Bartomeu Fiol

Em trobava llegint Carants, el quart volum de l’Obra poètica de Bartomeu Fiol publicat fa poc, quan m’assabento de la seva mort sobtada el 8 d’agost, a Mallorca (la seva Cavorques mitificada en tants dels seus poemes). Bartomeu Fiol tenia 78 anys. Va ser deixeble de Blai Bonet i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Però, al meu entendre, la seva poesia ha anat allunyant-se dels seus mestres per esdevenir pura essència del pensament i de les creences, i escrita amb una nuesa extrema. Vaig comentar a la premsa un llibre seu, Càbales del call, on l'autor expressa, com en alguns dels poemes d’última hora, justament aquests que estava llegint a Carants, una mallorquinitat que ha menystingut les seves arrels jueves, que també hi són.

A Assaig de pregària en el temple (recordant Espriu) clama Fiol:

Abba, avi o revesavi,
Vós que sou per tot arreu,
respectem els vostres noms
-així els coneguts com els desconeguts-
I, sobretot, el vostre silenci.

Amb els seus diversos noms, Déu és en la paraula i en el silenci.