No puc recordar qui m’ho va dir,
però em va fer pensar: No escriguis per a la teva mare! Com volent dir: No
escriguis per a quedar-hi bé, això restarà la teva escriptura…
La mare, que tantes vegades
s’identifica amb la vella imatge de l’Ull de Déu dins el triangle… És un Ull
vigilant, aquest: l’Ull del Super-jo segons les tesis de Freud. És clar: aquest
Ull sembla que constrenyeix la llibertat, i conquerir la llibertat interior és
tan difícil. No obstant això, no és el mateix Déu que ens vol lliures?
(a la imatge: biblioteca del Centre d'Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes)
He escrit a la meva mare morta. No pas des del concepte d'obediència filial, sinó com a ésser que em pot entendre perquè, dins del meu pensament, ha assolit un lloc d'igualtat, d'amistat. El que no puc saber és si ara també el sent ella respecte de mi, però això no em preocupa.
ResponEliminaLa força de la mare i l'ascendent de la mare, no sé si s'acaben mai...
ResponEliminaUn cop morta la mare, entre els seus papers que en tenia molts, vaig descobrir unes carpetes que mai no havia vist, era un diari a manera d'epistolari que seguia des de l'any 1941 ininterrompudament amb èpoques més intenses que altres fins entrat el 2000.
ResponEliminaJo no escric, però ella si que ho feia i ara tinc dues mares en una, la nova, desconeguda fins fa poc per mi i la que em va acompanyar fins el dia que va marxar...
Us dono les gràcies pels vostres comentaris. Els d'avui i tots els altres.
ResponElimina