Bona entrada d'Any 2016!

Les tradicions es creen. També les particulars, les personals. Des de fa una colla d'anys celebrem l'entrada de l'Any Nou a casa dels nostres amics vilafranquins, l'Anna i el Pere. Aquesta fotografia està presa un d'aquests anys, en aquell moment en què, tot brindant, ens desitgem un bon any! Us desitjo un 2016 ben pròdig també per a vosaltres!

Marededéu

Acompanyo aquesta imatge de Maria i Jesús infant, que pertany a la col.lecció de figures de pessebre de l'Associació de Pessebristes de Vilanova i la Geltrú, del poema Marededéu, que forma part de la suite Les Nadales del Museu:
Somriu amb cor de cirera.

Els ulls –ametlles tendres-

miren al lluny.

Com la memòria del pa

el cabells sense edat,

mel als pits inflats

que abeuren el Fill.

Nit de Nadal

Abans d'ahir vam anar a visitar l'exposició de diorames que cada any organitza l'Associació de Pessebristes de Vilanova i la Geltrú, una de les més actives i amb treballs de més qualitat de Catalunya. Vaig fotografiar alguns d'aquests diorames. En aquesta escena delicada -Josep, Maria i el Nen dormint en la nit del 24 de desembre-, hi ha un àngel trapella que els vol despertar del seu repòs. Enfilat dalt l'escala hi ha un colom blanc, figura de l'Esperit Sant.

Dies enrere, en una entrevista a La Vanguardia, a John Rutter, director i compositor de música coral, i autor de nadales molt conegudes, li preguntaven si creia que el relat del naixement de Jesús és històric. Pregunta clau, en aquests moments de pensament materialista, positivista i fins i tot nihilista i encara poca-solta i burleta. John Rutter, anglicà, deia que, certament, molts passatges de l'Evangeli semblen un conte... Però que per a ell l'important no era tant si la història era veritable sinó si era inspiradora! Hi estic d'acord. I com que la realitat no-és-d'una-sola-manera, també podem llegir-la, i sobretot, viure-la, de forma mítica, simbòlica, poètica i ben embolcallats en el misteri de l'Existència!

(el diorama de la imatge és de Jesús Rex)   

Nadala 2015

Aquí teniu la nostra Nadala, amb els millors desitjos!

A la taula de Nadal

Es van fent els preparatius d’una festa que agafa sentit al voltant d’una taula. Mentre faig el pessebre –m’agraden aquestes representacions casolanes d’escenes del Nou Testament-, comprenc, cada any de més a prop, perquè a la taula de Nadal hi ha un cert aire de melangia per part dels grans. Una atmosfera que posa alguna llàgrima en les nostres cares que van arrugant-se, certificació clara dels anys viscuts, i que només s’esvaeix quan s’hi asseuen els infants amb aquella gatzara inconscient i visita diària al paradís. El tió espera vora la llar de foc amagat sota una manta.

A taula de Nadal hi ha molta gent. I és que ells, pares i avis, i algun oncle o tia estimats que fa anys que van morir (en la memòria el temps no compta), també hi són. Els nostres morts hi són amb una presència retallada amb precisió com les estrelles enganxades en el paper blau del pessebre. Són una presència viva. Mentre se serveix l’escudella, em vénen a la memòria les paraules de l’àvia, amb aquella falda on hi cabia tothom. O la de l’avi, home lliurat al treball de les seves vinyes. Patia, a l’estiu, per si els ceps agafaven malures. I em ve a la memòria també el meu pare i el seu capteniment. Era home de poques paraules, però les que deia ja te les podies aprendre de memòria: et servirien per tota la vida.

A la taula on m’asseuré a celebrar el Nadal ningú no veurà aquestes presències. Només tenen santuari en el meu cor. Em fan companyia. No em faria res menjar només un plat de sopes. A la meva taula de Nadal hi ha tot l’or del món, encara que ningú no el vegi. Els meus records es van fent poema a cada cullerada del que sigui. El meu pare encara em deia que m’havia de deixar un dit buit a l’estómac. No he oblidat res del que deia el meu pare, ni del que em deien tots aquests morts que a la taula de Nadal em bufaran coses precioses a les orelles. Agraïda, somriuré, i faré moixaines als petits. Un dia els petits seran grans. I en alguna taula de Nadal, vés a saber on, potser recordaran alguna de les coses que els vam dir. I així un Nadal rere l’altre.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de desembre de 2015) 

Una reflexió sobre art

La xifra és escandalosa: sembla que un 20% de les obres d’art que circulen i s’exhibeixen són falses. Ho diuen les policies a les quals els arriben denuncies per aquest tema arreu del món. Un quadre, un gravat, un dibuix d’un artista cotitzat –qui decideix la cotització, també ens podríem preguntar- augmenta de preu a mesura que cada dia que passa es pot vendre més car (una bombolla que algun dia explotarà). D’aquí ve que es falsifiquin algunes firmes, tots en tenim més d’una al cap. Es falsifica i s’especula amb una cosa que és sagrada, o ho hauria de ser. Però en els nostres temps seculars el que triomfa és l’art profà. I encara rai si té nivell.

  

Cada època, i com més cap aquí anem, més, ha controlat la producció de l’art. I el jove artista, entusiasta i amarat encara amb aquell esperit que el mou i l’il.lumina, ha de bregar amb forces que suposa, però de les quals ignora el poder fins que no les té al davant. El jove creador, o el vell creador que no s’ha doblegat a això que en diem el mercat, ha de lluitar enfront d’uns valors que no són humanístics sinó especulatius. Sempre hi ha excepcions, és clar, i és possible que l’artista, malgrat les forces adverses, sobresurti. Però més aviat es donen històries, sovint dramàtiques, com la de Vincent Van Gogh, un creador noble, autèntic, sincer. L’aneguet lleig ho és per a la gent cega de la seva generació, que no sap veure la seva naturalesa de cigne. Cal dir que només es poden reconèixer els iguals. Per la seva mateixa condició, l’ignorant no pot reconèixer el savi.

L’artista, l’home o la dona generosos en sentit artístic, és a dir, no interessats, és el que hauria de ser normal, sense que això vagi en detriment de guanyar-se la vida com en qualsevol altre ofici. Però en l’època dels oripells, la majoria només volen ser famosos. M’ho comenta un veterà professor de Belles Arts, arronsant les espatlles. L’artista autèntic aspira a que la seva obra sigui mirada, la qual cosa significa l’oportunitat de poder establir un diàleg amb l’espectador, i, per extensió, amb el món i amb les generacions de l’avenir. 

Pot passar que un artista noble, sincer, un artista que a desgrat d’haver fugit del cant de sirenes, o d’aquells que no tenen escrúpols a l’hora de prostituir ànimes, hagi sobresortit i sigui manipulat posteriorment, quan ell ja no hi és. I es falsifiquin obres seves, i es venguin a preu d’or passant per damunt de la biografia d’algú que ha treballat, ell sí, per amor a l’art, i sigui autor d’una obra aurífica, plena d’energia espiritual, una obra fruit d’aquell foc interior que traspassa les parets del temps. L’artista honest sap, perquè la sent com flama viva en el santuari de la seva ànima, quina és la veu que el guia, la veu del mestre interior. Com deia Francesc de Borja, no servir a senyor que es podreix. És a dir: servir amb amor al principi superior que, fins i tot des de la quàntica, entenem com a incorruptible, digueu-li el nom que vulgueu.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de desembre de 2015. A la imatge, una pintura de Vincent van Gogh)

Santa Llúcia, Hannukà, el sol es pon a mar i Aquarel.la

Avui, Santa Llúcia, festa gran en el nostre calendari litúrgic a les envistes de Nadal. Coincideix amb la Hannukà jueva, que és també una festa de la Llum. A Vilanova i la Geltrú, per aquestes dates i fins d'aquí a un mes llarg, el sol es pon a mar. Ahir, però, el sol estava tenyit de plata, com es veu en aquesta imatge. També la vista d'aquest sol és pura meravella... Acompanyo aquest apunt amb un dels poemes de la suite Les Nadales del Museu, titulada Aquarel.la:

Un traç blau

recorre el paper

de dalt a baix.

Es un gest que respira,

aigua que es dóna en l’amor,

núvol i llàgrima,

cel que abraça la mar:

Naixement.

L'hora de Clarice

El dia 10 de desembre, a molts llocs del món, és L'hora de Clarice. Tot fent referència al títol d'un dels seus llibres, L'hora de l'estrella, així s'anomena l'homenatge a l'escriptora en el dia del seu naixement. És una de les meves escriptores preferides. Reprodueixo aquí un article publicat al Diari de Vilanova (18-7-2014). Es tracta de la segona postal d'estiu, de les sis que vaig escriure dedicades a dones escriptores:

POSTALS D’ESTIU (2) Clarice Lispector i els espills

El veritable pensament sembla sense autor, escriu Clarice Lispector a Aigua viva (Pagès editors, 2006). Un veritable cop a l’ego, tan senyor ell, i tan il.lús. L’ego és una màscara que tapa el rostre del veritable ésser, que en realitat no en té, ocult en el més recòndit de cadascú. Clarice Lispector ho sap i ho diu, poc escriptors com ella han anat tan a fons de les entranyes de la realitat en el seu doble vessant: físic i metafísic. Bé, potser sí: María Zambrano i Rainer Maria Rilke.

No hi ha cap frase en aquest relat excepcional que és Aigua viva que no mogui al pensament. Si algú volgués estudiar filosofia sense obrir un llibre de filosofia en tindria prou en llegir-lo i apamar-lo a fons. Tota l’escriptura de Lispector és una meditació en veu alta d’on emergeixen les preguntes existencials i les mil-i-una respostes aproximades. Viure és respondre a la vida. Per aquest motiu, l’autora utilitza sovint la primera persona a l’hora de narrar i la tècnica del monòleg per a escriure els seus contes i novel.les.

Els personatges de Clarice Lispector (Txetxèlnik, Ucraïna, 1920 – Rio de Janeiro, 1977) sempre responen, tot i que de forma gens convencional. D’aquí l’estranyesa que provoquen els seus textos: I no tinc trama de vida? sóc inesperadament fragmentària. Ho sóc a poc a poc. La meva història és viure (…) és una història d’instants que fugen com les vies fugitives que es veuen des de la finestra del tren. Quanta lucidesa! Aleshores: ‘ella’, o la seva protagonista, on és? És només en aquest instant de presència pura de l’ésser abscòndit que necessita d’un cos per a transportar-se, o fer-se visible a través del jo que actúa.

Així, l’autor del pensament, o l’autora de l’escriptura d’Aigua viva, la protagonista desdoblada en l’abstracció d’un objecte, diu: Què sóc en aquest instant? Sóc una màquina d’escriure fent ressonar les tecles seques en la humida i fosca matinada. Consciència de ser a través d’un cos –o la màquina que escriu com a metàfora-, així com s’espitlla en aquest cos per a dir i per a dir-se (això vindria a ser també escriure). Som i no som a una banda i l’altra del mirall de la vida.  

En els relats de Clarice Lispector hi ha molts espills: reals, al.legòrics i simbòlics. L’espill, imatge de l’aspecte lunar de l’existència, reflecteix. Però, què reflecteix? Física i metafísica una altra vegada com a companyes de ball. En realitat, l’espill és buit, com nosaltres som buits sense ànima, o sense l’alè vital. D’aquí ve l’antiga superstició de tapar els miralls de les cases quan es moria algú. L’espill ens mostra una imatge, un ‘doble’. Però en realitat no ‘som’ aquell o aquella de l’espill. Qui mira un espill, qui aconsegueix veure’l sense veure’s, qui entén que la seva profunditat consisteix a ser [un espai] buit, qui camina cap a l’interior del seu espai transparent sense deixar-hi el vestigi de la pròpia imatge, aquest ha entès el seu misteri. Aquest o aquesta que aconsegueix veure l’espill en la seva naturalesa pura entén el misteri de l’espill, però també entén el seu propi misteri. Tan sensible és l’espill en la seva qualitat de reflex lleu, només la imatge, no el cos. El cos de la cosa. Aquesta cosa és el que som? Som a imatge i semblança de Déu, es diu a la Bíblia. Així, doncs, espitllem (amb millor o pitjor cara) aquesta realitat, posem-li el nom que vulguem? Tot el món va començar amb un sí. Som miríades de sís, pols d’estrelles, de fragments d’existència, i ja és prou, ja que feina hi ha per veure’s més enllà de l’espill. Mentre tingui preguntes i no hi hagi resposta continuaré escrivint, diu Lispector al relat L’hora de l’estrella. Perquè la meva vida veritable i difícil de reconèixer és extremament interior i no té una sola paraula que la signifiqui. I tampoc no té espill, ja que en l’última realitat no hi ha espill que l’espitlli, com diu Clarice Lispector. I, això no obstant, escriure per a veure més enllà del que s’hi veu.

            

    

 

Pessebre

L'any 2009 vam passar la festes de Nadal a Còrdova i a Sevilla. La tradició de fer pessebres a les esglésies i als patis de les cases és vigent fins a tal punt que també es troben pessebres preciosos als aparadors de les botigues. Aquest és un dels pessebres que vaig fotografiar (en una església) aquell hivern benigne. Tot i que no l'inspira directament, jo pensava en els pessebres de casa, en la meva infantesa, il.lustra el primer poema de la sèrie Nadales del museu, i que es titula precisament, Pessebre:

El pessebre en un altar,

el cel de paper blau,

els turons nevats de sal.

De puntetes mira l’Infant que somriu

com ell en aquella fotografia

a la falda de la mare.

Alça les mans netes,

sense ferides.

Ja vindrà la set

i l’aigua amarga.

Una casa singular

A l’àlbum Cases singulars, personatges singulars (coeditat per Albertí Editor i l’Ajuntament de Barcelona), Isabel Vallès Audouard i Laura Pastor Durán, provinents de l’àmbit de la història de l’art, han fet una tria selecta de deu cases singulars barcelonines: Palau Moxó, Casa de la Seda, Museu de l’Acadèmia, Casa Rocamora, Palau Güell, Casa Amatller, Torre de Bellesguard, Estudi d’Oleguer Junyent, Casa Lleó Morera i Casa Batlló.

En els seus records, cadascú evocarà una casa. O més d’una. En el segon pis de la fabulosa Casa Amatller, durant uns anys s’hi va allotjar la Institució de les Lletres Catalanes. Vaig adreçar no poques cartes personals, al director que en aquell moment tenia l’ILLC. Aleshores encara s’escrivien cartes. Estic parlant dels anys 1992-93 i sembla que faci mil anys!

De la lectura dels avatars d’aquestes cases singulars pel seu valor artístic i per la personalitat dels seus estadants, voldria destacar el Museu de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, la “casa” més acostada a la meva època de formació. Llegint la cronologia històrica de l’edifici on hi ha l’Acadèmia de Belles Arts (l’edifici de la Llotja al passeig d’Isabel II), he evocat moments d’emoció en posar els peus en aquesta construcció vetusta. Les aules tenien uns sostres alts, catedralicis. A l’hivern era difícil escalfar aquells espais. Durant el tercer curs, els estudiants que proveníem de les sucursals de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, més coneguda com Escola de la Llotja, vam rebre unes classes que eren un tast de les especialitats que oferia l’Escola. En aquell moment era en aquest edifici de la Llotja on encara tenien lloc, ja que un any després la seu central de l’Escola de la Llotja va traslladar-se a l’edifici nou, al carrer Ciutat de Balaguer. Les especialitats que més em van interessar van ser modelat i disseny de vitralls. No vaig fer, però, ni una cosa ni l’altra. Ja m’havia decantat per cursar disseny gràfic, una especialitat que tot just feia un curs que havia començat a la nova seu. A l’entrada de la “vella” Llotja hi havia una rèplica de l’escultura de Moisès, de Miquel Àngel. M’impressionava. L’original forma part de la tomba del papa Juli II. Anys després vaig admirar-la, amb sentiment crescut, a Sant Pere in Vicoli, de Roma.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 de desembre de 2015. En una imatge, la coberta de Cases singulars, personatges singulars. En l’altra imatge, una vista de l’entrada de la seu de l’actual Escola Superior de Disseny i art "Llotja", al carrer Ciutat de Balaguer, 17, amb una fotografia, a la paret esquerra, de l’antiga seu de la qual parlo en l’article a propòsit de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, una de les cases singulars esmentades al llibre)

Nadales al museu

M'agraden les pintures amb l'escena de l'Annunziata. Les fotografio a les esglésies, als museus. A vegades he de fer la fotografia a corre-cuita, d'amagat. Hi ha museus on està prohibit... Si algun dia m'atrapen diré: És una Annunziata, no us farà cap mal que en vulgui conservar-ne una imatge... Ahir, dia 27 de novembre, al recital de Poesia religiosa i transcendent que es va fer al Reial Cercle Artístic de Barcelona, vaig llegir una col.lecció de deu poemes molt curts que es titula Nadales al museu. Una de les nadales és una Annunziata, inspirada en aquest episodi bíblic, que trobareu tot seguit:

Com una barca minúscula,

la Paraula navega endins.

Sota les parpelles de la Verge

la idea vaga d’una plenitud.

Que així sigui.

(la imatge està presa, amb permís del guarda!, a la Pinacoteca de Berlín, aquest juny passat)

Empatia amb les víctimes de la violència masclista

L'any 2008 vaig publicar El mirall de Circe (Editorial Comte d'Aure), un llibre de poemes escrit des de l'empatia per les víctimes del masclisme. Uns anys després, el pintor vilanoví Ferran Ferrer Margalet va fer aquest dibuix, inspirat en un dels poemes,  Ets aquí, i que reprodueixo a continuació:

Sang a la cara,

els ulls enfonsats.

Estic parlant de mi 
després de cada encontre.
Les llàgrimes couen als ulls.
No em penedeixo de res,
no em penedeixo d’haver compartit amb tu la vida.
Ets aquí, ben endins,
fins que el teu odi ens separi.

Economia domèstica

Ho heu sentit a dir: als programes de Formació Professional s’hi volen incorporar ensenyaments de les tasques de la llar, d’economia domèstica, de cuina, etc. Tothom hauria de passar per aquests ensenyaments bàsics, crec jo, i ampliats per aquells que s’hi voldran especialitzar, que els voldran desenvolupar amb més competència professional. En l’àmbit de la cuina ja es fa amb èxit. Cada dia serà més necessari.

Tothom creu que en sap, de fer llits, fregar, planxar, cuinar, rentar i estendre la roba, fer comptes. I no tothom en sap. La meva àvia, que era molt enginyosa, deia que hi ha gent que per comptes de mans tenen peus, com volent dir que eren ben maldestres. També parlava de les mans foradades, amb la qual cosa volia dir que hi ha persones que no tenen mai ni cinc, que no estalvien, que malgasten. Aquí entra l’economia domèstica, una ciència que no només s’hauria d’aprovar sinó fer un màster.

En les tasques de la llar, d’una gran perfecció i bon gust, de cuinar amb grau d’excel.lent, i d’una gran intel.ligència quant a economia domèstica, a la meva mare li haurien de concedir el cum laude. En els anys cinquanta, amb el sou tan prim que guanyava el meu pare, ella feia miracles, ho sé perquè els vaig viure. Quan sortíem de casa ningú no hauria dit que aquella era una llar senzilla. La mare rentava i planxava la nostra robeta cada dia, i ho feia tan bé que tot semblava com acabat de sortir de la botiga. Amb 91 anys, tres de vídua i amb la salut precària, la meva mare ara té ajuda a casa, només faltaria, però va a comprar i cuina cada dia per no perdre fil de la seva saviesa gastronòmica, i encara realitza tasques com planxar fins i tot els llençols (no cal arribar a aquests extrems, li dic). Aquesta saviesa mai no ha estat compensada. M’agradaria calcular els milers d’euros que la meva mare ha estalviat (una manera de guanyar-los) fent-se ella mateixa la feina fins a una edat avançada, fent de mainadera, de planxadora, de cuinera, fent bé els comptes, estalviant. En els nostres dies, la majoria de dones treballem i deleguem bona part d’aquesta feina que s’ha de valorar en el que val en aptituds, en confort i en diners. Té sentit tant saber-la fer bé per a un mateix com que es professionalitzi.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de novembre de 2015. A la fotografia, la meva mare de molt jove, quan festejava amb el meu pare, la foto li va fer ell, al terrat de la casa on va néixer la meva mare)

Màscares penjades

Aquesta imatge -instantània presa al vol, tot passant, el juny de 2012- podia haver estat presa a Venècia, però no, està presa a Pisa, en un quiosc de souvenirs. No estem en època de Carnaval, pròpiament. Però per a qui tingui la mirada fina veurà màscares penjades arreu, i no pas tan belles com aquestes sinó màscares de l'horror, del terror les més angunioses i mortíferes. Altres màscares, però, fan pampallugues en el món de la política, ben esgavellada, aquests dies. No és or tot el que vol lluir... No conec ningú que estigui tan net com per tirar la primera pedra. Crec que s'hauria de ser més honest. El catarisme (purisme) a vegades provoca més mal del que vol evitar. En el món del fang un s'ha d'embrutar les mans si vol construir una figura bella.

La bellesa de l'instant

L'objectiu de la màquina de fotografiar captura instants de bellesa com aquest. Mai més la fulla que mou el vent no es dreçarà de la mateixa manera en l'horitzontal dels núvols que es retallen en el cel blavíssim i net. Ho sé. Al món hi ha molt de dolor, i el sento com una esgarrapada. Però els ulls se me'n van en la contemplació de la bellesa d'aquest instant.

Imatge humil de tardor

Aquests dies d'intens dramatisme parlamentari, amb tants ais al cor, goso presentar-vos aquesta imatge humil de tardor. Perquè potser és el que fa falta: una gran humilitat per discernir els límits i, sobretot, no llençar a mar el patrimoni aconseguit fins al dia d'avui, amb tant d'esforç.

Castell de Penyafort

Ahir, segon diumenge de mes, es podia visitar el castell de Penyafort, que es troba al municipi de Santa Margarida i els Monjos. La torre que es veu a la fotografia, al costat del que va ser una casa forta de l'època (al seu lloc hi ha una gran església), és la casa natal del dominic Raimon de Penyafort (1185-1275), sant Raimon a partir del 1601, tot i que va ser l'introductor del Tribunal de la Inquisició a Catalunya (algú demanarà perdó per les dones remeieres que el 'sant tribunal' va fer cremar?). Savi ho va ser, Raimon, ja que era especialista en dret canònic i doctor en teologia escolàstica.

Per la porta del Parlament...

En aquest moment, al Parlament de Catalunya hi té lloc un acte de gran transcendència. Espero que aquest matí per la porta hi hagi entrat un àngel...

Lola Anglada i Enric-C. Ricart

¿Us imagineu Enric-C. Ricart cantant cançons catalanes acompanyant-se d’un acordió? Ho explica Lola Anglada a les seves Memòries 1892-1984, recentment publicades per la Diputació de Barcelona, dipositària del seu llegat, en una edició a cura de Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll. Es tracta d’un bell volum, maquetat amb gust, deixant marges perquè el text respiri. El volum conté també moltes il.lustracions, com s’escau en les memòries d’una artista de primera fila, la creadora, entre d’altres, del simbòlic personatge El més petit de tots.

Lola Anglada, gran dibuixant que suspenia la perspectiva, com ella mateixa explica del seu aprenentatge a l’Escola de Belles Arts de Llotja, va conèixer Ricart a l’acadèmia del mestre Galí, on també va conèixer Joan Miró, Josep Ràfols, Marian Espinal, mossèn Josep Garriga. Ella era l’única noia d’una colla de joves artistes que sempre estaven alegres, i que així que en tenien l’ocasió anaven a visitar exposicions de pintura.

Una vegada el mossèn no reeixia en la pintura d’un bodegó. Es va posar de tant mal humor que va començar a tirar la fruita pel balcó, bo i fent blanc en el guarda de punt. Quan el guarda, enfurismat, va mirar cap al casalot, els cinc balcons que donaven al carrer es van tancar de cop, al mateix temps. En el casalot hi tenien estudi els cinc estudiants de can Galí. Lola Anglada explica que el mossèn treballava amb la sotana arremangada, que Miró es tombava el trajo per no embrutar-se’l i que Ricart es vestia amb un batí blanc fins als peus, fantasmagòric.

D’entre aquests companys jo apreuava l’Enric Cristòfol Ricart com el més ben dotat, posseïa ja una personalitat, la seva tècnica era meravellosa, cisellava al boix directament, el seu cop d’eina no fallava. I era un bon amic, de caràcter agradable i excel.lent persona, posseïa una ironia fina per fer broma del pròxim sense molestar ningú. Anglada admirava Ricart perquè veia que no divagava en el seu art, que el seu camí era sòlid, que tenia personalitat. Joan Miró en canvi era reservat, poc conversava. Només una vegada va obrir la boca per dir als amics que potser ell, en un atac de bogeria, potser també s’hauria tallat l’orella com Van Gogh.

Galí havia dit a la jove Lola Anglada: Treballeu i estudieu segons la vostra orientació i personalitat; vós sola trobareu el camí. A Ricart, com a la mateixa Anglada, li agradaven Giotto, Fra Angelico. La influència dels mestres italians és visible en l’obra de caràcter noucentista de tots dos.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de novembre de 2015. A la imatge, una escultura de Ricart realitzada per Manolo Hugué, l'any 1941)

Memòries de Lola Anglada

Lola Anglada Sarriera, nascuda el 1892, va ser una dibuixant de nivell en un món misogin i on els homes artistes eren majoria. Llegir les seves Memòries després de tants anys de morta provoca desconcert. ¿Com és possible que havent-les deixat gairebé enllestides abans de morir, l’any 1984, no s’haguessin publicat? Han passat més de vint anys. La Diputació de Barcelona, dipositària del seu llegat, les acaba de publicar ara en un llibre molt bell i il.lustrat amb el bo i millor de les seves creacions artístiques. Han tingut cura d’aquest treball delicat, i amb una gran quantitat de notes a peu de pàgina per tal d’orientar el lector a cada moment, Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll, autores d’uns pròlegs que situen Lola Anglada en el seu temps artístic i en les seves circumstàncies personals.

Una vegada una amiga artista em va comentar que s’havia de tenir una bona vídua que es preocupi de mantenir viva la flama un cop l’artista ja no hi és. Va dir vídua, no vidu, i em va picar l’ullet. Lola Anglada no es va casar i va deixar el seu patrimoni a la Diputació de Barcelona. Només la seva casa de Tiana, i algunes de les seves pertinences, les va deixar a una família amiga que van tenir cura d’ella els últims anys de la seva vida.

En les seves Memòries, Lola Anglada, una artista vocacional, defensa la seva solteria. En els seus comentaris dóna cobertura al seu estat en base a la decepció que, sens dubte, li va provocar l’artista Tomàs Aymat, amb el qual va mantenir una relació amorosa. En una nota a peu de pàgina d’aquestes Memòries, trobem escrit: En el dietari de París [Lola Anglada] explica com, en una ocasió, ella esperava la seva arribada [la de Tomàs Aymat] amb deler per veure’l i explicar-li les seves inquietuds artístiques, però ell li contestà: Jo esperava veure’t  per dir-te que m’interesses tu i res més… però tu sola, apartada de totes aquestes coses per les quals tu vius… i vull que escullis entre jo i aquestes il.lusions, el teu art. El fet, que s’explica per ell mateix, enllaça amb el que la mateixa Anglada escriu, que no m’estic de reproduir perquè explica la que devia ser una decisió no gens fàcil de prendre: Els homes talentosos, els genis, troben aquella dona generosa, enamorada, que els ajuda moralment (…) la dona de vàlua intel.lectual no troba l’ajut de l’home…

Després de la Guerra Civil, en la qual Catalunya va quedar esclafada en la seva cultura i identitat, Anglada, que havia estat l’autora d’El més petit de tots, fruit del seu compromís amb la República i amb Catalunya, va recloure’s en el seu món interior. El món que havia viscut i en el qual va desplegar la seva obra artística de gust noucentista, va fer-se fonedís per un llarg temps. Recuperada la seva tasca com a dibuixant i escriptora de contes per a la mainada, en els últims temps va rebre homenatges. Així encapçala Lola Anglada les seves Memòries: Avui, 11 de setembre de 1977. Per Catalunya. Per la nostra llibertat.

(Article publicat a El 3 de vuit, 23 d’octubre de 2015)

Mar Hernández Plana: esculpir-se a si mateixa

El dia 19 d’octubre és el dia internacional del càncer de mama. En aquest moment, el nivell de curació del càncer de mama és alt. Però en el procès d’aquesta curació, que ho és del cos, cal curar també les ferides que provoca en l’ànima.

L’arquetip més potent de l’inconscient col.lectiu és l’arquetip de la mare. Ningú no pot parlar d’ell mateix, d’ella mateixa, sense parlar de la seva mare. Les mares gesten la vida, tot en la vida té mare, procedeix d’una matriu. D’aquí ve que en temps reculats fos una deessa la imatge de la faedora, de la creadora del món, així com també la seva sustentadora. Les velles deesses mitològiques, les figures precioses de les quals veiem en les vitrines dels museus, presenten un cos generós, d’amples malucs, de pits abundants. Són la viva imatge de la maternitat universal generadora i nodridora de les vides humanes.

Aquest arquetip de la feminitat, de la vida en la seva generació, és molt poderós en la psique de les dones, en siguem o no conscients. Es posa en marxa en diverses ocasions de la vida de la dona: la primera regla, la primera relació sexual, l’infantament dels fills, l’alimentació del nadó, la menopausa. Són exemples puntuals de la consciència de que en les nostres vides particulars estem encarnant l’arquetip més universal. De la consciència d’aquest arquetip procedeixen els trasbalsos anímics que a vegades patim, ja que la força de la vida (la vida de l’univers!) ens sacseja fortament en cos i ànima.

Hi ha un altre moment en què la força de l’arquetip del femení matern emergeix en el conscient: una malaltia greu als ovaris, a la matriu, a les mames. No hi fa res que no siguem mares des del punt de vista biològic. Una dona sempre ho és, mare. L’arquetip de la mare sempre és a la psique de la dona. Un càncer de mama ens recorda no només la bellesa del cos que ara es malmet sinó també la funció de les mames: l’aliment, que ho pot ser des del punt de vista fisiològic, però que sempre ho és des del punt de vista espiritual.

El diàgnòstic d’una malaltia greu als ovaris, a la matriu o a les mames és un cop fort en la psique de la dona. Pot ser que no sigui un càncer, però que hi hagi el perill que ho sigui en base a indicis. Aleshores es produeix una mutilació preventiva per salvar-nos d’aquest perill, o per guarir-nos d’un diagnòstic cert. Una histerectomia (l’extirpació de la matriu) requereix un dol, ho sé perquè el vaig haver de fer. Una mastectomia (l’extirpació d’una o de les dues mames) requereix un dol. Conec dones que l’han hagut de fer. És clar que en aquests moments hi ha la possibilitat d’una reconstrucció de les mames. No és així en el cas de les histerectomies. ‘Allà’ sempre hi haurà un ‘buit’ i caldrà conviure-hi, omplir-lo simbòlicament per tal de sobreviure a la pèrdua.

Les maneres de superar el sentiment de pèrdua poden ser infinites, i cada dona troba les seves. En el procès de superar el càncer de mama –la quimioteràpia, les diverses reconstruccions dels pits- l’escultora Mar Hernández Plana va trobar dos aliats mentals que li van fer de suport: l’esport, en el seu cas la bicicleta, que feia anys que no practicava, i la necessitat d’expressar artísticament tot aquest camí en forma plàstica. El metge li va recomanar fotografiar les transformacions del seu cos. Amb l’ajuda del fotògraf Jordi Serra van anar sorgint unes imatges que li van agradar. El resultat és l’exposició Identitat esculpida. La mostra, amb fotografies de gran format i inaugurada el passat febrer al Museu Melcior Colet, ha itinerat pel territori català. El passat dia 22 d’octubre, en l’estela del dia internacional del càncer de mama, va tenir lloc un acte inaugural d’aquesta exposició en la seu de l’Institut Català de les Dones. L’exposició es podia visitar des del dia 5 d’octubre i es clourà el dia 29 d’octubre.

Per la seva professió-vocació, Mar Hernández Plana esculpia, modelava, perfilava. De sobte va canviar la perspectiva: era el cirurgià el que m’esculpia a mi, el que em dibuixava i em mesurava, com jo havia fet tantes vegades en les meves obres. Això ha estat així, certament, quant a la reconstrucció del cos. Però el treball de reconstrucció interna, el modelat de la feminitat interna, el ressorgiment de l’arquetip del femení de la vida en el seu cos de dona, ha estat obra d’ella mateixa, de Mar Hernández Plana. I ho ha fet a través de la disciplina de la bicicleta, amb l’aire net que li dóna a la cara en el moment de les curses, i a través del treball artístic que ha donat l’exposició Identitat esculpida. Aquest ressorgiment és una invitació àmplia. Perquè està a l’abast de tothom (homes i dones som fills, i d’alguna manera incomplets) esculpir-se de nou la identitat. Però en aquest néixer conscient a la vida som nosaltres qui ens fem de mare, unint en el mateix cercle la maternitat individual amb la maternitat universal.

(article publicat a Eix Diari, 26 d’octubre de 2015. A la imatge, una de les fotografies de l’exposició)

¿Quanta transparència podem digerir?

El filòsof i teòleg Francesc Torralba, autor d’una bona quarentena de llibres que conviden a reflexionar sobre temes d’una humanitat que inclou el seu vessant transcendent, a ¿Quanta transparència podem digerir? La mirada honesta sobre un mateix, els altres i el món que ens envolta (Pagès editors) posa el dit a la nafra al principi de realitat. Aquest assaig és una invitació a desemmascarar-nos. Volem transparència, sinceritat, honestedat. Ho exigim. Però, i nosaltres, fins on som capaços d’arribar en el camí de la transparència? Sovint a no gaires passes, si ens volem dir la veritat.

Dividit en cinc capítols: Exercicis de transparència; Ser transparent amb un mateix. El mirall; Ser transparent amb l’altre. Nuesa i màscara; La transparència dels éssers; i Transparència amb el misteri del món, el doctor Francesc Torralba ha escrit trenta-sis apartats que valen una meditació profunda cadascun. Podem aturar-vos en qualsevol dels apartats, tots ens interpel.len en el més profund de l’ànima.

Un exemple. En el capítol de la tercera part, titulat No esperar res de l’altre. Destruir expectatives, Torralba fa una sèrie d’observacions sobre aquella tendència fatal a esperar que els altres siguin com nosaltres volem que siguin, un calc de l’ideal que ens n’hem fet. Aquesta suposada ‘perfecció’ (als nostres ulls, s’entén) es dóna rara vegada, en aquest altre, i això provoca una frustració monumental com més allunyada es troba de l’ideal.

Perquè aquest és un aspecte molt quotidià, hi he reflexionat sovint, arribant a la conclusió que l’altre: un familiar pròxim, un amic, una veïna o una companya de feina, no és un objecte que puguem modelar a voluntat. L’altre és qui és, i és com és, i si es dóna algun canvi en la seva manera de ser i d’actuar, només pot venir d’ell mateix, de la seva voluntat de canvi. A l’altre l’hem d’acceptar, bo i esperant que ell, que ella, també ens accepti!, ja que ningú no està lliure per tirar la primera pedra. Una bona posició és no esperar res d’aquest altre, doncs, ni que ens faci feliços ni que deixi de fer-nos-en. La responsabilitat de ser feliços és exclusivament nostra. El que no tinguem per nosaltres mateixos no ens ha de venir de ningú.

Una mirada honesta, sincera i transparent sobre un mateix, sobre els altres i sobre el món que ens envolta és difícil. Ho és perquè ens veiem, i veiem els altres i el món a través de l’ego, la gran pantalla, i també la gran ficció. En el moment en què som capaços d’apartar l’ego, la visió de la realitat, la pròpia i l’aliena, se’ns torna clara i real. El secret és l’amor. L’amor veritable desfà l’ego, la pantalla, la màscara, la comèdia, i deixa emergir l’ésser que va nu, com el del conte, l’ésser intern.

Escriu el doctor Torralba: La mort aixeca tots els vels. La mort, que ens dóna consciència de finitud, de destí físic inexorable, ens dóna també consciència de la inutilitat de la simulació. Però l’amor també aixeca tots els vels. L’amor, a diferència de la seducció, també és un exercici de transparència. En efecte: quan estimem de debò algú volem, desitgem que sigui ell mateix. Quan estimem algú no pretenem que sigui un altre, no li tallem les ales, desitgem la seva evolució com a persona. Quan estimem algú de veritat, no en funció dels nostres interessos, l’estimem de forma integral, amb les seves llums i ombres. Dues persones que s’estimem es miren cara a cara. Sí: l’amor (com la mort) ens deixa al descobert, deixa fora de sentit la representació. Els subjectes de l’amor som nosaltres al nu. En l’amor som al cor mateix de la transparència, la vida en la seva plenitud, no en la servitud d’una disfressa, d’una màscara… efímera.

(a la imatge, un estanc amb peixos, fotografia presa a Malta l'estiu de 2014. Article publicat a Eix Diari, 20 d'octubre de 2015)

Egipte i els animals simbòlics

Les cultures judeocristiana i grecoromana donen fonament i consistència a través dels segles a la cultura d’Occident. Però de seguida ens adonem que en aquest mapa intangible no podem obviar la cultura egípcia. No només per raó de veïnatge sinó també per raons d’imaginari col.lectiu. Som lluny d’Egipte, però mentalment no tant com ens pensem, estem amarats també d’aquella cultura.

L’atractiu de la cultura i art dels antics egipcis va més enllà dels seus constructes materials. L’atractiu de l’antic Egipte prové d’una mescla d’exotisme i familiaritat. Una exposició amb temàtica egípcia és un èxit segur. Molts de nosaltres hem fet quilòmetres per visitar els millors museus d’art egipci, ja sigui al mateix Egipte o en les ciutats més importants d’Europa, comptant que a Barcelona també tenim un destacable Museu Egipci.

Des del 23 de setembre fins al 10 de gener es pot veure a CaixaForum l’exposició Animals i faraons. El regne animal a l’antic Egipte. Les obres exposades procedeixen del Museu del Louvre, algunes fins i tot les recordareu, com les sorprenents mòmies de gat, amb el seu embolcall pintat amb aparent ingenuïtat. Picasso, amb els seus grans ulls, se les devia mirar molt, em sembla.

Cal dir que ja ha passat aquella època en la qual, per ignorància del significat simbòlic que per als egipcis tenien els animals, els antics egipcis es consideraven zoòlatres. Però de cap manera adoraven els animals, sinó el que representaven simbòlicament les seves forces i expressions. Amb els coneixements que ara tenim d’aquella cultura podem acostar-nos a una exposició molt completa sobre aquesta relació immaterial entre homes, faraons i animals, que cal situar més enllà del modern animalisme. Que les figures dels déus i faraons egipcis apareguin amb el cap d’un animal té a veure amb el que aquests animals representen simbòlicament en aquella cultura de l’antiguitat.

L’egiptologia, tota una ciència!, ha generat una bibliografia de proporcions gegantines. Com un riu que va creixent com el mateix Nil que li ha donat cabal, els coneixements interdisciplinaris sobre la civilització egípcia augmenta cada dia que passa amb noves incorporacions. Thot. Libro de los talismanes egipcios (Ediciones Picazo, 1982), que signa l’estudiós J. Garcia Font, és un d’aquests llibres que val la pena de tornar a consultar davant d’una exposició com Animals i faraons, en la qual s’exposen no pocs d’aquests talismans amb formes d’animals. L’assaig de Garcia Font no només parla de la potència de la imatge simbòlica (ell n’és un expert) sinó també de la utilització de la imatge de forma creativa i dinàmica. Escriu Garcia Font que un talismà no és un amulet: un talismà és un objecte elaborat amb art i constitueix l’expressió d’una manera peculiar de concebre el món que ens envolta i de les forces que actuen en altres dimensions més enllà de la física.

L’exposició Animals i faraons és com un llibre en viu de l’antiga cultura egípcia a través de les figures que s’hi exposen. Tant que potser demana més d’una visita per aquells que estan disposats a gaudir de la contemplació de les peces una per una, i embadalir-se en els seus significats. I és que l’art per l’art no existia, en aquella època, tota forma d’art era sagrada. Hi ha figures monumentals, i mòmies d’animals cobertes amb uns teixits pintats que reprodueixen l’efigie dels animals. També hi ha figures diminutes, com els talismans dels quals he començat a parlar. Qui no s’ha enamorat d’un anell amb un escarabeu de lapislàtzuli? En l’exposició hi ha uns quants escarabeus tallats en diferents materials. Els quals, atenció, prenen diferents significats si la talla està feta amb fusta del sicòmor (nehet), considerada mítica. O amb fusta de salze (tcheret), arbre que estava consagrat a Osiris perquè, segons conta la llegenda, va acollir el seu cos després de ser esquarterat pel seu germà Shet, i on l’ànima del déu s’hi asseia en forma d’ocell.

Els símbols tenen la capacitat de revelar una modalitat d’allò real, o una estructura del món no evident en el pla de l’experiència immediata, escriu Mircea Eliade, historiador de les religions. L’escarabeu Kefer simbolitza el Sol, força de tota la vida planetària, així com, per analogia, simbolitza el sol interior que és el cor (per als egipcis, el cor és la seu de la saviesa). No m’estendré gaire més en el significat simbòlic que per als antics egipcis té l’escarabeu Kefer, és amplíssim i en podeu trobar més explicacions en llibres com l’esmentat Thot, de J. Garcia Font, o en l’imprescindible estudi del professor Richard H. Wilkinson, Magia y símbolo en el arte egipcio (Alianza Forma, 2003), i altres. L’escarabeu Kefer (kefer vol dir el que s’engendra a ell mateix) com a figura simbòlica significa la vida que no mor. Els antics egipcis creien en la vida del més enllà. La cosmologia egípcia, visualment tan fascinant, és d’una gran complexitat. Els codis d’interpretació que es van coneixent faciliten la comprensió d’una civilització tan fèrtil com les aigües del Nil que, sens dubte, han banyat, i no poc, la nostra cultura d’Occident.

(article publicat a Eix Diari, 14 d’octubre de 2015. La fotografia que il.lustra l'article la vaig prendre al Museu Egipci de Berlín el juny de 2015)

Trobada de Tereses

A la foto només hi ha quatre Tereses de les cinquanta Tereses que vam dinar plegades, ahir, en un restaurant de Vilanova. Vaig ser convidada a participar en aquesta trobada de Tereses de Vilanova per M. Teresa Ventosa (a la dreta de la imatge). El motiu era celebrar el dia de santa Teresa en un dia que no era un dia qualsevol, ja que la trobada tenia com a motiu la cloenda de la commemoració dels 500 anys del naixement de Teresa d'Àvila, doctora en lletres, però també en ciència de vida, que inclou la vida espiritual. En una societat com la nostra, la vida de l'esperit proclamada així, als quatre vents, fa de ben mal sentir. Sembla que alguns siguem una colla de retrògrades, per aquesta raó, que ho és de l'ànima (és clar que l'ànima tampoc no té bona premsa, entre els materialistes militants). Ho remarco perquè em fixo en les cares que fan alguns quan els parlo de la santa. En realitat, ben llegida, ens topem de cara a una dona poc convencional i amb un gavadal de solucions imaginatives per resoldre problemes. Una dona moderna, vaja. Potser sí, però, que hi ha retrògrades de veritat que potser enyoren els temps de les relíquies (a Teresa d'Àvila no li hauria agradat gens, el mercat que es va fer amb el seu cos). D'entre els llibres que s'han publicat o reeditat durant l'any que ha durat la commemoració dels 500 anys del naixement de Teresa d'Àvila, llegiu la declaració d'amor a Teresa de Jesús per part de Julia Kristeva al seu llibre Teresa amor mío. Vaig fer un comentari de la meva lectura del llibre que podeu trobar a: http://www.nuvol.com/critica/teresa-amor-meu/