Com suposàvem, el 21 de desembre
va portar el solstici, però no la fi del món. En companyia de la família i dels
amics, i brindant amb cava, hem encetat el 2013. Un any de crisi encara, però
per aquesta mateixa causa, una porta oberta a la regeneració dels valors que
potser ens hi han dut.
Moltes veus coincideixen, a les
acadèmies, al carrer, a les cases: és un fet que els homes i les dones
occidentals (i els orientals que ens imiten) cada dia s’han obsessionat més amb
els aspectes materials de la vida i s’identifiquen amb la seva personalitat, en
realitat una màscara que ens allunya de la nostra naturalesa veritable, que és
espiritual, i que en el passat ha estat cultivada a través de creences i
religions. Que, sovint materialitzades elles també, han acabat per ser gairebé
només una representació. És evident que estem generalitzant, ja que hi ha
exemplars i valentes excepcions. En la nostra tradició penso ara en Teresa Forcades,
en Xavier Melloni o en el desaparegut Raimon Panikkar, i molts més que no
cabrien en aquest full.
La vida quotidiana no està
deslligada de la transcendència, i aquesta experiència conjunta de l’immanent i
el transcendent forma part dels continguts fonamentals dels camins espirituals
que els humans hem estat capaços de crear per viure una vida amb sentit, per a
cada cultura el seu i per a cada persona el seu. Fins i tot filòsofs de la
sospita com Freud han pouat camins que pensen la naturalesa humana més enllà de
l’estricta materialitat, tot i que, està clar, la continguin. Psicologies
avançades com la transpersonal ja contemplen l’ésser humà en la seva
globalitat, tal com l’entenien els savis antics: carn, ànima o psique, i
esperit.
Cal pensar, perquè així
s’experimenta, que, segons diu Maslow, dins de cadascú hi ha una naturalesa
innata, intrínseca i immutable. Un nucli essencialment bo, ètic i sobretot
real, més real que la nostra personalitat. Sembla difícil veure’ns així quan el
que observem és força mala fe i el mal en formes diferents. Quan no sense un
treball herculi per part nostra assolim d’apartar el vel de la ignorància –el
mal és sobretot ignorància-, podem reconèixer en nosaltres aquest Ser que som
més enllà de tota contingència. És difícil salvar la distància entre el nostre
ego i aquest Ser, que la Bíblia diu que és a imatge de Déu, i que Jung
identifica amb el Sí-mateix o Jo superior.
Si pensem que aquest nucli de
veritat ens pot empènyer a la realització de la seva bondat i bellesa, si
creiem que aquest nucli té la necessitat de manifestar-se amb tota la seva
intel.ligència, amb tota la seva llum, donem-li pas i cultivem-lo en la mesura
de les nostres forces. La natura, que és mestra, ens ensenya que tot fruit està
contingut en la seva llavor. L’esperit del Nadal i el naixement de l’any nou
pot ser viscut com un infantar aquest Ser interior perquè visqui i maduri
durant l’any. És un lloc comú dir que tota evolució i regeneració comença per
un mateix. Però és així.
(article publicat a El 3 de vuit, 4 de gener de 2013)
¿Ja teniu mimoses? Són les meves flors preferides, arbre solar, radiant que ens saluda entre el fred de l'hivern.
ResponEliminaNo penso que el mal sigui ignorància. Els àngels caiguts eren intel·ligents, tant com el mateix Déu, que els va condemnar per poder ser ell sol. El monoteisme comença amb l'arbre del bé i del mal, i el mal ens l'hem carregat les criatures, experiment fallat d'una potència que no admet iguals.
Olga X.
No, encara no tenim mimoses, a casa acostumen a venir pel febrer.
ResponEliminaT'ho dic poc i t'ho hauria de dir més: els teus comentaris sempre m'il.luminen.