La roda de l’any ens torna en el
mateix punt que l’any passat a l’hora de celebrar la Festa Major. Del dret i
del revès, i perquè resulti ben lluïda, tots els preparatius ja estan en marxa
malgrat les restriccions econòmiques que, a rel de la crisi, hauran de ser
substituïdes per més voluntarisme i més imaginació. Èpoques més pobres i més
grises hem viscut en el passat i mai no hem deixat d’obrir un parèntesi en el
temps quotidià, profà, per inserir-hi el temps sagrat de la celebració de la
festa grossa que en dècades anteriors culminava els treballs del camp, les
collites.
Ara la celebració de la Festa
Major coincideix amb les vacances d’estiu de les nostres societats urbanitzades
i potser una mica massa allunyades del ritme tradicional que havia regit la
vida dels nostres avantpassats. En efecte: tal com va el món, tan foraviat,
podria semblar-nos que ens hem allunyat molt del batec que durant segles i
segles ha donat a l’existència humana un sentit transcendent que l’acorda amb
el respir del cosmos. I sí, però no del tot. Certament que hem perdut força
lligams amb el que ens conforma, la Naturalesa, o la creació manifestant-se en
els dies i els seus afanys, ja que la creació cal veure-la sempre en present.
La Festa Major roman en aquest present
que sempre torna a temps, la cita mai no falla com no falla el curs de les quatre
estacions. La Festa Major brilla en el curs de l’any com una joia preciosa que exalta
l’ànim, que dóna ales a l’esperit, que ens omple d’entusiasme (la paraula grega
enthusiasmos vol dir ‘tenir en si
mateix el buf d’un déu’), no per escapar d’aquest món, dels seus envitricolls,
sinó per amollar-nos-hi d’una manera el més creativa possible, virtut que tal
com es presenta la nostra realitat històrica necessitarem cultivar més que mai.
Però per a rebre aquest buf de
naturalesa espiritual en els nostres cors, per a celebrar la Festa Major
interna, ens cal preparar-nos com ens preparem per a la Festa Major externa.
Quan jo era un infant, els dies anteriors a la Festa Major es pintava o
s’emblanquinava la casa, es feia una neteja general a fons, es refeien els
matalassos de llana, es despenjaven les cortines, es rentaven i es tornaven a
penjar ben emmidonades. La casa lluïa com lluïen les joies i els vestits nous
de les noies i les senyores a l’hora solemne del ball. Les taules allargades
per a tants comensals també lluïen amb la vaixella, la cristalleria i la
cuberteria bones, tot era poc per a celebrar el temps de maduresa que
representa la Festa Major després de la collita.
Res no es recull si res no s’ha
sembrat, diu la saviesa popular, i això val tant si parlem de la vida externa
com de la vida interna de cadascú. Igualment qui sembra vents recull tempestes…
Està ben a la vista el resultat de tanta deshonestat ambient. Amb la neteja a
fons que es feia a les envistes de la Festa Major, he sentit a dir que els
nostres avantpassats a fi i efecte de treure els mals esperits de casa
bastonejaven les parets, feien una gran fressa de bastons perquè s’allunyessin.
Ara fem cassolades. Així, doncs, no pensem que som tan lluny de l’instint
natural de justícia que vol fer fora les zitzànies que es mengen les collites
sense haver-les treballat.
L’estiu és un temps ple de
celebracions de la Festa Major, un temps de vacances ben merescudes, un temps de
calma, de contemplació i de joia interna i externa abans que la roda del temps
i de la feina!, torni a girar. Preparem-nos per celebrar la Festa Major que
relliga família i amics al voltant d’una taula, el més semblant a una
eucaristia que celebra el que ja sabem però que a vegades oblidem, i que la
Festa Major (igual que el Nadal) ens recorda: que tots som fills d’aquells
pares mítics, primordials, que la tradició judeocristiana anomena Adam i Eva.
(aricle publicat a l’extra Diari
de Sitges, que amb motiu de la Festa Major es publica dins el Diari de Vilanova,
17 d’agost de 2012)
