Cada dia ens duu missatges amb
significat. Sembla difícil negar les sincronies (Jung i la física quàntica ho
expliquen molt bé), connexions que es produeixen en nivells de l’existència que
van més enllà de la matèria. Així, aquest diumenge tan assolellat de la
Pentecosta m’ha trobat llegint Vull morir
d’amor (Claret), un assaig sobre les diverses facetes de l’amor escrit per
Ramon Sangles i Moles, filòleg i director de la revista Llengua Nacional. En la
primera part del llibre, Sangles fa un cant abrandat a l’amor conjugal. Com
també el fa Òscar Pujol, sanscritista i director de l’Instituto Cervantes de
Nova Delhi, al seu llibre El laberinto de
l’amor (Libros del Silencio), que vaig llegir fa poc.
L’amor, que és bondat i gratuïtat,
s’ha de conrear com es treballa la terra, que és bondat i gratuïtat, però que
sense treball es torna eixuta, estèril. L’amor conjugal, que és l’amor que es
dispensa la parella compromesa tant si passa per esglésies o jutjats com si no,
és amor conjugat. O el que és el mateix: amor a dues bandes. Amor recíproc i
com més equilibrat millor. Aquesta és una qüestió fonamental: l’equilibri entre
el donar i el rebre sosté l’amor de llarga durada. No sempre es dóna. Més
sovint del que es voldria es fracassa. No podem imaginar ningú casant-se
pensant en descasar-se, tot i que en un moment determinat s’hi vegi obligat per
salvar la vida. Perquè a vegades es tracta de salvar la vida, fins i tot la
física.
En un temps en què s’ha prodigat
la vida fàcil i el rebuig a la frustració com si fos la pesta en lloc de veure
com es poden superar els entrebancs, en un temps de guanys fàcils i de
projectes a curt termini, en un temps en què la institució de la parella i les
relacions humanes sembla haver-se fet tan líquida, en les seves reflexions en
veu alta, tant Ramon Sangles com Òscar Pujol ens inviten a emprendre una
aventura humana de gran calat: situar de nou l’amor al centre de la vida,
considerar el conreu de l’amor un destí.
Servo al meu interior una imatge
poderosa: dos amants que evolucionen en una parella vella agafada de la mà.
Aquesta imatge correspon a l’arquetip de l’amor conjugal? Diria que sí. Per
aquest motiu m’han saltat les llàgrimes quan he llegit els versos, senzills i
tan emotius, que l’escriptor Josep Vallverdú ha inclòs a l’esquela de la seva
esposa Isabel Arqué: Vaig tancar-te els
ulls quan em van dir ‘és morta’;/ va fugir la llum en cloure’s la porta./ Tu
vas quedar dins, jo vaig quedar fora./ Ja em diràs on vaig, sense tu a la vora.
Josep Vallverdú sap que
haurà de seguir sol la part de camí que li queda, però a través de les seves
paraules gosa declarar en públic l’amor per l’esposa, una cosa ben poc freqüent
en un món encara amb tantes deficiències pel que fa a la valoració de la part
femenina de l’existència. Però el món està canviant, com ja fa temps que diu
Bob Dylan, i va sent cert. Perquè Òscar Pujol posa en boca de la seva
protagonista Amada: Els amants són com
les dues ales de l’ocell de l’amor. Les ales es mouen per separat, però ambdues
volen conjuntament. I Ramon Sangles: En
la meva assumida limitació, abraçant-me a l’estimada continc l’univers sencer.
L’amor: la força poderosa que mou
el sol i les estrelles, com va dir Dant. No hi ha relat de la creació que no
contingui una parella primordial que amb seva unió dóna lloc al món. L’amor no
és només una força física sinó metafísica, capaç de crear i transformar la
realitat. Per explicar-ho, prenc de Sangles la referència evangèlica on Maria
dóna instruccions perquè els criats omplin les gerres d’aigua en les noces de
Canà. Jesús les transforma en vi. Però l’ingredient principal és l’amor. És
l’amor qui fa miracles.
(publicat al Diari de Vilanova, 8 de juny de 2012. A la imatge, un aparador de
París)
