dimarts, 15 de maig del 2012

Art i ofici


Al llibre Física y metafísica de la pintura (Arola editors), de Louis Cattiaux, llegeixo aquesta cita de Lionello Venturi: Respecte de la tècnica hi pot haver progrés, en art no. De primer quedo perplexa. Però pensant-hi intento desxifrar el que deu voler dir Venturi. L’ofici, sigui quin sigui, s’aprèn. L’art és un do que prové de l’Ésser interior que és complet en ell mateix i, per tant, es dóna o no es dóna, es revela o no es revela. 

dilluns, 14 de maig del 2012

Deia William Blake...

Deia William Blake: La poesia, la pintura i la música són els tres poders que l'home té per conversar amb el Paradís. Estudiar l'art és resar, practicar l'art és lloar Déu.
Ni una gota de vigència, no sembla que hagin perdut aquestes paraules... I si la paraula resar incomoda escrivim dialogar, i si la paraula Déu incomoda, escrivim Vida.

diumenge, 13 de maig del 2012

Els àngels de Pepita Pallé


A suggeriment de Joan-Lluís de Yebra, estudiós de l’exlibrisme i co-fundador com jo mateixa de l’Associació Catalana d’Exlibristes l’any 1989, tres anys abans, l’any 1986 i cap a la primavera, vaig conèixer la col.leccionista d’ex-libris Pepita Pallé Vachier (Barcelona 1911-1998). El motiu era la propera celebració a l’estiu de l’aleshores anomenat Exlibriscongres a la ciutat holandesa d’Utrecht, al qual pensava assistir.
Pepita Pallé em va rebre molt amablement a casa seva, la preciosa torre familiar al capdamunt de Torrent de l’Olla, on vivia amb els seus dos germans solters com ella, tot i que ho va haver de fer enllitada. La senyora Pallé, una dona alta i prima, era també d’ossos fràgils. S’havia trencat el maluc i havia de fer repòs. Duia un vestit blanc. Aquell dia la dama em va recordar Caterina Albert (l’escriptora Víctor Català), que en els seus darrers anys de vida els va passar al llit, on rebia les visites. Ara, a aquesta imatge hi podria afegir la d’Emily Dickinson. La llegenda diu que la poeta nordamericana, també soltera, rebia les visites vestida de blanc.
La trobada tenia com objectiu facilitar-me les dades per assistir al congrès, ja que jo era una neòfita en aquest terreny i ella una veterana. Pepita Pallé es va esplaiar molt sobre les activitats que es fan en aquests congressos, sobretot pel que fa a l’intercanvi d’ex-libris per part dels grans col.leccionistes com ella, i les comandes que possiblement obtindria de la meva assistència com a artista, com així va ser.
La tarda es va allargar tot el que la vella senyora va voler, ja que jo era tot orelles. Em va mostrar un àlbum amb els ex–libris que tenia al seu nom, més de cent si no recordo malament, dissenyats per diversos artistes catalans i europeus, dels quals n’aniria aprenent el nom i el valor artístic. Recordo que em va parlar amb una gran admiració d’Enric-Cristòfol Ricart, gravador excepcional vinculat com ella a l’Asociación de Exlibristas de Barcelona, associació que va tenir vida fins l’any 1970. Si faig esment de l’estima de la senyora Pallé envers Ricart és perquè el destí ens porta per viaranys sorprenents, ja que justament aquest article s’escriu en la mateixa taula de fusta pervinguda per via familiar, en què el millor gravador al boix de tots els temps a casa nostra va gravar els ex-libris de Pepita Pallé.
En la iconografia de molts dels ex-libris a nom de la senyora Pallé hi havia un àngel. Em va dir que aquest era el seu motiu preferit. I tot fent-me alçar la vista de l’àlbum em va mostrar els àngels de fusta policromada i de diverses mides i estils que tenia penjats a les parets de la seva habitació. Jo ja havia observat aquestes presències angèliques en entrar a la casa, ja que n’hi havia arreu.
A l’entrada de l’exposició Donacions 2000-2012, que aquests dies es pot veure al Museu de Montserrat, i que es prolongarà fins a mitjans setembre, hi ha penjada del sostre una bòveda celeste on s’hi exposa de forma molt atractiva visualment part de la col.lecció d’àngels de Pepita Pallé donats a l’Abadia de Montserrat a la seva mort, l’any 1998, i que van passar al patrimoni del Museu l’any 2000. La col.lecció completa consta de 133 peces. Aquesta col.lecció singular va començar arran de l’estada de la família Pallé a Roma, on van residir durant la Guerra Civil. Afeccionada a les visites guiades a esglésies i museus, l’aleshores jove Pepita Pallé va enamorar-se d’aquestes figures que, més enllà d’una bella iconografia, són arquetips de l’aspiració humana que ens conecta amb la nostra estirp celeste, segons la teoria d’Eugeni d’Ors, quan al seu llibre Introducción a la vida angélica va escriure, i tradueixo: Què és viure, en el sentit moral de la paraula? Viure és gestar un àngel per a donar-lo a llum en l’eternitat.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 11 de maig de 2012. A la imatge, un ex-libris d’Enric-Cristòfol Ricart a nom de Pepita Pallé. En la iconografia d’aquest no hi ha un àngel sinó una noia llegint, però qui diu que no ho és sota una aparença de dona?)


    

    

 


dissabte, 12 de maig del 2012

La física quàntica i l'amor


La física quàntica capgira la nostra percepció del món, tot i que molt del que proposa ha estat intuït i sobretot viscut!, pel humans quan no esmussem la capacitat de l’hemisferi dret del cervell (el que despectivament se’n diu femení), i és evident que la nostra cultura (estem parlant de la cultura occidental bàsicament) hi ha tingut molt d’interès. Una de les coses que descobreix la física quàntica és el camp vibratori de la realitat, el vell principi de vibració com en van dir els hermètics. Els humans experimentem bàsicament dos emocions que canvien aquest camp vibratori en nosaltres i en la realitat ambient, i que són la por i l’amor, les altres emocions són derivades d’aquestes dues. Amb la por vibrem molt lentament i només fem servir una tercera part de la potencialitat del nostre ADN. Amb l’amor vibrem molt ràpidament i així augmenta la nostra pontencialitat. En vista d’aquesta realitat vibracional que ens dóna més o menys capacitats, de seguida es veu perquè interessa tant que tinguem por… Així la proclama revolucionària és encara la que va fer el natzarè quan deia, ell sí, agosarat i per això crucificat: “Estimeu-vos”.

divendres, 11 de maig del 2012

Mites i atemporalitat


Sens dubte els mites es mantenen en el temps precisament perquè estan fora del temps, de la mateixa manera que la memòria col.lectiva –o inconscient col.lectiu, segons la terminologia de Jung- és ahistòrica. No descobreixo res si afirmo que els humans vivim en dos plans de la realitat: una temporal i l’altra atemporal, i això és el que els mites reflecteixen. Un exemple d’experiència atemporal: el temps suspès que s’experimenta en la contemplació d’un paisatge, d’una obra d’art, o l’escolta d’una música encisadora o el temps-sense-temps dels enamorats… D’aquí ve que tan importants són els fets cronològics i històrics, com el que s’esdevé en aquest altre pla de la realitat, que és espiritual. Biunitat seria una manera de descriure la nostra forma de ser al món, i que sembla que és, precisament, allò que ens diferencia dels altres éssers vius.

dijous, 10 de maig del 2012

Clàssics grecollatins

La Societat Catalana d’Estudis Clàssics m’ha convidat a pronunciar una conferència que ha de ser una reflexió sobre el diàleg que les meves obres mantenen amb els clàssics grecollatins. La conferència és avui a l'IEC, i agraeixo molt la invitació, ja que durant bastants dies m’he vist abocada a mantenir una mirada entre panoràmica i concreta de la presència i influència del món grecollatí en els meus escrits.

dimecres, 9 de maig del 2012

Palimpsest


Tinc un llibre en vies de publicació, Tot el que perdem. He corregit galerades, he vist la portada. No n’avanço res, perdria enjòlit… Només diré que es tracta de dues narracions curtes que en bona part tenen una base real. Com que hi pot haver algú que reconegui algun dels personatges, prenc unes paraules de l’escriptor Fernando Aramburu, quan afirma: “La funció de l’escriptor és l’art de la paraula, no la veritat històrica”.
És exactament el que he fet, no es pot dir de millor manera. He reescrit aquestes històries com si fossin un palimpsest a fi i efecte que deixin el llast negatiu. Una mica com es fa en les sessions de les constel.lacions familiars, que tenen com a objectiu curar tantes ferides, però sense deixar de cultivar l’art de la paraula, que això és la literatura.