La transformació dels morts

En una carta escrita a una dona a la qual se li va morir un fill, diu Jung: Tard o d’hora tots els morts es transformen en allò que nosaltres també som.

D’aquest ésser, si és que podem dir ‘ésser’, poc o més aviat res en sabem de la seva ‘existència’. D’aquí ve que Jung pugui dir que, amb el temps, aquest ésser es transforma en allò que nosaltres som. En l’última realitat, vius i morts som una mateixa cosa, com la vida és una tot i que inclogui la mort.

Records tancats

He observat que durant un temps –a vegades, anys sencers- hi ha records que queden com tancats en una mena de caixa forta dins la psique. Sembla com si el propi inconscient ens volgués preservar d’aquests records, sovint dolorosos o de gran incomprensibilitat. No és fins que hem madurat prou o que estem preparats, enfortits, que es torna a obrir la caixa, i encara a poc a poc. Aleshores van sortint aquests records a la llum perquè hi reflexionem, perquè n’extreiem algun ensenyament o perquè entenguem el que en aquell moment dels fets ens hauria estat difícil o impossible.

(a la fotografia el jardí-laberint que es veu des d'una finestra d'El Escorial, feta aquest agost)

Un cel de plom

A Un cel de plom (Ara Llibres), Carme Martí novel.la de manera tan convincent com ben escrita la història de Neus Català (Els Guiamets, 1915), activista en la Guerra Civil espanyola, exiliada i vinculada a la Resistència francesa. Denunciada per l’apotecari del poble on vivia, va ser detinguda, torturada i deportada al camp d’extermini nazi de Ravensbrück.

En la bibliografia d’experiències en els camps de concentració i d’extermini nazis mancava un relat d’aquestes característiques. Fins l’hora present, en tots els que hem llegit els protagonistes són homes. Finalment surt a la llum un bon retall d’aquesta part de la humanitat massacrada i envilida en aquell infern en el qual hi havia dones, moltes dones (només a Ravensbrück van morir-ne més de 92.000). Però, com és habitual, les dones encara són les oblidades entre els oblidats. Respecte d’aquest llibre amb el qual Neus Català se sent absolutament identificada a través del relat de Carme Martí (pacientment elaborat a través d’una munió de trobades amb aquesta dona gairebé centenària i de caràcter fort), afirma: Del que parla aquesta novel.la és, doncs, i abans que res, de la fortalesa de les dones. A fe que la van necessitar.

La valerosa, l’activíssima Neus Català vinculada a tantes iniciatives del partit (mai no va perdre de vista la militància al PSUC), es despertava a les nits cridant i no ho sabia fins que la família li va dir. Des que va sortir del camp que necessitava pastilles per dormir. El seu cos dormia, però el seu subconscient no, i li donava malsons. Va haver de menester trenta anys abans no va poder expressar amb la seva pròpia veu l’horror que travessa de cap a cap Un cel de plom. Fins aquell moment havia sentit la necessitat, això sí, de recollir el relat d’altres dones que, com ella, havien estat deportades i havien sobreviscut a aquella mort. Però ara tocava prendre la veu. Així, un cop jubilada, va escriure De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas (Adgena, 1984).

Guardar la memòria d’aquella experiència viscuda personalment i en comunitat amb altres dones, primer en el camp d’extermini de Ravensbrück i després al camp de treball de Holleischen, és una constant en la vida de Neus Català. Amb més o menys consciència d’aquesta obligació que va autoimposar-se ja mentre vivia aquells dies matadors, poc temps després de sortir del camp es va fer fer la famosa fotografia on es veu vestida amb el tosc vestit de ratlles, que va rentar a consciència, un mocador al cap i el seu número de deportada ben visible. Tinc noranta-sis anys i sóc fidel a la meva promesa, a la batalla per la memòria de les dones a qui, sota un cel de plom, van convertir en cendres, afirma a Un cel de plom.

En un moment del relat s’explica que quan Margarita Català, filla de la Neus, tenia setze anys, el govern alemany la va convidar juntament amb altres fills i filles de deportats a visitar el camp de Ravensbrück. Era l’any 1967, i el sentiment de culpa encara pesava com el plom en el cap i en el cor dels alemanys.

S’han escarrassat a consciència per pagar-ne un deute impossible. En les visites que hem fet als camps de concentració de Dachau i de Buchenwald sempre hem trobat grups de joves alemanys amb un mestre o un guia que els explica aquella feridora realitat, sovint escoltada amb posat greu sota el cel blau i radiant de l’estiu, i nets de cendres els crematoris i les xemeneies. No obstant això, posar els peus a les dutxes convertides en cambres de gas, o en alguna habitació desangelada amb material clínic, o entrar en algun barracó i veure els catres, o acostar-se als filats o a les vies de tren mortes, retorna a la memòria el sense sentit de la vida que allà s’hi va dur i que la majoria de visitants per sort mai no hem viscut. Però gràcies als testimonis per part dels sobrevivents dels camps podem, per empatia, sentir-ne un dolor aproximat, sempre aproximat. El dolor real, el mal real!, va ser suportat amb altes dosis de solidaritat entre els presos i treient forces de flaqueses fins a l’heroicitat, com es posa de manifest a Un cel de plom.

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d'agost de 2012)

       

Experiència viva

A l’hora d’esmorzar vam llegir al diari salmantí La Gaceta que Alba de Tormes celebrava la seva festa major d’estiu, festa que commemora la transverberació de Teresa de Jesús. Érem tan a prop que vam decidir anar-hi.

Perquè em va colpir fins al moll dels ossos, alguna vegada he explicat la sensació pètria, mineral, que em va amarar, ja fa molts anys, una missa de dissabte a la tarda a l’església d’una escola de franciscans. Érem pocs, i segurament la majoria amb el cor neulit o fe inexistent o de compromís, no sé com dir-ho, inclòs el capellà que celebrava d’esma. Vaig sortir plorant d’aquell oratori: aquella fredor em va calar a l’ànima.

A Alba de Tormes aquest dia 25 d’agost vaig sentir a flor de pell una egrègora càlida i embolcalladora que venia de la gent que esperava la sortida de la imatge de la santa del convent de clausura de les Madres Carmelitas. Aquest dia la imatge es passeja en processó pel centre històric del petit poble abans de l’eucaristia que es celebra al temple de l’Anunciació, al costat mateix del convent. Espontàniament em van saltar les llàgrimes d’emoció. El que transpirava aquella part del cos comunal d’Alba de Tormes (no hi era pas tota la població, és clar) no era una entelèquia, sinó una experiència espiritual viva. Vaig experimentar una sensació semblant fa dos anys en l’entrada de san Fèlix a la basílica de Santa Maria en la festa major de Vilafranca del Penedès.

(a la imatge, el moment en què la imatge de Teresa de Jesús surt del convent de les carmelites d'Alba de Tormes, població on va morir) 

Les pedres parlen

El centre històric de Salamanca apareix amb una bellesa daurada. És la llum de l’estiu sobre les pedres. Hem vist la ciutat a totes hores, i és als matins i als capvespres quan la llum pren diverses tonalitats sobre els edificis vetustos i amb caràcter, com ara la Universitat. Salamanca guarda un record estrany, de sentiments contrastats, d’un dels seus rectors més famosos: Don Miguel de Unamuno. Sembla que ressonin encara les paraules que van enfrontar-lo al franquisme de primeríssima hora en la persona de Millán Astray (aquell que exclamava: ¡Viva la muerte!). No costa imaginar-se l’escena entre aquestes parets. El seu parlament –que ningú no esperava- li va costar el càrrec: Franco el va cessar d’una manera fulminant. Més encara: confinat en el seu domicili, aquella acció entre heroica i quixotesca li va costar la vida, ja que a penes va morir dos mesos desprès.

(a la fotografia, la inscripció que pot llegir-se a la façana del domicili de don Miguel de Unamuno, avui museu que no vam poder visitar, estava tancat per obres) 

Aproximació i confirmació

Al final d'aquest carrer que es veu a la fotografia presa aquests dies que hem estat a Salamanca, hi ha el famós Archivo General de la Guerra Civil Española. És difícil fer-se càrrec de la Guerra Civil sense haver-la viscut. Per aquest motiu, l'aproximació sempre és això: aproximació. He trobat coses de les quals ja tenia coneixement, però provoca un fort impacte veure-les escrites, és a dir: confirmades. La persecució va ser real, i tan real. Alguns, molts, massa, hi van deixar la pell.

Esperança

Dues notícies aparegudes amb lletra no gaire gran als diaris em criden l’atenció i em deixen amb el cor encogit: nois que es tiren a l’aigua des d’alçades considerables amb poc coixí de mar, i nois que es llancen a les piscines des dels balcons alts dels hotels. Aquests sovint van beguts. Els altres, temeraris i una mica fatxendes, graven les gestes amb els mòbils per després penjar-les a la Xarxa. Alguns es fan malbé el físic, d’altres hi deixen la pell. Tristes heroicitats, doncs.

Medito sobre el que s’amaga darrera aquests fets: buidor i desesperança en aquestes ànimes que no troben el seu lloc al món ni l’estima per ells mateixos. Un nihilisme posat al dia, i sempre esfereïdor. S’imposa, doncs, la sembra de l’esperança en les nostres societats tan malferides i tan desorientades i fer-la créixer en els nostres cors. És medicina urgent.

(Obro un parèntesi vacacional, que ho és a mitges, ja que ens esperen visites de treball a biblioteques i arxius. A la imatge, una vista presa a l'illa d'Elba)