Es diu que l’art de la poesia prové dels déus. Però en un món on els déus són a l’ocàs i Déu ha mort, es consideren els poetes ben inútils. Inútil per a tants és allò que no dóna de menjar, i és evident que la poesia no pot ser la professió de ningú, tot i que demana talents extraordinaris. D’aquí ve que els poemes s’hagin de conrear a les catacumbes. O en aquell terreny que jo en dic vida paral.lela perquè no està subjecta al mercat, la qual cosa no significa que la poesia no tingui un valor, o molts valors.
Els poetes conscients d’un mester a aquestes hores gairebé clandestí i contestatari amb l’ambient materialista i estimador de l’aparença, coneixen aquesta desconsideració. Però perseveren, sostenen la torxa. En tota circumstància, per més negativa que sigui, cal deixar una escletxa oberta a l’esperança. Perquè hi ha una minoria, si bé és com un pessic de sorra en una gran platja, que aprecia l’or amagat de la paraula poètica.
Cal preguntar-se si aquest menysteniment s’esdevé a tot arreu, i no. Hi ha cultures que respiren d’una altra manera, àmbits culturals que comprenen que la poesia neix de la necessitat de manifestació del transcendent, del desig, humaníssim, d’impregnar d’espiritualitat qualsevol acte quotidià perquè no hi ha res, en la vida humana, que no se’n pugui considerar. Altrament poetes com Wislawa Szymborska, una dona discreta casada amb el també poeta Kornel Filipowicz a qui va dedicar el poemari Un gat en un pis buit quan va morir l’any 1990, no hauria arribat a ser premi Nobel de Literatura 1996.
Algú devia fixar-se en els poemes despullats de Wislawa Szymborska, poemes essencials que van al cor de les coses. Algú devia fixar-se en l’estilització verbal d’uns poemes que, no obstant això, revelen el més profund de l’existència. Algú que no es va deixar enganyar per la retòrica present en poetes de jocs artificials i que va veure en Szymborska l’impuls vital de poetitzar el remeiable i l’irremeiable de l’existència humana.
No és pas aquest un camí fàcil perquè la poesia no ho és per molt que hi hagi qui només vegi una dotzena de ratlles en un full gairebé en blanc. La poesia es manifesta en/i des de l’àmbit del germinal de la vida. És per aquest motiu que no mou soroll, que s’esdevé en el treball silenciós, com el de les llavors sota terra: la poesia treballa com un miner en les fondàries de la paraula. Aquesta paraula no s’esdevé en el temps lineal sinó en el temps còsmic, en el temps que va més enllà de la carn i la sang sense deixar de ser carn i sang.
Wislawa Szymborska, que va morir el dia 1 de febrer passat (al seu enterrament hi van anar a prop de 10.000 persones), era una poeta de paraula tendra perquè es posava les coses a la vora del cor. A Szymborska, que estimava el racó que havia triat per viure a la ciutat de Cracòvia i escrivia articles a la premsa a la seva columna Lectures no obligatòries, la saviesa li venia de la seva particular filosofia de la vida i de l’observació de les coses, però, sobretot, de saber-les estimar. Tots els meus poemes neixen de l’amor –diu la poeta. La creació poètica en el fons és una forma d’amor envers el món. Aquesta contemplació pura i amorosa de la realitat la va portar a fer una poesia en la qual es pot veure la grandesa de la creació en un gra de sorra, com també ja va dir William Blake. No sembla inútil, doncs, aquesta poesia que acompanya com un bon te en els difícils capvespres de la vida, que cus bells vestits per als moments de dol, que crea mots guaridors per recordar aquells a qui hem estimat. Música callada que omple de sons lluminosos tantes nits obscures. Gràcies, Wislawa.
(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de febrer de 2012)
