Podem imaginar un temple ensorrat per una tempesta o destruït a causa d’una guerra. Podem imaginar que el volem reconstruir i hi prestem les nostres forces. Podem imaginar que aquest temple som nosaltres amb les parets enrunades, les voltes a terra. Podem imaginar que alcem les parets lentament, que lentament construïm les voltes: això és la nostra vida. Per això, quan arriba la nit i el seu cel ple d’estrelles, ens recollim i demanem força per a l’endemà. Perquè no parin les obres.(fotografia feta a Scala Dei, 2006)
M'agrada moltíssim la fotografia que il·lustra el teu text d'avui, Teresa. La meva mare parlava dels arquitectes, en un dels poemes que em va dedicar, i es referia a ella i al meu pare. Me'n vaig a continuar les obres. Abraçada.
ResponEliminaM'agrada moltíssim el text que acompanya a la teva fotografia d'avui, Teresa. ^-^
ResponEliminaVaig llegir a Houellebecq quan deia que fins a l'adolescència ens construïm i que desprès més aviat estem sempre reconstruint-nos.
Bellesa i veritat son bons materials per a la reconstrucció.
En tot cas els que tu aportes son de primera qualitat.