FarambArt

Sereu benvinguts!

Novel.la poc convencional

La novel.la La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors s’allunya molt de la novel.la convencional. I no només perquè és una novel.la d’idees, filosòfica, sinó també en la seva estructura i estil que per la seva concisió formal i densitat interior va inspirar-me l’escriptura de Verònica o el retrat als inicis del meu camí literari. Aquesta novel.la inèdita va quedar finalista al premi Don-na de l’any 1990. Amb la sensació d’haver après una mica l’ofici d’escriure, fa uns anys vaig voler-la refer, però no vaig concloure aquest treball com sol passar més atreta per noves idees i arguments estilitzats, essencialitzats, amb l’anècdota imprescindible per donar cos al relat. D’aquí ve l’atractiu que em provoquen les novel.les d’Eugeni d’Ors: és aquesta essencialització, aquest despullament per posar de relleu el moll de l’ós del tema. És una manera de fer tan allunyada també de la novel.la actual, però no de la meva sensibilitat artística, que es troba en una escriptura que trena en una mateixa corda narrativa, prosa poètica i assaig.

(a la imatge, figura de terracota de Fidel Aguilar)   

El primer record

El nostre primer record, diu el professor Martin A. Conway, estudiós de la memòria, és als tres anys i quatre mesos. Abans és difícil recordar res. La meva mare sempre m’explica que quan de molt nena em vaig trencar la cama, la gent venia a la meva habitació de la clínica per escoltar el relat dels fets. Sembla ser que ho explicava amb gran detall, i només comptava tretze mesos! No en tinc memòria. En canvi sí que tinc ‘memòria’ d’un fet molt més antic en el temps i que relaciona un fet i una paraula: posar-se dempeus i pronunciar-la. En el record em ‘veig’ dempeus en el llit de baranes, a la cambra dels meus pares, un diumenge al matí (que era diumenge m’ho ha dit la meva mare). M’he alçat del llit i dic: Papa, així, molt clarament. És la primera paraula que vaig pronunciar. La memòria familiar diu que encara no havia complert els vuit mesos i que vaig començar a parlar molt aviat. El professor Conway diu que ningú no sap si el que recorda va passar de debò (jo més aviat diria de la manera com ho recorda). Pel que fa a mi, només puc dir que aquest record tan antic m’ha acompanyat sempre.

(extret de La capsa verda)

 

Unitat de la vida

En un estudi antropològic, recollit per la Dra. Marie-Louise von Franz, col.laboradora de Carl G. Jung, una vella zulú, amb una senzillesa corprenedora, explicava la unitat vida-mort d’aquesta manera: Va girar la seva mà, va assenyalar la seva palma i va dir: Així vivim nosaltres. Després va girar de nou la mà, amb la palma mirant cap avall: Així viuen els nostres avantpassats. La imatge és prou eloqüent.

La ment

He observat que la ment, una entitat neutra en ella mateixa, és com una esponja que absorbeix, que viu els problemes que ella no ha generat. La ment pot tenir problemes d’estructura, podríem dir, però no de naturalesa. La ment viu els problemes que generen els sentiments de desig (que provoca insatisfacció), o de por (que provoca pànic i desequilibri interior). És a dir: els problemes que viu la ment provenen del món emocional. D’aquí ve que sembla bo el treball d’observar la ment, veure perquè està agitada i mirar d’aturar l’agitació. Aleshores, amb la ment més tranquil.la, es pot pensar d’una manera més ajustada a la realitat, més lliure. Això em porta a la frase evangèlica: La veritat us farà lliures. És a dir: la percepció de la realitat sense interferències fa veure la realitat tal com és, no com voldríem que fos, que això són projeccions mentals provinents del desig, de la por i també del prejudici.   

L'últim regal

La dona seu en el seu silló de vímet, davant l’aparell de televisió. És mitja tarda i fa calor. De sobte expressa un desig en veu alta: Em menjaria un gelat… El marit, que seu al costat d’ella en un silló bessó ple de coixins com el d’ella, ha sentit les seves paraules, tot i la seva sordesa d’anys. Està ja molt malalt i ni l’un ni l’altre en saben l’abast. L’home a penes es té, ha passat una setmana molt dolenta, amb la panxa tan regirada, i amb tant de mareig. La dona continua a mirar la televisió mentre l’home s’aixeca. Al cap de poc la dona sent la porta d’entrada de casa i de seguida ja veu el marit que entra a la saleta amb un gelat a la mà. Ha baixat al carrer a comprar-lo, el supermercat és molt a prop. La dona, agraïda, es menja el gelat. No sap que aquest gelat serà l’última flor que rebrà del marit.

(El pare i la mare han estat junts setanta anys: vuit de festeig i la resta casats)

Llum enmig del dol

A la vetlla hauria volgut fer silenci,

deixar espais en blanc,

posar parèntesis –el rés-,

inscriure el dolor entre comes.

Però vaig rebre les visites tan agraïda,

em deixaven a les mans tanta llum enmig del dol.

(27-6-2012)