La recerca de la veritat no només demana compromís, estudi i treball, sinó
que sovint també demana una total donació de sí. La recerca de la veritat és
una necessitat punyent, a vegades dolorosa fins a desenterrar-la de sota terra,
si cal, perquè és una necessitat d’ordre espiritual que no deixa dormir totes
les hores que una té son. Com Simone Weil, que en els últims temps de la seva
vida massa curta escrivia fins a la matinada.
Aquesta recerca de la veritat que dóna sentit a la vida humana per més
tràgica, ferèstega o revessa que es presenti, o potser per això mateix, és una
pràctica constant tant en Simone Weil com en les seves lectores o
interlocutores estudiades en el preciós volum Lectores de Simone Weil (Icaria), editat per Fina Birulés i Rosa
Rius Gatell. Aquesta publicació té origen en el Seminari Filosofia i Gènere de
la Universitat de Barcelona, celebrat el 2009, coincidint amb el centenari del
naixement de la filòsofa francesa.
L’objectiu d’aquest seminari era donar visibilitat no només a l’obra de
Simone Weil sinó també al diàleg que a través del seu pensament s’estableix amb
les seves lectores filòsofes: Hannah Arendt, Jeanne Hersch i María Zambrano,
així com l’impacte que la filosofia de Weil va tenir en narradores i poetes:
Elsa Morante, Ingeborg Bachmann i Cristina Campo.
De la lectura de Lectores de Simone
Weil es dedueix que tant per a Weil com per a les seves lectores la recerca
de la veritat no és especulació sinó pràctica vital, és a dir, una filosofia
viva, encarnada, operativa en la vida quotidiana. És comú en les filòsofes i en
les escriptores estudiades aquesta actitud laboriosa que enllaça d’una manera
natural pensament i acció. El fet de pensar per desenterinyar la veritat no es
deslliga en cap moment de la comprensió dels fets reals, que no vol pas dir
justificar-los sinó entendre’ls. No hi ha possibilitat d’incidir en la realitat
i de transformar-la si no és comprenent-la amb les seves llums i ombres.
Per la meva pròpia manera d’enfocar i de viure l’existència, tant la
personalitat filosòfica i espiritual de Simone Weil com la personalitat
filosòfica i espiritual de María Zambrano m’atreuen tan profundament que a poc
a poc m’he anat convertint, jo també, en lectora de l’una i l’altra. Ara les he
trobades, en fèrtil diàleg intel.lectual, en el treball que Rosa Rius Gatell ha
publicat en aquest llibre de lectura tan recomanable com imprescindible. Entre
altres raons perquè aquestes filòsofes hi expressen un pensament lliure del
constrenyiment d’una tradició que ha tingut com a tema central l’estudi de
l’Home, no del gènere humà, on les dones som incloses. És evident que la
tradició filosòfica a Occident (Orient és una altra cosa) pateix de soca-rel
aquesta deformació que el pensament de les filòsofes va harmonitzant amb la
realitat. Al respecte, en el treball que signa Giancarlo Gaeta llegim:
[aquestes pensadores] no s’ocupen de l’Home sinó de la pluralitat dels
individus i, per tant, de la condició humana captada a través de l’experiència
de la seva situació històrica. Realitat i veritat en simbiosi.
Llegint Simone Weil i les seves interlocutores en la talaia del segle XXI
una es pot preguntar com s’ha pogut sostenir, durant tants segles, una tradició
filosòfica que exclou el pensament d’una part important de la pluralitat
d’individus que componem la
humanitat. Es fa difícil pensar des dels nostres dies com la
humanitat ha pogut pensar-se a ella mateixa d’una manera raonada i d’acord amb
la veritat sense la participació de les dones, o de tan poques que resulten
insignificants en el conjunt del cànon. A poc a poc, però, l’esforç de les
filòsofes per pensar la realitat d’una manera holística i inclusiva es va fent
visible i es revesteix d’una autoritat guanyada a pols. Cal llegir les
filòsofes, passades i presents en el temps, en la mateixa mesura que cal
qüestionar tantes premisses parcials, incompletes i de les quals hem partit per
confeccionar el nostre món mental, el nostre imaginari col.lectiu. El trànsit
pel pensament de les filòsofes és un bé comú. És per aquest motiu i per la seva
rigorositat que Les lectores de Simone
Weil resulta un llibre de capçalera nodridor, com nodridora és la lectura
del conjunt de l’obra de Simone Weil i les seves interlocutores, ja siguin
filòsofes, escriptores o lectores en general.
(article publicat a L’Eco de Sitges,
18 d’octubre de 2013)
Devia ser l'any 65 que vaig comprar "En espera de Déu", de Simone Weil. Dins del llibre, hi trobo, groc i sense data, un retall de diari titulat: "La desgracia en Simone Weil". Era el 25 aniversari de la seva mort i s'hi recalcava l'oblit total del seu nom. Va morir "esgotada de generositat", diu l'article.
ResponEliminaAra se la recorda i se li col·loca l'aurèola de totes les persones d'anomenada que l'han voltat i estudiat. ¿Es podria dir que la memòria és cíclica? ¿I que aquestes persones li fan coixí? ¿O justícia? Segurament que sí, com tu en el teu complet article.
Diria que sí, que la memòria és cíclica, com la primavera, que cada any retorna.
ResponEliminaEl primer que vaig llegir de Weil van ser els seus escrits polítics i em van deixar clavada a la cadira. Després la vaig descobrir en la seva vessant mística, després com a filòsofa tan completa... Aquest llibre és una mostra de l'interès que pot despertar en les lectores (i els lectors, si us plau!) atents...