Comiat del 2014, naixement del 2015!

Quan sigui en aquell moment de trànsit entre el comiat del 2014 i el naixement del 2015, pensaré en tots vosaltres, us desitjaré tota la felicitat del món, que es compleixin els vostres desitjos... Si va bé a tothom, no m'anirà bé a mi? És clar! És evident! Així, doncs, no cal que pensi en mi si penso en vosaltres... Abraçades de Cap d'any.

Poemes de Nadal

El científic i poeta David Jou (Sitges, 1953) ens acaba d’oferir entre la bellesa i l’alegria de les llums nadalenques, el recull Poemes de Nadal i de Setmana Santa (Viena Edicions). Nadal i Setmana Santa, amb les Pasqües de Resurrecció i de Pentecosta, són les fites més sobresortints del calendari litúrgic. Són celebracions lligades a una de les històries, la de Jesús el Crist, que sense deixar de ser humana, té un sentit còsmic, universal, més enllà de la significació que té per als creients cristians.

En aquest sentit, que és el sentit del sagrat de l’existència, escriu al seu llibre El sagrat en la història de la humanitat, Julien Ries (1920-2013), sacerdot belga, eminent teòleg, filòsof, historiador i antropòleg que va ser creat cardenal per Benet XVI: Des de fa un segle el sagrat ocupa un lloc important en la història de les religions. El sagrat, doncs, a més de tenir a veure amb l’espiritualitat i la religiositat, s’estudia com un fenomen cultural  històric de primer ordre. 

Les primeres teories sobre el sagrat, fonament de les religions però també de les civilitzacions, es van elaborar en els cercles d’etnòlegs, sociòlegs i antropòlegs. Estem parlant, doncs, d’una de les manifestacions del nostre ser humans més antigues quant a història, i més intemporals al mateix temps. En els estudis que s’han fet i que es fan sobre el sagrat només fan que confirmar que el sagrat va més enllà de les doctrines, que és una característica desenvolupada per l’homo religiosus.

A través de la seva percepció interna, espiritual, aquest homo religiosus descobreix en l’àmbit del sagrat que hi ha una realitat absoluta que el depassa i vers la qual tendeix. Altra cosa no sembla, simbòlicament parlant, el relat bíblic del Paradís perdut; o l’experiència de l’anhel de l’ànima per a retrobar-se amb la seva Font, el seu Origen que, segons Teresa de Jesús, és a la cambra més amagada del nostre interior.

Ara, als peus de l’Infant del pessebre que neix al nostre interior quan li fem lloc, o cantant una nadala al cor de l’església, o llegint un dels bells poemes de Nadal que ens ha ofert David Jou, podríem reflexionar sobre una qüestió: Tots (i totes, és clar) som homo religiosus? No es pot afirmar ni negar res, qui ho podria fer, ja que l’experiència del sagrat i del religiós és personal. El que sí que se sap és que l’homo religiosus té la capacitat de pensar també a través dels símbols, la qual cosa també es dóna en la poesia.

El símbol instaura un sentit, escriu l’estudiós Luis Garagalza en el seu llibre sobre la interpretació dels símbols. El símbol vindria a ser un mitjancer entre dues realitats, una realitat profana i una realitat sagrada. A través del símbol, o a través de les figures simbòliques, poden atènyer, besllumar, això que de manera genèrica en diem la veritat. El símbol ens acosta a l’inefable, a l’última realitat, al misteri que sens dubte és l’existència per més que la vulguem apamar. Però no hi ha contradicció, com podria semblar, entre la recerca científica, l’exploració poètica i la vivència religiosa. El mateix David Jou va fer camí, a través de la paraula poètica, per aquestes vies de coneixement de la realitat-veritat a Poemes sobre ciència i fe. Vies de coneixement que no s’exclouen, ans al contrari: es complementen. Perquè, com escriu en un dels poemes de Nadal, en el fons del misteri hi ha una vida que bull. Vida orgànica, psíquica i espiritual que es manifesta en l’ordinari i en l’extraordinari de l’existència humana. Que tingueu unes bones festes de Nadal!

(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de desembre de 2014. Aquesta fotografia amb una estrella al sostre la vaig fer al Victoria&Albert Museum de Londres)

Nadala 2014

És discutible que el món canviï, però ho hem de fer possible! 

Que tingueu un bon Nadal i una bona entrada d'Any!

El fotògraf Adolf Mas

Fa temps que la fotografia ha entrat als museus. L’art de la fotografia és una bella art, i tantes vegades una art aplicada quan es tracta de fotoperiodisme. Qui discutiria, avui, que les millors fotografies de Robert Capa sobre la Guerra Civil no són art? Per manifestar-se, la pulsió artística necessita d’un suport tècnic i material. La tècnica fotogràfica és un bon suport per a l’art, com la tècnica pictòrica ho és per a la pintura.

Així, doncs, és amb justícia que l’art de la fotografia ha entrat als museus. També la Història de l’Art fa atenció a la fotografia i estudia els fotògrafs que han excel.lit en aquest camp de la creació artística. A poc a poc els anem coneixent, com coneixem El Greco, Goya, Cézanne, Matisse o Miró, per posar exemples d’artistes sobresortints. Un exemple destacat de l’art fotogràfic de principis del segle XX a casa nostra és Adolf Mas i Ginestà (1860-1936), el creador del famós Arxiu Mas, arxiu amb milers d’imatges que avui pertany a l’Institut Amatller d’Art Hispànic. La base inicial d’aquesta important fototeca la va constituir els més de 106.000 clixés procedents de l’Arxiu Mas.

Un aspecte a estudiar del gran fotògraf que va ser Adolf Mas és el paper d’abanderat com a periodista gràfic del nostre país. Ho ha fet amb cura i coneixements Blanca Giribet, llicenciada en Història de l’Art i màster en Museologia i Gestió del Patrimoni Cultural. Des d’aquesta doble condició, Giribet ha dut a terme una selecció de les fotografies més significatives que integren els diversos reportatges que Adolf Mas va fer de la Barcelona dels inicis del segle XX. Aquest treball fotogràfic, amb l’acompanyament de les notes ben documentades de Blanca Giribet, s’ha publicat a Barcelona 1900-1917. Els reportatges d’Adolf Mas (Ajuntament de Barcelona / Viena Edicions).

Val la pena que els lectors tinguin notícia que Blanca Giribet té un especial lligam amb Adolf Mas. Aquest artista de la fotografia era oncle de la besàvia de Giribet, Concepció Mas Valls, de la qual en el llibre trobem reproduïda una fotografia dels seus anys joves feta per Mas.

El recull de fotografies d’Adolf Mas com a reporter gràfic de la ciutat i els seus esdeveniments constitueix una sorpresa i un goig per a la vista, ja que la majoria d’aquestes imatges d’Adolf Mas, guardades al seu Arxiu, poc les havíem vist. És ben oportuna, doncs, la publicació d’aquest patrimoni gràfic que en el llibre de Giribet es desplega en diversos àmbits: conflictes i esdeveniments polítics, esports i excursions, lleure i diversió, la vida cultural de la ciutat, tradicions i festes populars, la vida al carrer (aleshores era possible!), els serveis públics i la ciutat treballadora, amb els seus oficis i indústria. Blanca Giribet anota no només els peus de les imatges, sinó que escriu els detalls i circumstàncies que les van motivar. Aquest conjunt de textos i fotografies constitueixen una veritable finestra oberta a un paisatge, això sí, en blanc i negre!, de la ciutat de Barcelona i els seus habitants en les dues dècades que van des del 1900 al 1917.

En una fotografia del 1904 trobem el mateix Mas fotografiat amb altres membres de la seva família en un indret avui dia tant fotografiat pel turisme com és el Park Güell. Només els vestits delaten l’època, ja que el passeig de columnes ideat per Gaudí és el mateix. En una altra imatge trobem captat per la càmera de Mas el pintor Dionís Baixeras amb un cavallet plantat enmig de la neu. Era el 24 de gener del 1906 i Barcelona s’havia despertat nevada. Els qui, anys a venir, vam viure la nevada del 1962 recordem la commoció provocada per aquest fet bastant insòlit. I és que, com diu Roland Barthes tot comentant una fotografia del seu llibre La càmera lúcida, ‘tinc ganes de ser allà’. És el que passa amb les fotografies: que ens retornen, intacta, l’emoció viscuda en un altre moment.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de desembre de 2014)

No confondre

Darrerament, en els discursos del president Mas, sigui com sigui tan escoltats com discutits, es troba l’expressió ‘no confondre els instruments amb l’objectiu’. Ho ha dit més d’una vegada perquè, en efecte, no s’haurien de confondre les eines –escriure bé, per exemple- amb l’objectiu, que és assolir, si es pot, una obra amb cara i ulls. Artur Mas hi insisteix perquè estem en uns moments crucials per a la nostra història col.lectiva i no ens podem permetre confondre la lluna amb el dit que assenyala la lluna.

En general, confondre una cosa amb una altra és un error que els humans cometem sovint. Involuntàriament gairebé sempre, però també és veritat que a vegades hi ha la intenció de confondre.

Si volem entendre el millor possible les coses hem de fer l’esforç d’anar a la seva arrel tant com puguem. Bo i sabent que la ment humana té un límit i més enllà es topa amb el que en diem el misteri per donar un nom a allò que no podem atènyer.

Què és el que ens fa confondre l’eina o instrument amb l’objectiu? Prendre per real allò que en realitat no ho és, com diuen els grans savis que han estudiat els mecanismes de la ment, observant-la a través de l’estudi i la meditació amb la precisió d’un escàner.

Si en el pla físic, la visió –veure-hi- i els instruments de la visió –ulls- no són la mateixa cosa, tampoc es dóna en el pla metafísic, és a dir, entre la consciència i l’intel.lecte. La visió real de les coses es dóna a través de la consciència, si bé la intel.ligència és una eina formidable per atènyer la consciència.

No és fàcil, amb paraules, explicar en què consisteix ‘veure de forma conscient’. En canvi sí que es pot expressar a través d’exclamacions tan simples com ara: ah, és això! Aquest ‘és això’ és la realitat prístina, sense màscares, que de sobte apareix tan diàfana en la ment quan no s’hi posen noses, obstacles. Tothom pot parlar d’aquesta experiència quan en el seu pensament no hi ha interposat l’ego i els seus interessos, per exemple, i quan el seu pensament no està velat pels prejudicis.

Fer possible la continuïtat d’aquesta ment neta d’aquestes adherències que enterboleixen la percepció de la realitat és el gran repte. I dic gran perquè és difícil, però no és impossible. Els humans tenim aquesta capacitat, ho hem demostrat tantes vegades quan ‘hi veiem tan clarament’. Quan veiem amb la consciència, veiem la realitat tal com és. Aleshores és quan germina l’actitud generosa, que és el producte de veure no només amb els ulls sinó amb la consciència, com he dit.

La ment i la intel.ligència són, repetim-ho, instruments per a la visió en consciència. Quan algú obra de manera desbaratada, no diem que és un inconscient, és a dir, algú que no mesura, que no veu ben bé el que fa?

No podem confondre el piano amb el pianista. No podem –no ens ho podem permetre per ser operatius, eficaços- confondre els mecanismes del procés polític que estem vivint amb l’objectiu, que no té ni ha de tenir més interès que fer real el que és de justícia per a generacions de catalans i catalanes que se senten i es consideren catalans, els quals volen recuperar, perquè hi tenen dret com a poble, com a nació, el seu estatus, la seva dignitat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de desembre de 2014. A la fotografia, un grafitti caçat al vol)

Presentació d'Eva de les mil llunes

Demà l'artista plàstica Rosa Cortés estrenarà el seu llibre, Eva de les mil llunes, fruit del seu treball per superar els estralls que causa el càncer. Acompanyo aquest llibre amb els meus poemes inspirats en les seves imatges vigoroses i tan plenes de significat. El projecte ha pogut tirar endavant gràcies als mecenes que han col.laborat a través de Verkami. Gràcies a tots ells. Eva de les mil llunes es presentarà a la Biblioteca de Montornès del Vallès, població amb la qual l'autora ha estat molts anys vinculada professionalment. Hi haurà una altra presentació del llibre a Barcelona, a finals de gener, organitzada per l'Institut Català de les Dones.

Record de Guillem Viladot

Aquest passat 19 de novembre va fer quinze anys de la mort de Guillem Viladot. L’escriptor nascut a Agramunt l’any 1922 i mort a Barcelona el 1999, va ser un autor transgressor no només quant al tractament i innovació dels gèneres literaris si no també quant a temes. Guillem Viladot, que va tòrcer la paraula com si fos fang tou fins a límits sorprenents, no obstant això creia profundament en el poder de la paraula. D’aquí ve que vagi escriure amb aquella exuberància vital i alhora erudita que li era característica, poesia, novel.la, narració curta, assaig, articles d’opinió.

Les paraules funden els fets, gairebé sempre d’amor, escrivia l’amic en la dedicatòria de L’amo, novel.la que jo vaig llegir l’any 1992 (la primera edició va ser publicada l’any 1982 a l’Editorial Laia). És clar. Els fets que ens porten i trasbalsen són fets d’amor, o de desamor, l’altra cara de la moneda del afectes. Som éssers relacionals, i aquest tema va ser tractat del dret i del revès pel nostre escriptor.

Com sovint en els seus plantejaments literaris, a L’amo Guillem Viladot va avançar-se als temps, o potser fóra millor dir, va avançar-se a l’actual sensibilitat, cada vegada més afuada, envers la violència de gènere o violència contra les dones. Aquella violència, però, que es presenta no pas a cop de ganivet sinó a cop de repressió dels moviments de la víctima, o de la seva vigilància extrema, o d’una relació que li exigeix submissió absoluta, a vegades fins i tot de pensament.

En la novel.la L’amo, escrita amb frases curtes i tallants, però amb un nivell metafòric molt remarcable, Guillem Viladot enfila la història d’una dona que socialment parlant té una situació benestant, però que en el clos familiar ha de viure aquell tipus de brutalitat que a vegades es dóna en les relacions de parella: la violació o forçament en les relacions íntimes, en aquest cas per part de l’amo i senyor de la casa.

El narrador d’aquesta història que avui en dia en diríem de violència domèstica en la seva versió més refinada, és el fill de la parella. Així és com a través de la seva narració anem veient dibuixada una relació triangular, una relació en aquest cas edípica, ja que entre la mare i el fill s’estableix una gran complicitat i tendresa amorosa, compensatòria al tracte grosser i tirànic del pare.

Guillem Viladot, que va interessar-se molt per la psicoanàlisi i els nous corrents de pensament que se’n van derivar, havia llegit amb profunditat i amb profit Sigmund Freud i Jacques Lacan. De manera en que la novel.la L’amo, un artefacte literari de primer ordre que mereixeria una reedició, va recrear a la llum de la psicologia moderna el famós mite edípic que porta a fantasiejar la castració del pare, a venjar la mare sotmesa, a refer la intimitat del claustre uterí.

Estem parlant d’una novel.la escrita l’any 1981, com consta en els crèdits del llibre. Fa trenta-tres anys, doncs, de l’escriptura d’aquest text que guarda intacta la seva vigència en el terreny humanístic, la condició humana. I això, per què? Doncs perquè es tracta d’un llibre molt treballat, amb una escriptura estilísticament molt exigent; i perquè es tracta d’un text en el qual l’autor elabora de forma poc convencional no només el mite grec, sinó també la més actual en el temps tesi freudiana, que en tant que pensament amb base filosòfica no s’ha esvaït del nostre imaginari, si bé en l’àmbit de la salut potser hagi estat superada. Això tenen els clàssics: actualitat, i Guillem Viladot és sens dubte un clàssic.

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de desembre de 2014)