Com ja he escrit en altres llocs, el meu naixement va ser traumàtic. Vull dir que per poc no m’emporto la mare i me’n vaig també jo amb ella a aquell lloc que sabem i no sabem. De manera que preveient un mal fat definitiu, em van batejar a casa. Sobre el nom no hi va haver vacil.lacions. La meva mare era molt devota de Teresa de Lisieux i el meu pare em volia posar el nom de la seva mare que tenia com a patrona Teresa d’Àvila.De nena em deien Tereseta i la meva mare de tant en tant viatjava a Lleida, on Teresa de Lisieux té un santuari. Com que havia fet promeses a la santa –la meva salut era fràgil com els pètals d’una rosella-, les havia de complir.
Tereseta em queia bé, amb aquells ulls tan rodons i riallers tot i la tuberculosi que se la va endur a la tomba als vint-i-quatre anys. M’admirava amb aquella força de la fragilitat, si es pot dir així.
Però quan vaig complir catorze anys, no vaig voler que em diguessin més Tereseta. Em dic Teresa, deia a qui em preguntava el nom. Havia començat a llegir Teresa d’Àvila, i tot i que a penes l’entenia, m’agradava aquella escriptora sense mandra i amb una agudesa intel.lectual com l’argent viu.
Durant quaranta anys vaig celebrar el meu sant el dia de Teresa de Lisieux per complaure la meva mare. A partir d’aquesta edat vaig començar a celebrar el meu sant el dia de Teresa d’Àvila, per complaure el pare, vaig dir, però en realitat era la resposta a una crida interior. La meva mare ho devia comprendre perquè va dir: Si així ho vols… Tot i que em continua felicitant el dia de Tereseta i a mi m’agrada que així ho faci.
Tinc, doncs, dues patrones en aquestes dues carmelites descalces, tan valentes cadascuna en el seu temps i circumstància. Són com dues columnes per al meu esperit sempre en recerca. Dos exemples vitals que m’han inspirat sempre i que he llegit sense comprendre amb tota la seva profunditat el misteri d’unes espiritualitats singulars que van gosar posar per escrit. Són dones que sense perdre ni un bri de la seva feminitat seductora (en les seves biografies es transparenta el seu encant personal, per què havien de renunciar-hi?), són dones de tremp espiritual. L’Església, tan repatània amb les dones, els ha atorgat el títol de doctores.
(extret de La capsa verda)
La meva amiga íntima des de l'adolescència, Teresa Llacuna, té el nom per Teresa de Lisieux. Teresa, la petita. El pare Llacuna li deia que volia que la seva vida fos un camí de roses. I el pare de Teresa Martin, tan amorosa, també tenia constància de la fragilitat de la nena, tot i que la seva vida, tan interessant, no va ser especialment de roses, sinó tot al contrari.
ResponEliminaPrefereixo Teresa la petita, amb la seva "Història d'una ànima", que la doctora aventurera. Però al món hi ha d'haver de tot.
Que totes dues et portin per un llarg i feliç camí.
M'encanta el teu nom i els seus diminutius, com ara Teresina, per cert, i m'estranya que avui no es posi massa a les criatures.
ResponEliminaPer cert, no he vist la peli sobre Teresa de Lisieux però crec que està molt bé.
Júlia: la pel.lí és d'una gran bellesa, però tinc les meves reserves sobre com s'explica la història de Teresa de Lisieux. En parlaré.
ResponEliminaÉs bonic que tinguis dues patrones i la teva decisió de canviar de l'una a l'altra. La meva mare era una gran admiradora de Teresa d'Àvila, des de petita, quan anava a un col·legi de teresianes.
ResponElimina