Fa molt de temps, molt, que ja no puc dibuixar amb la precisió d'aquesta imatge, impresa l'any 1988. Tot i que em sap una mica de greu, m'he acostumat als meus límits visuals. Faig altres coses, sempre es poden fer altres coses si hi ha desig i voluntat de florir...
Jo, com tu, també lamento la miopia que pateixo, i la discapacitat (també visual) del petit. Però hi ha les paraules per explicar el món. I el contrast. M'agrada tant com escrius, que podria recitar-ho sempre...
ResponEliminaTens tota la raó Teresa, hi ha moltes maneres d'explicar les coses i de florir com dius i tú hi tens la mà trencada amb les paraules.
ResponEliminaQuina finesa en el dibuix rotund. Quina exactitud. No t'entristeixis per les mancances inevitables; malgrat la precisió de les mol·lècules en la natura, no hi ha res de més bell que l'asimetria en la composició d'un arbre, d'un ikebana, dels núvols canviants.
ResponEliminaOlga
L'asimetria guarda la seva harmonia, en efecte...
ResponEliminaPodem explicar el món, alhora que explicar-nos de tantes maneres...
A vegades les mancances són dons...
Abraçades a totes
Quan es mostra una mancança, es pot mostrar al mateix temps una nova capacitat. La d'acceptar la mancança, també, és clar.
ResponElimina