Vigència del romanticisme

El romanticisme respon a un estat d’ànim que, entre altres virtuts, insufla coratge. Per aquest motiu, en els moments actuals els romàntics no són gaire abundants, però n’hi ha, de la mateixa manera que hi ha clàssics, il.lustrats, neomedievals, futuristes i post moderns, posem per cas. Tots els moviments culturals que en aquesta part de món (Orient és una altra cosa) hem estat capaços de crear conviuen en el moment present, i a vegades amb una certa promiscuïtat. Entengui’s bé aquest mot, que aquí no vol dir altra cosa que l’aparellament harmònic en una unitat de nivell superior del classicisme mental i del romanticisme coral, com el que al seu dia va assolir Manuel de Cabanyes.
El romanticisme, un moviment de matriu europea i que té les seves peculiaritats segons si es mira des de l’òptica alemanya, anglesa, francesa, italiana o ibèrica, és una reacció filosòfica a l’entronització de la raó a nivell d’absolut. Com de manera precoç ja va intuir Goya, la raó, que pot engendrar monstres mentals, no explica l’última realitat de les coses, el gen de Déu, en diuen els científics d’última fornada, i que continua sent un misteri. La intel.ligència del cor té raons que la raó no comprèn perquè els moviments del cor s’escapen, com un ocell engabiat, de la quadriculació mental on se la vol tancar.
Hi ha un tipus de coneixement de la realitat que cap ciència empírica no pot demostrar. La vida, representada filosòficament en la figura del cor, es miri per on es miri fuig per tots els forats de la mateixa manera que no es pot comprar ni vendre, tot i que es compri i es vengui fent frau, ja que ens ve donada. Vendre’s l’ànima és una vella pràctica que no ha minvat, ans al contrari. Aquest és un aspecte que els romàntics més visionaris com William Blake van denunciar, i poc s’han equivocat a la vista de com tenim el món.
Un apunt il.lustratiu. Llegint El compromís (Labreu edicions), de Sergei Dovlàtov (1941-1990), es pot deduir que sota l’aparença ruda, d’àngel rebel o fins i tot una mica punk d’aquest escriptor que va patir els rigors i arbitrarietats de la societat soviètica, hi ha un romàntic. Qui, sinó un romàntic d’ànima, s’hauria exposat a dir en veu alta davant dels seus caps, i a escriure-ho després en un llibre: ...Per què van callar els activistes del gremi? Cap a on mirava el judici de camarades? Quan ja fa temps que se sap que la cobdícia, multiplicada per la impunitat, desemboca en un crim! Dovlàtov no es refereix a Iñaki Urdangarin, és clar, li queda molt lluny. Però no queden lluny aquestes paraules que es podrien aplicar a la conducta “poc exemplar” del gendre del rei.
Els romàntics tenen molt d’herois grecs, tot i que alguns, perquè no se’ls titlli de tous o massa poètics, vesteixin amb texans i jaquetes de cuir. Els romàntics provenen d’una nissaga espiritual que els empeny, precisament, a conductes morals encara que algun dia, com Dovlàtov, perdin una nit o prenguin una copa de més. Als romàntics –també hi ha romàntiques, eh?- els assalten sentiments de justícia i equitat a cada cantonada perquè senten que el mal que un fa, o que una fa, perjudica als altres.
Un sentiment d’unitat de totes les coses adquireix especial relleu en l’ànima romàntica. Els romàntics perceben que la Naturalesa no és només un concepte orgànic sinó una entitat còsmica, així com perceben que la història no neix d’un home o una dona sols, sinó que és participada per tothom. Així, tenint una concepció de la unitat del temps i l’ànima, els romàntics sempre intenten cosir els estrips de l’existència en un desig de reconstruir el que s’ha enrunat, trobar el que s’ha perdut o recuperar el que s’ha malbaratat. Aquesta manera de sentir la vida és mística i no entra en contradicció amb la ciència més avançada que reconeix aquest nexe, aquest lligam interior entre tots els fenomens de la Naturalesa, que és una i actua en xarxa. I arribats en aquest punt de la reflexió, desitjo als lectors i les lectores un bon any 2012, malgrat les piconadores que ens amenacen. L’esperit romàntic no es rendeix fàcilment.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 de desembre de 2011. La fotografia està presa a Weimar el juliol de 2010)

   

 

  

Proporció

William Blake va escriure: Mai no sabràs quan n’hi ha prou si no saps quan m’hi ha massa. Una, que sovint hi medita davant dels dilemes que l’existència planteja, potser ho sap, o, si més no, ho intueix, ja que la vida és sàvia i dóna bons consells si n’escoltes el pàlpit. Però, i els altres? En qualsevol àmbit de la vida sembla que el més assenyat, i alhora el més inspirat, és saber les proporcions. Per anar bé tots hauríem de voler ser proporcionats en benefici de tothom.

(a la imatge, un gravat de William Blake)

El somriure de l'orfe

La mare va morir ahir, desnutrida,

en braços d’una voluntària.

Només tenia un cartell amb el seu nom

i la seva religió escrits al capçal del llit.

A cadascú –diu la Mare Teresa-

adreceu-li una paraula de consol,

ja sigui de l’Alcorà,

de la Bíblia o del Bhagavad Gita.

Minat el paisatge de brossa,

l’orfe mira el carrer amb ulls resplendents.

Les mans brutes i el vestit tacat,

la cara neta d’innocència.

Somriu, i això és tot. Tot.

(a la fotografia, la Porta Índia de Nova Delhi. La vaig prendre el capvespre del 7 de febrer de 1997)

Rosa d'hivern

La fragilitat de la rosa és cosa certa, però també és certa la seva fortalesa, ja que amb el fred que fa avui, al jardí de casa encara hi ha roses com la de la fotografia… Preneu-la com a testimoniança de l’estat anímic interior que ens ha d’assistir durant el 2012, que estem a la porta d’estrenar.

Taula de Nadal

La taula familiar de Nadal és a punt, parada amb cura. Mentre me la miro i faig la fotografia, penso que aquest any no s'hi asseurà l'oncle Joaquim de Cabanyes, que va morir al febrer. He sentit la necessitat de recordar-lo. In memoriam dels que ja no hi són, que tingueu una bona eucaristia nadalenca.

Bon Nadal!

Escriu María Zambrano a El hombre y lo divino, i tradueixo: “I encara l’amor, aquest moviment, el més essencial de tots els que pateix la vida humana i on es resumeix la condició de l’home [i de la dona] –el ser que entre tots es mou-, no serà amor de manera completa si el que es mou no assoleix finalment de moure. Si és que no hi ha un Déu que sigui mogut per nosaltres…”

Déu ens necessita per abocar amor a la vida que ens alimenta en un cercle etern de la creació. Que tingueu un bon Nadal!

(a la fotografia, pessebre sevillà, desembre de 2008)

El pessebre de l'escola

Quan jo era una nena, la vida laboral i escolar s’allargava fins al dissabte. La gent de la meva generació deu recordar que anàvem a escola els dissabtes al matí. A l’escola on jo anava hi havia una capella, on abans de les classes es resava el rosari de dilluns a diumenge, ja que també s’hi feia missa. No hi havia obligació d’anar al rosari, era optatiu, però a les alumnes ens donaven unes cartilles mensuals amb unes caselles que s’omplien d’assistències mitjançant l’estampació en tinta vermellosa d’un segell. No cal dir que les cartilles plenes tenien premi.

Jo anava al rosari quan podia, ja que vivia a set mansanes de l’escola, prou lluny com perquè arribar tan d’hora fos un veritable sacrifici que no només feia jo, sinó sobretot la meva pobra mare, que em va acompanyar a l’escola fins als 9 anys.

A vegades resava el rosari posant atenció, però moltes vegades no. La imaginació trobava motius reals per deixar-la volar no com un ocell explorador sinó com un ocell que medita sobre una branca. Un d’aquests motius era el pessebre de Nadal, que es confeccionava pels volts de la Immaculada Concepció. Aquell pessebre que cada any es podia veure en un racó de l’altar de la càlida i lluminosa capella estava fet amb unes figures grans, d’estil napolità, és a dir, de factura realista i amb els vestits de robes de colors confeccionats amb un gust exquisit. Eren una meravella.

Asseguda en un costat dels primers bancs, on tenia més visibilitat, el meu pensament es perdia a la vora del riu, fet a una escala imaginària, com tot el pessebre. Allà, inclinada sobre un vidre on a sota hi havia paper de plata, hi destacava la figura d’una dona rentant. Més enllà hi havia un ramat de béns, amb els seus pastors abrigats amb pells, alguns d’ells amb el cap mirant amunt, vers l’àngel que anuncia el naixement de l’Infant Jesús.

La imatge de l’Infant Jesús era la d’un nen coronat, això el distingia dels altres nadons que jo havia vist. Contemplava aquell cercle de metall daurat que envoltava el seu caparró, un gran contrast amb la imatge de l’Infant Jesús que alçava les cames i els braços nus, només cobert amb un bolquer deixat anar damunt el seu petit cos.

Tot i l’escalfor de la capella, la visió d’aquell nen sense roba i emparat sota el sostre de pedra d’una cova que jo intuïa humida i freda, em feia venir esgarrifances. La nuesa de l’Infant coronat s’adeia perfectament al missatge d’extrema pobresa i alhora de majestat que es volia transmetre a l’espectador d’aquella representació del misteri de Nadal, i que a mi, aleshores un infant de pocs anys, m’arribava no només a través de la imaginació sinó també a través d’un calfred emocionat.

Cada any les mestres ens explicaven amb l’alegria pròpia de les festes de Nadal, el capítol de l’infantament de Jesús. Jo l’escoltava amb atenció, com escoltava amb atenció els altres capítols de l’itinerari vital d’aquell home que, mort a la creu, havia resuscitat amb un cos gloriós, tal com es dibuixava a les pintures. D’una manera intuïtiva -ara sóc capaç de valorar-ho, llavors tan sols era una visió-, el naixement i la resurrecció em semblaven el mateix, només que l’un fenomen mostrava el naixement del cos i l’altre fenomen mostrava el naixement de l’esperit, prèvia mort de la naturalesa mortal, però havent-li donat sentit a través de la predicació d’una doctrina espiritual i revolucionària i de la passió que per aquesta causa Jesús va haver de sofrir. Ja més gran, en la catequesi de confirmació vaig començar a comprendre aquest misteri del naixement, mort i resurrecció crístiques, que en l’Evangeli és ben explícit, quan proclama: Allò que és nascut de la carn, carn és; i allò que és nascut de l’Esperit és Esperit. En el pessebre de l’escola, i en tants dels pessebres que després he vist, aquestes paraules prenien forma en la corona que embolcallava el caparró del Nen que prefigura el Crist resuscitat en l’Esperit.

(article publicat al Diari de Vilanova (especial Sitges), 23 de desembre de 2011. En la imatge, un pessebre fotografiat a Sevilla el desembre de 2008)