La modernitat va començar a Occident al segle XVII i va finalitzar a mitjans del segle XX, just quan vaig néixer, és a dir, sóc una dona de la postmodernitat. Que, no obstant això, i juntament als meus contemporanis més joves i més grans, em trobo a l'albada d'un altre paradigma, una altra forma de veure i de viure el món que, entre d'altres descobriments, devem a la teoria de la relativitat i, sobretot, a la física quàntica, que ho capgira tot.
La crisi actual, que s'expressa en tants camps, podem pensar que no és altra cosa que els treballs del part d'una nova època. Fins ara ens hem representat el món d'unes determinades maneres. Però aquestes maneres, tan fugisseres com el nostre temps mortal, van donant lloc a unes altres. Tot i que no siguin tan fàcils de veure, certament percebem noves realitats que ens incomoden o ens alegren, sempre depèn, ja que la realitat que vivim cadascú és subjectiva.
No és fàcil ubicar-se en els canvis, i més quan es produeixen d'una manera tan accelerada. Ara bé: hi ha uns principis inalterables que romanen en el centre del nostre ésser. Enmig de l'huracà, el centre de l'huracà i el nostre centre es troben. És una guia per a no perdre's, si més no.
Estem vivint temps aurorals. I malgrat la incertesa, l'aurora encomana una mena d'alegria serena, confiada.
(a la fotografia, una aurora a la finestra de casa)
Preciosa fotografia. La mateixa rapidesa del canvi mostrarà un paisatge diferent així que passin els minuts. ¿Com podem resistir uns canvis tan ràpids? Perquè ens hi hem acostumat des de l'aurora del temps. A l'inrevés de tot el que es mou al nostre voltant i depèn de la tècnica a la qual volem pertànyer per tal de sobreviure.
ResponEliminaParadoxes.
Una abraçada, Olga
Encara no he entès quan ni com es va produir el pas de la modernitat a la postmodernitat que, de fet, va començar sent un terme econòmic i es va anar escampant fins que ha esdevingut una mena d'etiqueta indiscutible.
ResponElimina