Caiguda i elevació

Parlem de caiguda bíblica quan ens referim simbòlicament a una condició anterior que podem considerar harmònica entre l’ésser i l’entorn i que anomenem Paradís. És per aquest motiu que el camí per superar aquesta condició sembla que hagi de ser el de l’esforç espiritual per retornar-hi, és a dir: l’ascens. Per la mateixa força de la gravetat, caure resulta més fàcil que no pas aixecar-se i elevar-se gradualment, ja que el de l’ascens sempre és un camí estret i contracorrent. No obstant això, persistim a força de desig i voluntat.

(a la imatge: escales del Guggenheim de Bilbao, maig de 2011)

Set

Crema el món per una ferida

oberta al sol.

Una llum tènue s’encén,

esperança en tu, fill, filla

que conserves la set de buscar

la veritat que es fa escàpola

en l’eternitat dels sons.

(a la imatge: platja de Sitges, setembre 2011)

L'arbre de la Vida

Sang i aigua van vessar-se

en el riu de la vida,

i la Vida ha brollat

en la creu que gemina.

(Que tingueu una bona Pasqua 2012!)

La resurrecció de Llàtzer

L’estança és a les fosques,

una roca a l’entrada priva la claror.

Llàtzer hi és de fa tres i dies i tres nits,

el seu cos va ser abandonat

per l’alè que vaga per la tomba.

Espera Jesús, que li dirà: “Alça’t i camina.”

Amb aquestes paraules tornarà a néixer,

als seus ulls hi haurà aquesta llum germinal.

(a la imatge: La resurrecció de Llàtzer, de Vincen Van Gogh)

Judes

Els llavis febrosos.

“Li faré un petó, i sabreu que és Ell.”

Les mans li tremolen.

Dringuen les peces de plata en una bossa bruta.

L’hauria traït per no res, l’odia.

No pot suportar ni un dia més la llum dels ulls,

l’afecte del seu braç,

la benaurança del seu somriure.

Aquesta bellesa terrible li fa mal.

Fuig d’aquesta bellesa destruint-la.

La deixebla

Les pedres van quedar-se dins la mà,

inerts i rabioses.

Ningú no les va poder llançar,

tot i posar-se a primera fila

vestits amb túniques blanques com la neu.

Ella duia un vestit color de carn

que somreia a la llum com somriuen les flors humils.

Ell mai no va pensar que no tenia ànima

perquè Ell habitava la seva ànima.

Ell era l’Amor que havia mudat la vida d’aquella dona.

Ell, que era l’Amor, va aprendre d’aquella dona

com es manifestava l’amor en aquell gest de rentar-li els peus.

En el Sant Sopar,

Ell va rentar els peus dels seus deixebles estimats,

ella entre ells, la primera d’agenollar-se davant l’Amor.

(a la imatge: Maria Magdalena (El Perugino 1450-1523)

La deixebla