Correus

A rel de la mort del pare he rebut e-mails, cartes. Els condols fan una càl.lida companyia. Però poc s’escriuen cartes. Cartes convencionals vull dir, cartes escrites a mà o a màquina i enviades dins d’un sobre amb segell de correus. Certament que enviar una carta és car: un segell normal val 36 cèntims d’euro, la qual cosa equival a 60 pessetes antigues (segons com encara hi haurem de tornar!).

Els e-mails van substituint les cartes. És tan fàcil, tan ràpid i tan barat escriure’n a través de la Xarxa! Però rebre una carta amb tots els ets i uts té molta màgia: has d’obrir el sobre, reconeixent la lletra o no, la qual cosa encara afegeix més misteri al fet, extreure’n el paper, desplegar-lo, llegir la carta finalment, omplir-se el cor del seu missatge. Un bell ritual que vaig cultivar durant anys: vaig escriure i vaig rebre moltes cartes personals, joies de paper que guardo als meus arxius. No totes, però. De vegades he fet trencadissa, i sovint m’he penedit d’haver-la fet.

Dies enrere, tot buscant una altra carta, vaig retrobar i rellegir les cartes que m’havia enviat el pare Jordi Llimona. En l’última no s’estava de parlar sobre la gravetat de la seva malaltia. Jordi Llimona va morir el setembre de 1999. En aquesta carta, escrita amb la seva lletra ja una mica vacil.lant però sempre en línia ascendent, hi vibra encara la seva gran humanitat. En l’escriptura cal.ligràfica hi ha part de la nostra energia, com bé estudia la ciència grafològica.

Hi va haver un temps, a principis del segle XX, en què va ser moda escriure targetes postals. La gent se les enviava de tot arreu, ni que vivíssin a quatre passes de casa. Així van néixer moltes col.leccions de postals que s’han guardat, o no, en moltes calaixeres i mobles secreters. Les oficines de correus tenien feina a dur-les amunt i avall, a vegades amb poques dades a l’adreça arribaven igualment. A Guillem Viladot li agradava molt rebre cartes i postals on només hi havia el seu nom, Farmacia Viladot, Agramunt.

Però no sempre el correus havien estat així. El gremi dels correus no es va organitzar fins a l’any 1587. En temps pretèrits, qui volia enviar una carta ho havia de fer de manera privada pagant algú perquè fes aquest camí a propòsit. Aquestes persones eren anomeades correus, i depèn del mitjà de transport que utilitzessin s’anomenava correu d’espardenya si el correu anava a peu, o correu a cavall si anava a cavall, o si ho feia navegant s’anomenava correu de mar.

En un moment determinat van començar a establir-se rutes que es feien de manera periòdica i es van anar fixant dies de sortida i d’arribada. Quantes vegades no hem vist a les pel.lícules l’arribada de sacs amb cartes i paquets via cotxe de línia o via ferrocarril! L’aviació també va permetre una gran acceleració en els correus, les comunicacions escrites van escurçar el seu temps de trajecte.

Les editorials, amatents als interessos dels lectors, han publicat correspondències mantingudes durant anys entre autors la talla dels quals han convertit en literatura de nivell aquelles lletres escrites com si fossin les pàgines d’un llibre. Fins i tot hi ha hagut escriptors amb premi Nobel de Literatura que en la seva joventut van treballar de carters, com ara William Faulkner a la ciutat de Nova York. Fins que es va descobrir que per comptes de fer de correu, el jove es dedicava a beure, a jugar i a fer de poeta decadent. La seva va ser una veritable vida de novel.la, i les seves novel.les, genials.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’agost de 2012. A la imatge, una ceràmica italiana)

    

    

Influències

Hi ha llibres que llegeixo a estones. Per exemple: Els records que guien la nostra vida (Pagès editors), del psicòleg i terapeuta Patrick Estrade. Mai no deixo de llegir assaigs d’aquest tipus, em ve de quan estudiava psicologia, una ciència que demana posar-se al dia, cada dia!

Com és habitual, per il.lustrar les seves tesis, Estrade posa exemples extrets de la seva consulta. Un home ha començat una relació afectiva i té por de repetir el mateix error pel qual la seva esposa es va allunyar d’ell. Confessa que té una lleugera tendència al sadisme, no físic, sinó en el tracte. Com acostuma, Estrade li fa exposar els tres primers records de la seva infantesa. L’ordre apareix d’aquesta manera: es baralla amb el seu germà més petit, el pare sempre li porta cotxes de joguina per a la seva col.lecció, la minyona li dóna menjar. La mare no apareix. Quan Estrade li pregunta per la mare, el pacient diu que la mare sempre es queixava, no feia res i el pare havia llogat una minyona. La mare l'avorreix; en canvi, sembla que té preferència pel germà, al qual convida a dinar moltes vegades i a ell no. Això li fa mal i li provoca ressentiment encara que no n’és conscient, és clar… Patrick Estrade conclou: el pacient haurà d’aprendre a mirar les dones sota un altre prisma, no en relació amb la mare. La conducta per la qual ha arribat a la consulta li dóna un sentiment de superioritat destinat a vèncer el menyspreu que li sembla rebre, però haurà de modificar el seu comportament si no vol repetir una relació fallida. 

Les relacions que establim d’infants amb el que se’n diu nucli base, en alguns casos influeixen molt en la vida adulta. 

Veure dibuixar escriure

“Hi ha una diferència immensa entre veure una cosa sense el llapis a la mà i veure-la en dibuixar-la”, escriu Paul Valéry, i ho tradueixo, al seu assaig-biografia Degas danza dibujo (Nortesur). Crec que podria aplicar-se la mateixa reflexió respecte de l’escriptura. A mesura que s’escriu es va aclarint l’objecte d’atenció de l’escriptura, o allò que l’ha inspirada. 

Koyama i Cadaqués

Seguint una crida imperiosa (aquella ordre interior que encamina vers un destí tan incert com cert), un aleshores jove Shigeyoshi Koyama (1940) va sortir d’Osaka, la seva ciutat natal, per anar a Tokio amb l’anhel de convertir-se en pintor. Cinc anys després, l’any 1970, va viatjar a París. L’ofici el va anar aprenent pel camí; un camí que finalment el va dur a travessar els Pirineus i a viure un estiu al poble empordanès de Vilajuïga. El pintor encara recorda aquells dies de sol ardent, les excursions a Sant Pere de Rodes, la contemplació de la terra vermella i l’amplitud dels cels blaus, escombrats per la tramuntana. Un dia d’octubre va fer autoestop, deixant-se portar per l’atzar. El va agafar un cotxe amb matrícula suissa que el va dur a Cadaqués. Quan el pintor Koyama va veure el poble per primera vegada va sentir una emoció molt intensa, un deliri frenètic, confessa ell mateix. Interiorment va dir-se: “És aquí”. Senzillament havia trobat el seu lloc. Des d’aleshores pinta i ha fet de Cadaqués casa seva.

Cadaqués s’imposa en la majoria de pintures que tenen com a motiu Cadaqués. No és el cas de la pintura de Koyama. Sense deixar de ser Cadaqués, el poble i el paisatge que apareix als olis de Koyama tenen la personalitat espiritual de Koyama, la seva peculiar visió del dibuix estructurat i de formes estilitzades, del color sempre mat i de tons lunars, i de les perspectives superposades en diversos plans.

Explica Koyama que la pintura a l’oli no era tradicional al Japó. Va introduir-se a l’era Meiji (1868-1912). Els pintors més moderns de l’època van adoptar-la, però tot i la influència europea que van rebre mai no van tractar la tècnica de la llum i l’ombra. En la pintura tradicional japonesa no existeix. La manera de pintar a l’oli japonesa va rebre el nom de yôga, que s’aparta del nihonga, la pintura tradicional.

Cal situar la pintura de Koyama en la nova tradició japonesa, en el yôga. En els seus olis no hi ha ombres. Però també cal situar l’art pictòric de Koyama en la tradició occidental que tampoc no les té en compte en el seu discurs estètic, allunyant-se de la invenció de la perspectiva visual en l’art duta a terme pel florentí Paolo Uccello (1397-1475).  

En l’exposició de Koyama que aquests dies es pot visitar a la seva galeria habitual a Cadaqués, la reconeguda Galeria Patrick J. Domken, Cadaqués i el seu paisatge són darrere la sintètica silueta d’unes oliveres pintades en primer pla. El seu color verd platejat harmonitza amb el mar sempre mercurial, el cel mat i sense núvols, les blanques i perfilades cases. Contràriament al que es pugui pensar, els colors freds i mats de Koyama traslladen a l’espectador un profund sentiment de calidesa, d’ordre interior i d’un cert misteri. Així, en el Cadaqués pintat per Koyama desapareix la imatge típica de la població per constituir-se en subjecte de contemplació espiritual.

En l’art a vegades hi ha camins d’anada i de tornada que es troben. Hi va haver un temps en què el japonisme va tenir molt de predicament a Catalunya, l’art japonès va influir molts artistes catalans, sobretot en l’època modernista. Hi va contribuir l’obra d’Hokusai, que seguint l’estètica dels gravats ukiyo-e presenta una gamma de colors plans i argentats que, no obstant això, desprenen càlides sensacions. L’art estilitzat, però de formes plenes del pintor Koyama podria enquadrar-se en l’estètica noucentista que tant va estimar l’haiku, art poètic japonès que revela amb una expressivitat tan nua com corprenedora l’instant etern que hi ha en cada cosa. A través de la pintura de Koyama, i a manera d’haiku, el paisatge de formes sòbries de Cadaqués adquireix una rica vida emotiva en l’espectador que, amarat per aquest afecte, s’hi vincula interiorment.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 3 d’agost de 2012)

Pour Fenosa son père Paul Éluard

Ahir, cap al tard, vam fer la visita ritual al Vendrell per veure l’exposició que ja fa deu anys organitza la Fundació Fenosa. Exposicions singularíssimes que aquest any posa de relleu l’amistat entre el poeta Paul Éluard i Apel.les Fenosa, al qual anomenava fill. Pour Fenosa son père Paul Éluard desplega un gavadal de documentació, escrita i plàstica, que ha d’interessar tant els estimadors de la poesia com els de les belles arts. L’amistat entre el matrimoni Fenosa i els Éluard va tenir continuïtat després de la mort del poeta com testimonien unes fotografies de l’any 1963 preses a la casa del Vendrell, on es veu Apel.les Fenosa i Cécile Éluard, filla del poeta i d’Helena Diakonova, que a partir de 1929 es convertiria en Gal.la Dalí.

(a la imatge una escultura de Fenosa al jardí de la seva Fundació)

Una mica més

Som en una època de grans fatics que a vegades ens produeixen un gran cansament. Amb el bon propòsit de donar ànims, una amiga envia de manera col.lectiva una frase de Teresa de Calcuta que ella va aplicar, i de quina manera: “Continua a desgrat que tothom esperi que abandonis. No deixis que es rovelli el ferro que hi ha al teu interior.”

“Quan arribis al final, torna a començar”, em deia el meu pare quan jo em queixava d’alguna fatiga. El pare m’estimava, però no em planyia. Deia que mai no se’ns demana res que no poguem fer. Al final el pare tenia raó: sempre m’acabava superant.

(Foto de l'escala del Palazzo Viti (Volterra), on es va rodar Il Gattopardo. La vaig prendre el 20 de juny de 2012)

Nena i ocell

Vaig regalar a la meva néta, que acaba de fer 10 mesos, un ocell inspirat en les joguines antigues, d'aquelles que els dónes corda i picotegen, com és el cas. És una joguina modesta i potser una mica de museu de la joguina, però la vaig triar perquè m'agraden tant els ocells, les seves formes i colors. També m'agraden els ocells perquè tenem ales, volen... Imatge de l'instint de la llibertat humana i la seva elevació, són també una imatge de l'ànima.

(a la fotografia la Carla amb l'ocell, 29 de juliol de 2012)