Fa molts anys que vaig tenir un
amic, un jove artista basc, Unai Sanmartín, que s’apuntava els somnis en una
llibreta i em recomanava que jo també ho fes. No ho he fet mai, però hi ha
somnis que veritablement tenen tots els ingredients per convertir-se en un
relat. El somni que vaig tenir fa dues nits (5-5-2012) l’havia d’haver apuntat
de seguida de llevar-me, com es recomana. Aquí va el relat del que recordo
avui.
Com va començar el somni no ho
sé, només sé que el ‘jo’ que somniava es deia a ell mateix que hi havia una
pel.lícula feta a mida respecte de la vida espiritual de cadascú. Així vaig
veure imatges molt potents d’aquesta pel.lícula de la vida espiritual, que no
sé si es referia a la meva, ja que vaig veure dues imatges. És clar que es
podria pensar que es referia a dos aspectes de mi mateixa. Feina rai per a un
psicoanalista! En totes dues imatges hi havia ‘algú’ assegut amb un cistell
tipus senalla a la falda. En una d’aquestes imatges o seqüències aquest ‘algú’
molia unes pedres rodones, com còdols de platja, que s’esmicolaven per fer-se
cada vegada més petites fins a esdevenir pols. En l’altre senalla hi havia unes
sabates que també s’havien de moldre. Les pedres, contràriament al que es pugui
pensar, es molien amb una certa facilitat. En canvi les sabates demanaven molt
d’esforç, de tan matusseres i engavanyoses. El cas, però, és que en l’escena que
el ‘jo’ somiant observava, hi havia més gent molent no-sé-què en els seus
cistells respectius. Una feinada que tothom, però, feia ben concentrat i amb la
millor voluntat, aquesta és la sensació que vaig tenir.
(extret de La capsa verda)
