Néixer vint vegades... (explicació de l'ex-libris)

...com a poc. La capacitat d’inventar-nos, de renéixer de les pròpies cendres no s’acaba mai mentre nosaltres mateixos no ens donem per morts. Una vegada jo vaig tenir una llarga i àmplia vida com a exlibrista. Vull dir que dedicava molt de temps i molta energia a dissenyar ex-libris, a exposar-los (en poc més deu anys vaig fer més de cent exposicions, aviat és dit), a donar tallers, a dictar conferències i a escriure sobre el tema exlibrístic, llavors i ara tan desconegut.

És tradició que l’artista d’ex-libris se’n faci un per a ell, i sovint més d’un. Des d’un bon principi vaig crear ex-libris familiars per personalitzar els llibres de casa, però el meu no l’acabava de confeccionar mai: ja se sap que el sabater és qui va més mal calçat. Però tant em van insistir els col.leccionistes d’ex-libris que ja n’havien aplegat uns quants de meus que finalment en vaig dissenyar un. Era l’any 1986, segons consta en la meva llista d’opus.

I què s’hi veu, en aquest disseny? En un fons que combina tres elements: un balcó tipus mediterrani, el perfil dels edificis d’una ciutat que evoca la meva ciutat nadiua, Barcelona, i un cel de nit ple d’estrelles, i hi destaca en primer pla la testa d’una figura femenina que sembla vinguda de la Commedia dell’Arte italiana, o del palau d’algun rei, on acaba de fer la seva funció.

Va sorprendre, la veritat. I és que els artistes tenim una mica aquesta facultat per a crear enjòlit, i si no, malament rai. A mi m’agrada navegar en la ratlla prima, primíssima, entre la realitat i la versemblança, i que en matèria d’art es confonen: aquest és el joc de la creació.

Què significa, aquesta imatge en el primer ex-libris amb el meu nom? Les figures del bufó i del clown es poden permetre dir la veritat nua que s’amaga darrere tota conducta humana, inclosa la pròpia. D’això en sabia molt el dramaturg i poeta William Shakespeare, del qual encara s’especula sobre la seva personalitat. En les seves obres –que és el que compta en un artista!- rarament va prescindir d’un clown, d’un bufó, o d’algú que hi fes el mateix paper d’oracle de la veritat. Rosa Maria Martínez Ascaso en el seu interessantíssim estudi Shakespeare i la Natura. Inspiració i simbolisme (Cossetània), recull en un apartat les frases més significatives d’aquests personatges outsider presents en els textos shakespearians. Referint-se a un d’aquets bufons, a l’obra El vostre gust, diu Jaques: No trobeu, senyor, que és excepcional?A cada cas en té una per dir, i tanmateix és foll. I contesta el Duc: Fa servir la follia de pretext; s’hi empara per disparar les seves agudeses.

Molt bé. Ara ja sabem quin és el truc de pallassos i bufons de palau per mostrar-amagar la seva agudesa evitant en el possible que ni els de dalt ni els d’a baix els tirin pedres. És una manera de protegir la seva individualitat conscient, la seva intel.ligència, i, fins i tot, la seva facultat visionària.

Però què hi fa la figura d’un pallasso en el meu ex-libris? Sóc jo o és el meu alter ego? És totes dues coses alhora. La figura del clown em ‘representa’ en el meu vessant creatiu. A l’obra de Shakespeare, Nit de reis, diu Viola: Aquest és prou intel.ligent com per fer-se el boig, i fer-ho bé demana seny... Ja ho deia J. V. Foix: acordar seny i follia en un mateix...

L’artista gosa dir el que vol dir perquè el terreny de l’art és un terreny lliure on els límits només són els límits de l’artista. Límits d’intel.ligència, de creativitat i de tècnica, però no pas de llibertat de l’esperit. Perquè és l’esperit qui, com deia al principi, ens permet renéixer de les nostres cendres, qui ens permet recrear-nos en mil vides, ja siguin reals o figurades.

Néixer vint vegades... va ser publicat al Diari de Vilanova el 12 de desembre de 2008. Vaig incloure aquest text al llibre Dona i art o la dansa de Lilâ (Cossetània, 2010). I, casualitat o no, aquest és el post que fa número 500...