Cultura resistent

Deia Aristòtil: Allò que s’assoleix amb molt de treball s’estima més. La cultura ha de resistir l’embat del soroll i la banalitat. Ens ho podíem pensar, que acabaríem de resistents des del moment en què el món dóna prioritat a tenir més que a ser. A aquestes alçades és un deure ineludible situar-se en la resistència que tant s’assembla a la cel.la dels medievals que amb el seu treball silenciós i perseverant van guardar el coneixement, la cultura, l’art, els mots.

Es fa veure que es fa cultura. Però no. És postura. És representació. La cultura no és un vestit ni una posada en escena. La cultura és el resultat de l’esforç de molts anys polint la pedra bruta, sent el nostre propi obrador. Modelar, treure les arestes, fer una obra d’art. Això no es fa en quatre dies ni en un moment d’inspiració, tot i que aquesta llum sigui necessària. Cal talent. I cal treball. Esforç gairebé mai no recompensat. El món que hem construït és de fàbrica i, per tant, poc valora l’artesania, l’art.

La cultura és formació. Més encara: autoformació. Cada dia, cada minut. Una persona culta, un professional de pedra picada, un artista, un periodista, un músic, un escriptor, es va construint maó a maó. Un petit temple alçat a major glòria de la humanitat, no amb interès personal. Entengui’s interès tal com l’entenia el poeta Anton Sala-Cornadó: no s’ha de treballar per interès sinó per amor.

L’amor és nodridor. La cultura és nodridora per a l’ànima, no embrutidora. Algú creu que el soroll, la superficialitat, no estan planificades? Si ens embrutim no pensem. El pensament, el sentit crític, l’assoliment del sentit de la vida pròpia i la dels altres neixen de la serenitat, el silenci. Això que anomenem el sistema és la factoria més gran de l’embrutiment generalitzat. Per al sistema no som persones. O som productors o som compradors. L’antídot: la cultura humanística com a acte de resistència.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de maig de 2016)