Inclassificable Odilon Redon

L’any 1894, en plena maduresa personal i artística, Odilon Redon (Burdeus, 1840 – París, 1916) va escriure a Edmond Picard respecte de les opinions sobre la seva obra: Cada ploma vol convertir-me a la seva fe. S’equivoquen en suposar-me objectius determinats. Jo no faig més que art.

En efecte: Odilon Redon, que va ser un creador vocacional i integral, encara resulta un artista de difícil classificació. Les seves obres, plenes de referents mítics i culturals, i d’imatges que poden tenir diverses interpretacions simbòliques, esdevenen intemporals. Atret per la potència del seu propi món oníric i imaginatiu, el seu treball encara constitueix un misteri pels historiadors de l’art, tot i que ja estan acostumats a la lectura de l’art surrealista. Odilon en va ser un precursor. D’aquí ve que, vistes avui, les seves creacions puguin considerar-se clàssiques i d’una gran modernitat al mateix temps. Qui aquests dies viatgi a Madrid i vulgui fer un recorregut per les grans exposicions (les obres provinents de L’Hermitage encara són al Museu d’El Prado, s’ha prorrogat la seva estada) podrà comprovar-ho en l’esplèndida mostra d’Odilon que es pot veure a la Fundació Mapfre.

Odilon Redon, que va reflexionar molt sobre art, va escriure: L’artista arriba a la vida per una misteriosa necessitat. És un accident. Ningú no l’espera. Neix nu sobre la palla sense que una mare li hagi preparat els bolquers. I en el moment en què, jove o vell, lliuri la rara flor de l’originalitat –que és i ha de ser única-, el perfum d’aquesta flor desconeguda turmentarà la ment de la gent i farà que s’aparti tothom. D’aquí l’aïllament fatal, i a vegades tan tràgic, de l’artista…

L’artista és un ésser incòmode fins i tot per a ell mateix fins que no resol l’enigma existencial de perquè ha nascut en un món en el qual no se’l demana, i més aviat inquieta, ja que se situa en terrenys desconeguts o, pitjor, inútils. L’art, va dir Oscar Wilde, és perfectament inútil. Tot i que necessari, va afirmar Redon.

Tot contemplant les obres més significatives metafísicament parlant de Redon, a l’espectadora de l’exposició no l’assaltava pas el dubte de la necessitat de l’art, que considera primordial com el pa i l’aigua. És clar que ella mateixa també ho és, una mica artista (l’escriptura és un art): pertany a aquesta raça de desventurats que no són feliços fins que no troben la manera de realitzar una obra en la mesura dels seus talents exercitats a base d’inspiració i de la voluntat de trobar una forma que reflecteixi a l’exterior el món interior que l’agermana amb la humanitat.

Tota pintura es llegeix com un signe. I certs signes, com aquests de Redon, es comuniquen a través d’una intimitat volguda. Són signes que parlen directament a l’ànima, que van al seu centre. Una obra d’art no només és forma sinó una veu que parla del més profund de l’existència. L’art, com la religió, ens connecta amb l’inefable, com es posa de manifest en tantes de les obres de Redon.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 d’abril de 2012. A la imatge, Ophelia, d'Odilon Redon, 1910)

Amor, mort, vida

Temes més vells no hi ha: l’amor, la mort, la vida, si és que no són el mateix. En parlem amb una vella amiga, que vaig trobar ahir, i a qui no veia a una distància de set o vuit metres, tot i portar ulleres. A l’estiu em van sortir unes taques als ulls que no han desaparegut, tot i haver-me receptat vitamina E. Un problema de la vellesa, em va dir l’oftalmòleg, i de sensibilitat nerviosa. “Procura no posar-te nerviosa perquè aleshores es noten més…” I tant! L’amor, la mort, la vida. Ens quedem una estona amb la idea d’amor, i arribem a una conclusió, que demà ja podria ser una altra, ja que tot està pensat i dit, i tot és vàlid en aquesta matèria. La conclusió és: No et refiïs d’algú que et faci plorar sempre. D’infants ens deien: “Qui et vol bé et farà plorar.” D’infants potser sí, perquè els grans han d’educar i educar vol dir cenyir. Però de grans, quan ens fan plorar a causa de diverses formes de desamor –aquest plor és un morir anímic- malament. La meva amiga en té experiència, i jo també.     

Vida i literatura

Un llibre comença en algun moment. Però en quin moment? Quan comença a escriure’s? Segurament comença abans, molt abans, comença amb aquella fulguració mental que tan s’assembla a un raig de sol que entra en una habitació i il.lumina la fosca. La imatge que acabo d’escriure de manera espontània, tornada a llegir em sembla significativa perquè recorda tant, tant, l’inici de la vida humana. Els hermètics deien: “El que és a dalt és a baix, i a la inversa”. I és que Cel i Terra són espill l’un de l’altra, com vida i literatura es corresponen l’una a l’altra.

(a la imatge presa l'octubre de 2008: biblioteca de la Masia en Cabanyes, vil.la pal.ladiana on va morir el poeta Manuel de Cabanyes)

'Ella'

Es llegeix al llibre dels Proverbis: “Aquell que ha trobat la dona ha trobat la felicitat, ha rebut un favor del Senyor.” Podríem quedar-nos amb la frase textual, però, com se sap, en tota sagrada escriptura hi ha un nivell simbòlic que cal desxifrar. Aquesta ‘dona’ que hem de trobar (homes i dones, s’entén) no és la dona d’aquest món sinó la ‘dona’ interior, l’ànima. En la cavalleria espiritual ‘ella’ és la dama i per al savi ‘ella’ és la Sophia, la Saviesa, la Shekinah.

Caiguda i elevació

Parlem de caiguda bíblica quan ens referim simbòlicament a una condició anterior que podem considerar harmònica entre l’ésser i l’entorn i que anomenem Paradís. És per aquest motiu que el camí per superar aquesta condició sembla que hagi de ser el de l’esforç espiritual per retornar-hi, és a dir: l’ascens. Per la mateixa força de la gravetat, caure resulta més fàcil que no pas aixecar-se i elevar-se gradualment, ja que el de l’ascens sempre és un camí estret i contracorrent. No obstant això, persistim a força de desig i voluntat.

(a la imatge: escales del Guggenheim de Bilbao, maig de 2011)

Set

Crema el món per una ferida

oberta al sol.

Una llum tènue s’encén,

esperança en tu, fill, filla

que conserves la set de buscar

la veritat que es fa escàpola

en l’eternitat dels sons.

(a la imatge: platja de Sitges, setembre 2011)

L'arbre de la Vida

Sang i aigua van vessar-se

en el riu de la vida,

i la Vida ha brollat

en la creu que gemina.

(Que tingueu una bona Pasqua 2012!)