Els records

Els records no són estàtics, van evolucionant amb el temps. Si el nostre estil de vida té relació amb els records antics, és evident que a mesura que ens anem fent, també els records es van fent. No vull dir pas que es rectifiquin –alguns, potser sí-. El que vull dir és que, sense perdre identitat, van modelant-se a imatge i semblança nostra. Una cosa així com el rostre. Només cal mirar les fotografies d’un àlbum per veure els canvis que s’hi produeixen. L’essència, però, resta. L’essència dels records, també.

Sendino es mor

He llegit amb profunda commoció aquest llibre breu, intens i tan lluminós que és Sendino se muere (Fragmenta editorial), obra de l’escriptor i capellà Pablo d’Ors. El llibre es basa en unes notes que durant la seva malaltia mortal va anar redactant la doctora Àfrica Sendino. Al respecte, escriu Pablo d’Ors: No és, certament, el que ella va escriure, sinó el que jo vaig viure al seu costat mentre ella va intentar escriure. Però conté –estic segur- bona part del que Sendino va voler transmetre en el seu projectat llibre i, sobretot, del que ella realment era i vivia.

Durant la lectura de la història d’aquesta dona valenta i exemplar, se m’anava fent present el testimoni també valent i exemplar d’una altra dona: l’escriptora Christiane Singer, morta com Àfrica Sendino d’un càncer. Singer va titular el seu llibre Últims fragments d’un llarg viatge (Pagès editors), metàfora del camí vital que no ho va ser tant, de llarg, ja que va morir amb 64 anys.

Ignoro l’edat de la doctora Àfrica Sendino, però pel relat es dedueix que es tracta d’una persona encara jove. El que agermana els testimonis d’aquestes dues dones és la seva radical aposta per la vida espiritual enmig del procès de la malaltia, la decadència física i la mort. Ningú no pot morir per nosaltres, semblen dir-nos, i decideixen fer de la seva mort personal un acte transcendent no només per a elles sinó per als altres. Una última lliçó d’humanitat que deixa als altres totalment transformats fins al punt que Pablo d’Ors, que com a capellà d’hospital està acostumat a atendre tants malalts i moribunds, reclama per a la seva pròpia mort el mestratge rebut per una doctora que mai no va deixar de ser-ho, fins i tot en els moments de més debilitat física sempre va tenir en compte els altres i com podia servir-los millor. 

A través de les seves notes, Àfrica Sendino, com també va fer Christiane Singer, ens parla del procès de la malaltia i de les transformacions que aquesta va produint en el seu cos, fent ben present, però, que ella no és la malaltia sinó que la malaltia és un camí per a l’ànima, una oportunitat que la vida dóna a l’ànima per aprendre i crèixer, ja que fins a l’últim moment crèixer espiritualment és possible. Aquest viatge fins al que en podríem dir el nostre ésser etern esclosionant en la mort, es transparenta en el llibre que Sendino volia escriure i no va poder concloure. Ho ha fet ara Pablo d’Ors tot interpretant el desig de Sendino. I ho ha fet amb les millors eines del seu ofici com a escriptor i com a sacerdot: amb ànima intel.ligent i sensible i amb admiració per algú que es mostra amb aquella bellesa secreta que li fa dir: El qualificatiu especial de seguida es va transformar en admirable; i l’admirable amb el temps es va convertir en insigne.

Sendino se muere és una joia literària que sustenta un testimoni humà i espiritual de primer ordre. En aquest relat veiem que la mort pot ser viscuda com a l’últim acte sagrat de la nostra vida fins a coronar-la. Abans el temple eren les cases particulars, ara sovint són els hospitals.  Cal dir que no sempre es veu la mort com el que és: un part a l’altra banda de l’existència, un naixement en el qual el moribund és el fill i la mare al mateix temps.

Admeto que aquesta és la meva visió de la mort, ja que no en puc tenir la vivència. Però sí que he acompanyat fins a l’últim alè alguns moribunds, i això és el m’ha semblat entendre d’aquest esdeveniment còsmic, que més que paral.lel al naixement és la seva culminació. Neix el cos per morir, i morint es dóna a llum. Aquesta visió és una visió espiritual i carnal de la mort, però és que els humans som això: carn i esperit al mateix temps. Aquesta visió, que si bé pot situar-se en el context d’una fe determinada que en la nostra cultura és la cristiana, no n’esclou cap, de fe, ja que la fe pot ser expressada de diverses maneres. Àfrica Sendino ho fa des d’una fe cristiana que es mostra ben particular, tal com ella era. Basti recordar la doctora contemplant una reproducció de l’Anunciació de Fra Angelico: ella, com Maria, va dir sí. Va acceptar viure amb plena consciència la transcendència de la vida tant com la transcendència de la mort.

(publicat al Diari de Vilanova, 25 de maig de 2012)

 

           

Com la flor

Dir que l’amor –l’afecte- no ha de ser moneda de canvi és tan vell com la humanitat. No obstant això, cal repetir-ho perquè s’oblida sovint que l’amor no és material com el diner, sinó bell, però també efímer com una flor. Això vol dir que l’amor es dóna a cada instant, un instant darrere l’altre perquè sí, com la flor dóna la seva bellesa perquè sí.

(flors de maig, la d'ahir i la d'avui, al jardí de casa)

Afrodita

Afrodita (Venus per als romans) és la deessa de l’amor. A Venus-Afrodita estan consagrades les roses, les pomes, els cignes, els coloms, la murtra i els jardins. Afrodita és un dels noms del diví en el seu aspecte femení. Harmonia és la seva filla.

L'arbre invertit

Hi ha una imatge que sempre que la veig em crida l’atenció, em fa pensar, i és l’arbre invertit, és a dir, amb les arrels submergint-se en el cel i les branques sumergint-se en la terra. Imagino que les interpretacions simbòliques d’aquesta imatge són moltes. Per exemple: aquest arbre pot representar el principi hermètic: El que és a dalt és a baix, i a la inversa.

L’arbre girat cap avall també em recorda la imatge cabalística que consisteix en Déu baixant per les sefirot fins a Malkut, imatge de la Terra i de la Humanitat, i la Humanitat pujant per les sefirot fins a Keter, la Corona, el Regne de Déu. De manera simplificada diguem que les sefirot són alhora els dons divins que descendeixen per l’arbre de la Kabalah, i les virtuts humanes que s’han de practicar per ascendir en l’arbre de la Kabalah.

Aquesta imatge de l’arbre girat també es troba en la cosmologia hindú en la forma de Brahma en el seu moviment descendent, és a dir, en la seva faceta de creador.

(en la imatge, la suggestiva pintura “El jardí de l’arbre invertit”, l’autor de la qual és Rafael Trelles)

Amb un elefant pels carrers de Delhi

Quan s'han viscut pel cap baix set vides com els gats, et trobes fotografies que en donen testimoni. Aquesta meva amb un elefant va ser feta a primers de febrer de 1997. L'elefant posa tranquil.lament, hi deu estar ben acostumat. El seu amo no demana res, però tothom li deu donar unes quantes rupies. Suposo que l'elefant encara hi deu ser, caminant pels carrers de Nova Delhi. Tal vegada algú de vosaltres s'hi ha fet una fotografia, tal vegada hem compartit la imatge del mateix elefant.

Això crec, això sóc

“L’home [i la dona, per suposat] està fet per les seves creences. Tal com creu, així és.” Aquesta cita està treta del Bhagavad Gita [El Cant del Senyor]. El Bhagavad Gita, importantíssim poema de la literatura (espiritual) hindú, data de 500 anys a.d.C. La cita no pot ser de més actualitat.

(a la fotografia, roses de maig al jardí de casa)