Una vegada, un reconegut professor em va demanar una explicació per a un poema difícil. El poema, em semblava a mi, parlava per ell mateix, tot i que, certament, potser no ho donava tot en una lectura. El llenguatge poètic, quan no és descriptiu, precisa o de més lectures o d’aquella compensió instantània que prové de la intuïció.
Ara trobo escrit el que va dir Paul Celan a Israel Chalfen, un dels seus biògrafs, en una ocasió com la que he explicat més amunt: “Llegir, llegir una i una altra vegada; la comprensió arribarà per ella mateixa.”
És clar que també podríem pensar que un poema ‘difícil’ és com una carta adreçada a un lector anònim. Un obre la carta i no li diu res, o a penes res. L’altre obre la carta i de sobte se li il.lumina el rostre. El poema es creua amb ell d’una manera commovedora. És com si dos caminants s’haguessin trobat enmig d’un camí i s’haguessin reconegut en una dimensió que essent la pròpia és també de l’altre.
Ben trobada la comparació. Segons quins poemes requereixen el seu temps.
ResponEliminaAra bé, la novel·la per antonomàsia (ja m'entendràs, que no vull ser més explícita), per més voltes que hi donis continua sent inintel·ligible (poc respecte al lector), experimental (potser poc hàbil) i trivial, com de principiant. I només sóc a la p. 260...
El meu afecte.
Jo sóc de poemes curts, i diuen que s'han de llegir tres cops, fins que t'amaren de significat. Llavors es fa en mi la poesia.
ResponEliminaGràcies, Teresa, la foto i el text són emocionants.
I el llegirem tres vegades i tres vegades hi trobarem coses noves. Vet aquí la meravella del poema ben fet!
ResponElimina