Missatgers

El missatger és un arquetip que es va actualitzant cada vegada que algú opera des de la circumstància de fer arribar un missatge d’un lloc a l’altre. El món bíblic ha popularitzat la figura del missatger o malak, o mal’aj, com també he vist escrit, paraula hebrea que vol dir emissari; el grec la converteix en aggelos i el llatí en angelus. Al seu llibre Els nostres àngels (Editorial Pòrtic, 1981), Jordi Llimona escriu: Malgrat que en alguns passatges bíblics els àngels hi figuren amb un cert caràcter subsistent, individualitzat [caldria afegir fins i tot amb nom], en general hi són descrits com a símbols de Déu mateix, de la seva presència actuosa al món i en la història.

El nou Testament continua confiant missions entre el cel i la terra als mal’ajim (plural de mal’aj), i relata que un àngel de nom Gabriel anuncia a Maria la seva concepció; un àngel del Senyor, aquest anònim, comunica a Josep l’esdeveniment l’origen del qual és diví. Més enllà de l’existència individualitzada dels àngels i de creure-hi o no, l’arquetip del missatger és comú a totes les religions, fins i tot les considerades paganes. Els déus Mercuri i Eros apareixen en els mites grecs com a aggelos de ben provada eficàcia comunicativa entre el macrocosmos i el microcosmos; o el que és el mateix: les forces còsmiques i la vida humana. Al seu llibre Encuentros divinos (Ediciones Obelisco), l’historiador Zecharia Sitchin ofereix una gran quantitat d’informació sobre aquestes ‘trobades amb allò diví i també amb éssers divins’ provinent d’estudis arquelògics i textos antics, no només bíblics sinó també sumeris, egipcis, babilònics, etc.

Es fa difícil a la ment moderna considerar la figura de l’àngel si no és en el seu vessant simbòlic i encara, ja que el pensament simbòlic, per metafísic, es també rar en els nostres dies. En canvi no ens resulta tan estranya la figura del missatger: aquell o aquella que intermedia entre una realitat i una altra, posem per cas entre el món de la prosa i la poesia, com deia Rusiñol; o, simplement, com a ésser real que fa aquesta funció amb més o menys èxit, i fins i tot si fracassa estrepitosament en el seu treball.

També podria ser que, malgrat la seva bona intenció, el missatger no arribi mai com s’esdevé a Els missatgers no arriben mai, de Biel Mesquida, una obra de teatre d’una gran bellesa plàsticolingüística que es va estrenar el passat 8 de novembre a l’Espai Brossa de Barcelona, en un muntatge interpretat per Pepa Lòpez, Rosa Novell i Anna Ycobalzeta, i dirigit per Rosa Novell.

En aquesta obra teatral de petit format i gran fondària dramàtica, Biel Mesquida s’ha emmirallat en personatges femenins de les grans tragèdies gregues, personatges secundaris que ‘intermedien’ en la posada en escena del relat. Així Fedra apareix via Enona, Dido via Anna, Agamènmnon via Clitemnestra i Antígona via Ismene. Des de la seva posició fora del focus del mite, aquestes figures que hi apareixen de biaix, com escriu Mesquida al seu pròleg, a Els missatgers no arriben mai prenen tot el protagonisme que es visualitza en la ineficàcia de la seva comesa ‘angèlica’. Tot i l’explícita voluntat de ser-hi a temps, Enona, Anna, Clitemnestra i Ismene sempre arriben tard i no assoleixen d’impedir la tragèdia.

I és que tal vegada el veritable missatger entre el cel i la terra sigui una força subtil, en efecte sense carn ni ossos. Com ja veien els més antics, tal vegada sigui la figura impalpable del destí o de l’atzar, que encara no ens hem posat d’acord amb el pes que l’un i l’altre tenen en les nostres vides humanes.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de desembre de 2012. A la imatge, pessebre fotografiat el Nadal de 2008 a Còrdova)