Història d'un mecanoscrit

 

Ha aparegut, quan fa molts anys que creia perdut, el mecanoscrit d’Es fa fosc. He retrobat aquest primer text: una nouvelle que vaig considerar que tenia prou cara i ulls com per presentar-la al premi Don-na l’any 1988. Va quedar finalista i vaig sentir aquella espurna d’alegria que em va animar a continuar escrivint. Un reconeixement és un estímul per algú que s’inicia en un camí de passes tan difícils, l’escriptura és com una marató, o com una escalada i qui sap si no és un màster, sempre en surts sabent alguna cosa més.

El primer títol que va tenir Es fa fosc era un títol més prosaic, més descriptiu: La tieta Raquel. La tieta Raquel era el nom figurat d’una dona que jo havia estimat molt: la tieta Angeleta, la germana de la meva mare que va morir d’un càncer a quaranta-set anys. En va havien estat els esforços per tenir un fill, es va sotmetre a tots els tractaments que li van ser aplicats a la Clínica Dexeus, sempre a l’avançada, si bé no va arribar a temps al que ara en diem reproducció assistida.

En el marc d’un temps i d’un país en el qual el franquisme instal·lat no només en la política sinó en el cap de tanta gent, a Es fa fosc es conta la senzilla, però tan tràgica història de la Raquel des de la infantesa que va compartir a la casa pairal amb la meva mare, la relació estreta i còmplice de les dues germanes, la infelicitat d’haver perdut el primer xicot en un accident, el casament quan ja passava de molt els trenta anys i el menyspreu de la sogra perquè no tenia descendència: «Xorca!», li deia, amb el seu parlar penedesenc, que en aquest cas esmussa el mot eixorca.

La Raquel –l’Angeleta-, va morir el dia 3 de març de 1976: hauria complert els quaranta-vuit anys a finals de mes. A Es fa fosc vaig convertir la tieta Angeleta en un personatge literari, el relat de la seva vida és una creació literària, si bé amb un rerefons real. A l’epíleg vaig escriure: «En aquesta història, rigorosament certa, la memòria és un homenatge».

Quan em vaig casar el dia 8 de desembre de l’any 1976, quan feia nou mesos que la tieta era morta, en el viatge en cotxe direcció a Puigcerdà vam aturar-nos al cementiri de Sant Pere de Lavern, on estava enterrada, per portar-li el ram de núvia: roses blanques que van venir de Canàries perquè aquí no n’hi havia.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de maig de 2024. A la imatge, el mecanoscrit)