En molts relats tradicionals, el nen-déu sempre té un naixement poc comú o miraculós, o una concepció verge. El nen-déu és símbol de la gènesi psíquica d’un nou ésser (nosaltres mateixos/es en procès de transformació espiritual), més enllà de figures històriques o teològiques com Jesús, Buda o Khrisna, que van encarnar aquest símbol de transformació espiritual.(a la fotografia: en un pessebre andalús, el somni de Josep on l'àngel li anuncia la concepció de Maria)
És veritat. Cada nit de Nadal, dins la vistosa òpera barroca que és la missa del Gall a la nostra catedral, en sentim renéixer; ens tornem no vull dir humils, vist l'entorn cerimonial, però alguna fibra polsada vés a saber des d'on, ens fa somriure buscant la innocència.
ResponElimina"Símbol de la gènesi psíquica, de transformació espiritual, com Jesús, Buda o Krishna..."
ResponEliminaEixamples les opcions.
T'escolto amb atenció.
M'ha vingut al cap l'escena final de 2001: una odissea de l'espai.
Al Florida Cinerama.
Vaig estar a prop d'un sentiment religiós.
Tenia 12 anys.
http://www.youtube.com/watch?v=5-s_FOD6dug
Un d'aquells moments epifànics -o experiència límit, com en diuen els psicòlegs- que recordaràs tota la vida, nomás por fun. El sentiment religiós és propi dels humans i respon a la nostra dimensió espiritual.
ResponEliminaTambé els biògrafs romans d'emperadors o d'escriptors expliquen miracles entorn del seu naixement. El fet de néixer, però, ja és un miracle.
ResponEliminaHo és, Mariàngela, néixer és un miracle!
ResponElimina