboratori fantàstic d’experimentacions. Fantàstic aquí no vol dir agradable, sinó tan sorprenent que fins i tot causa meravella. Una operació d’histerectomia –m’ho havien d’haver dit, m’hauria preparat!- pot costar, pel cap baix, un any de recuperació. Alguna dona hi ha deixat la pell, tot i que no es diu massa perquè són moltes més les vides que es salven. La menopausa és un procès lent, en el cos de la dona. La histerectomia el precipita per un barranc. Un autèntic cataclisme, una revolució hormonal per a aquella dona que era jo amb 43 anys. Després he llegit molt, sobre aquest trasbals físic, que afecta l’ésser sencer. Aleshores comença l'intens treball de l’esperit per mantenir-te dempeus. Vaig escriure una cinquantena de fulls, d’aquells dies primers en què tenia un peu a cada banda de la vida. Sentint que el cos se n’anava, una tarda vaig trucar la meva mare: Mare, perdona’m, t’he fet plorar tant! Guardats en una carpeta, aquells papers escrits no els he llegit mai més.

Rituals

Sóc donada als rituals, símbols en moviment. Els més comuns són els rituals de pas: batejos o presentacions d’infants, casaments, cerimònies fúnebres. Però hi ha moments íntims a la vida que demanen un ritual de preparació o d’assumpció d’un fet transcendental: ho va ser el naixement dels meus fills, que vaig viure minut a minut amb una cadència d’imatges interiors que reforçaven aquest esdeveniment còsmic.
Però també vaig ritualitzar la separació matrimonial: ho vaig necessitar espiritualment per l’immens dolor que em va comportar, així com vaig voler ritualitzar l’intercanvi d’anells abans del posterior casament. Com que la paperassa de la separació i del divorci es van demorar molt, aquells anells i les paraules que es van creuar davant d’un foc encès ja tenien el significat d’unió.
En el ritual es fa present el diví; o, si voleu, es fa present l’etern, el sagrat. El novembre de 1994, ara farà 16 anys, vaig haver de sotmetre’m a una histerectomia, paraula tècnica que vol dir ablació de l’úter. Setmanes abans d’entrar al quiròfan vaig necessitar contemplar des del meu ésser intern una operació que, per salvar-me la vida, em convertiria en jo mateixa però més despullada, és a dir: en una i altra al mateix temps. L’úter no és un òrgan qualsevol, en el cos de la dona, com no ho són els pits, encara que la imatgeria actual els hagi banalitzat fins al punt de convertir-los més que en icones, en ídols de paper.
No hi ha rituals per a pèrdues d’una part del cos palpable com és la matriu, però invisible als ulls de la gent. La maternitat no és només un fet físiològic, tot i que necessiti de totes les energies del cos per a dur a terme un fill o una filla. La maternitat és també un fruit de l’esperit. No ha rituals establerts per a l’enterrament mental d’aquelles parets vives que acullen el creixement d’una vida fins que la donen a llum. Vaig haver d’inventar un ritual per al fet que s’anava a produir dins un quiròfan fred com la mort.
Vaig meditar en tantes formes de maternitat com ofereix la vida humana, i que d’ara en endavant també voldria cultivar per instint, per necessitat, però sobretot per la voluntat de fer-ho. Jo era afortunada: havia tingut la sort de tenir dos fills i vaig donar les gràcies per aquest fet tot pensant en totes les dones del món, les del passat, les del present i les del futur, mares totes. No hi ha cap dona que no sigui mare, la maternitat és també una actitud davant de l’existència.
Les infermeres tenen la bona voluntat d’acompanyar els malalts en tants trànsits vitals difícils, i els metges intenten fer aquesta feina, amputar un úter, amb gran professionalitat. Però de rituals, res de res. Tot tan asèptic, tan metàl.lic, tan glaçat: als quiròfans es passa un fred d’infern.
Abans que m’adormissin, vaig palpar-me el ventre pensant en aquell interior que aviat seria un forat, aquesta és la realitat física i dolorosa. Però aquell forat, vaig dir-me, no tenia perquè convertir-se en un buit de res, sinó esdevenir un espai interior per a la possibilitat, no ja d’un fill o una filla, que no podrien trobar-hi escalf, sinó d’altres realitats, igualment fruits que la vida conscient atorga. Hauria estat bé que els metges, el cirurgià i l’anestesiòleg, i les infermeres haguessin posat amb mi les mans en aquest lloc sagrat: entre nosaltres hauria passat un corrent d’energia benèfica per a tots, ja una intervenció quirúrgica sempre és un risc i els facultatius implicats deuen passar les seves pors. No hi va haver més mans que les que jo mateixa vaig imaginar amb els ulls tancats sobre la pell del ventre, on ara hi ha la cicatriu… Quan em vaig despertar tremolava pels virulents efectes de l’anestèsia total, les dents m’espetegaven i tot. Una de les infermeres va anar a buscar una manta que em va posar per sobre del cos. La maternitat és tan esplendorosa de formes.

(publicat al Diari de Vilanova, 19 de novembre de 2010)

Dona i art o la dansa de Lilâ

Aquí teniu el meu darrer llibre...

"El camp de la creació artística feta per dones, tot i que cada vegada menys, continúa marcat per prejudicis androcèntrics. Sembla un deure intel.lectual de les dones col.laborar a resituar l’art femení en l’espai de l’activitat artística que homes i dones compartim. Cal fer visible el que encara no ho és prou. Els textos que aquí es publiquen són crònica alhora que reflexió sobre esdeveniments puntuals (exposicions, lectures) que han motivat un comentari. La crònica situa els treballs puntuals de les artistes. La reflexió projecta les seves trajectòries en les coordenades de temps/espai de l’art."
(extret del pròleg)

Atenció

Sembla lògic pensar que tots escollim l’univers en el qual vivim. Perquè cada persona focalitza la seva atenció en unes coses determinades, que són les que poblen i animen aquest univers. En aquest univers també hi ha les persones que volem que hi visquin, tant les que ens provoquen estima i empatia, com les que ens provoquen rebuig. Sí, encara que sembli mentida, aquestes darreres viuen en el nostre univers perquè els fem atenció.
La resposta a la pregunta clàssica de ‘qui sóc’ inclou tot allò que ens ha cridat l’atenció al llarg dels anys i és possible que sigui el més important de les nostres biografies.

Vida

Totes les coses i fenomens no només expressen la Vida sinó que són la Vida. Totes les coses i fenomens són Vida en realitat i en potència. Només la nostra mirada entelada ens despista.

La memòria

Podem modificar la memòria? De fet, ho fem. La memòria és una recreació subjectiva dels fets que ens han esdevingut. La vivència dels fets –la seva impressió- determina el seu record. Hi ha unes dades objectives, cert. “Això va esdevenir-se el dia tal a tal hora i a tal lloc i hi havia fulano o mengano…” Però a l’hora de recordar compta més si en aquell moment estàvem tristos o contents, si experimentàvem fàstic, meravella o por.
Que modifiquem la memòria segons la nostra percepció dels fets i, no ho oblidem, segons la pròpia manera de ser i referents adquirits, ho prova quan anem de viatge, per exemple. Veiem les mateixes coses i a la mateixa hora del dia i amb la mateixa temperatura. No obstant, el relat de l’experiència és del tot diferent.

Rilke i la malaltia

De forma sorprenent al concepte habitual de malaltia, deia Rainer Maria Rilke en una carta al jove poeta: “Pensi que la malaltia és el mitjà gràcies al qual l’organisme s’allibera del que li és estrany; se l’ha d’ajudar, doncs, a estar malalt, a fer que sofreixi tota la malaltia, que aquesta exploti…”
No es tracta de buscar la malaltia ni de recrear-s’hi, sinó de veure perquè hi ha malaltia i com aquesta ens pot conduir a una veritable transformació a tots nivells, ja que les persones som més que un cos. Parlem de malalties severes, no de refredats. Tot i que a un refredat també se li pot trobar un sentit.

Joan Miró i la Càbala

L’obra de Joan Miró és fascinant. I ho és perquè no es dóna a primer cop d’ull i es proclama en el misteri. No és fàcil, doncs, entendre el que en podríem dir codi Miró. I, això no obstant, l’obra de Miró s’inspira en arquetipus universals que poden ser llegits des de la mentalitat occidental, però també des de la sensibilitat oriental. L’última pintura de Miró té molt de zen, la qual cosa no nega les seves arrels jueves, com ha encertat a descobrir el professor Saturnino Pesquero (mallorquí d’origen i des de 1962, resident al Brasil), en un llibre de referència per comprendre l’artista: Joan Miró: la intencionalidad oculta de su vida y obra. Como deletrear su obra pictòrica.
Un dels quadres cabdals per entendre la filosofia d’arrel semítica subjacent en l’obra de Joan Miró és La Masia. Pesquero dedica tot un capítol del llibre a estudiar tot el saber mític que entronca amb la Càbala, i que emergeix en cada detall d’aquest retaule vivent que és La Masia.
És oportú recordar aquí un reconegut internacionalment cabalista del segle XIII, Mossé ben Nahman (o Nahmànides), nascut a Girona, i autor de llibres tan importants com Llibre de la redempció, Excel.lències de la Torà o Sermó de l’Eclesiastès. Què vull dir, amb això? Doncs que la Càbala també forma part de la nostra tradició religiosa, filosòfica i literària catalana, tot i que amputada amb l’expulsió dels jueus per la corona espanyola el 1492.
Els artistes genials no només són visionaris sinó també mèdiums de les realitats profundes de l’esperit. Joan Miró va deixar-se l’ànima pintant La Masia, un quadre que si bé pot llegir-se des de moltes perspectives (l’art és polisèmic), fer-ne una interpretació des de la Càbala, tal com fa Saturnino Pesquero, l’encerta de ple. Així, cabalitat i catalanitat, tant en el seu aspecte tel.lúric com cultural, es relacionen en un quadre que pot considerar-se el punt de partença de la posterior evolució de l’obra de Miró.
En l’estudi de La Masia l’autor va desgranant les correspondències entre els símbols de caràcter mític universal, símbols de significat humà-existencial-personal i símbols d’inspiració cabalística. Ja l’arbre pintat enmig del quadre evoca l’arbre de la Càbala, amb els seus atributs divins, que van des de Keter a Malkut, o des de Déu a la Humanitat.

(publicat a El 3 de vuit, 29 d'octubre de 2010)