La casa és en silenci. Aquell silenci que ara ja se sap que
conté la seva absència, aquell buit que ara omple l’aire en penombra. Encenem
el llum del dormitori: tot és en ordre, a penes el llit desfet, la camisa de
dormir damunt del balancí. A l’entrada, repenjat al moble del telèfon, he vist el
bastó quiet. L’havia substituït pel caminador que tant es va resistir a fer
servir. I la cadira de rodes? S’hi va asseure tres vegades, i només per anar al
metge. Feia molt de temps que ja no podia caminar i caminava mal fos agafant-se
a la paret. Li diguessis el que li diguessis, ella feia sempre el que creia que
havia de fer. Rendir-se no entrava en els seus propòsits.
«El cos m’és una presó. Ja no em
respon. Vull fer una cosa i no puc; penso: ara faré això, i no puc». Havia perdut les forces. La seva veu, sempre tan clara, en
les últimes setmanes s’havia fet tènue.
La casa és en silenci. La nostra mare ja no tornarà a
trepitjar-la amb els seus passos petits i lents. Busquem a l’armari el vestit
que de sobte tinc al cap. Un vestit blau amb un fulard de roba fina estampada
amb unes flors menudes que li fa conjunt. «La dona del fulard», hauria estat el títol escaient per a un suposat quadre on
es veiés la mare amb seu rostre il·luminat per un somriure. El somriure de la
mare.
Un poeta amic em diu que la mort de la mare és una prova molt
dura de la finitud humana, i que hauré d’aprendre a acceptar-la. Sota un
plàstic per protegir-lo, enrotllem el vestit que li serà la mortalla. Em
pregunto què hauria fet ella en un moment com aquest. S’hauria armat de valor i
hauria fet el que tocava. Com sigui, doncs, aprendrem a acceptar el silenci de
la casa, l’absència de la mare. Ara, però, llàgrimes a doll es confonen amb l’aiguat
del temporal furiós, devastador, que han anomenat Glòria.
(la meva mare, Neus Gramunt Ferrer, va morir a la primera hora del dia 21 de gener. Aquest text es va publicar a Catorze.cat (gràcies, Eva Piquer) el dia 27 de gener. Ara el publico al meu blog amb una fotografia que ha fet el meu germà, Josep Costa Gramunt)
Ho sento, Teresa.
ResponElimina