Inspiracions

En moments de crisis agudes, i aquest que vivim ho és en tants camps, acompanya i il.lumina llegir els clàssics, així com els estudiosos de matèries diverses. Aquestes lectures inspiren els moments d’exili interior, sempre tan necessaris per posar ordre al pensament alterat i reflexionar.

María Zambrano, que va escriure la millor part de la seva obra de pensament a l’exili – després de la guerra civil espanyola, el seu exili va ser doble: interior i exterior-, és una veu que m’acompanya i m’inspira. En una de les seves glosses, publicades pòstumament a Las palabras del regreso (Cátedra, 2009), parla de l’adveniment de la primavera. Es pot pensar que aquest és un lloc comú, que cada any arriba la primavera inexorablement. Però no és el mateix que hàgim viscut un hivern suau que un hivern tan diabòlicament cru que ens ha deixat gairebé a la intempèrie.

Si bé aquest és el fet concret, l’arribada de la primavera després de l’hivern, el fet pot llegir-se de manera literal o de manera simbòlica, però més rarament entreteixint les dues maneres. Entreteixir mirades és el camí escollit per Zambrano, la filòsofa que va crear una forma de pensament que engloba raó i poesia i que s’expressa en un llenguatge que harmonitza el pensament lògic i l’anàlogic.

Per ser més precisos, Zambrano parla de raó poètica. Podria dir-se que aquesta és una forma de pensar més pròpia de músics i poetes, rarament dels filòsofs, tot i que hi ha excepcions com ara Nietzsche. En aquesta línia hi podríem incloure el pensament de Jeanne Hersch, deixebla de Heidegger, com María Zambrano ho va ser d’Ortega i Gasset. Però l’una i l’altra van allunyar-se progressivament dels seus mestres creant noves formes de pensament que tenen continuïtat, amb aportacions ben originals que entronquen amb les filosofies orientals, en la poeta filòsofa Chantal Maillard.

En la seva glossa dedicada a la primavera, Zambrano diu que els passos són, o hauríen de ser, sagrats. Perquè són còsmics, els passos de la primavera són sagrats, com ho són els passos de les altres estacions de l’any. Depèn de nosaltres, els éssers humans, depèn de la nostra sensibilitat percebre’ls també amb categoria simbòlica. Més enllà del fet natural, ¿no intuïm que aquest fet és portador d’alguna cosa sagrada que ens connecta amb la respiració gojosa de l’univers? Així mateix, ¿no sentim que amb el Nadal celebrem alguna cosa més que l’adveniment del solstici d’hivern?

Immersos en la modernitat més idolàtrica del materialisme i la fisicitat dels fets sembla que ens hem desacostumat a pensar també simbòlicament la realitat (no oblidem que Jesús parlava en paràboles i la gent l’entenia) i la llegim massa literalment, la qual cosa, per àrida, ens provoca un estat d’ànim tan desolat i sovint depressiu. Joseph Campbell, estudiós dels mites i les religions, diu que assumim que el Déu de l’Antic Testament és un fet, no un símbol. I és que fet i símbol són les dues cares de la realitat, immanent i transcendent.

A través del símbol mirem més enllà del que es veu a simple vista. Per anar entrant en matèria podríem situar-nos en els passos sagrats de la primavera; o en els passos sagrats que tenim més propers en el temps: els de Nadal, Cap d’Any, Reis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de desembre de 2012)