La resurrecció de Llàtzer

L’estança és a les fosques,

una roca a l’entrada priva la claror.

Llàtzer hi és de fa tres i dies i tres nits,

el seu cos va ser abandonat

per l’alè que vaga per la tomba.

Espera Jesús, que li dirà: “Alça’t i camina.”

Amb aquestes paraules tornarà a néixer,

als seus ulls hi haurà aquesta llum germinal.

(a la imatge: La resurrecció de Llàtzer, de Vincen Van Gogh)

Judes

Els llavis febrosos.

“Li faré un petó, i sabreu que és Ell.”

Les mans li tremolen.

Dringuen les peces de plata en una bossa bruta.

L’hauria traït per no res, l’odia.

No pot suportar ni un dia més la llum dels ulls,

l’afecte del seu braç,

la benaurança del seu somriure.

Aquesta bellesa terrible li fa mal.

Fuig d’aquesta bellesa destruint-la.

La deixebla

Les pedres van quedar-se dins la mà,

inerts i rabioses.

Ningú no les va poder llançar,

tot i posar-se a primera fila

vestits amb túniques blanques com la neu.

Ella duia un vestit color de carn

que somreia a la llum com somriuen les flors humils.

Ell mai no va pensar que no tenia ànima

perquè Ell habitava la seva ànima.

Ell era l’Amor que havia mudat la vida d’aquella dona.

Ell, que era l’Amor, va aprendre d’aquella dona

com es manifestava l’amor en aquell gest de rentar-li els peus.

En el Sant Sopar,

Ell va rentar els peus dels seus deixebles estimats,

ella entre ells, la primera d’agenollar-se davant l’Amor.

(a la imatge: Maria Magdalena (El Perugino 1450-1523)

La deixebla

La primavera i les seves festes

Jo, la veritat, tinc ganes que faci una temperatura més pujada, aquests dies passats em trobava la mar de bé, buscava una estona cada dia per llegir al sol, la qual cosa sempre em porta a recordar moments de plenitud viscuts en la meva infantesa i jovenesa: el sol, els llibres i jo… La meva imatge de l’infern és el fred i la humitat, que em deixen els ossos baldats. Ja sé que hi ha qui suspira pel contrari: pluja i fresca com la que tenim aquests primers dies de la Setmana Santa. A propòsit de les celebracions d’aquests dies, us recomano un llibre de la Lluïsa Vert, que segur que us interessarà: L’anell misteriós. Festes, tradicions i símbols de l’any (Arola editors). Som individus emmarcats en l’univers, el cicle de l’any i nosaltres estem relacionats, des de sempre que els humans hem buscat un sentit a la vida o més aviat li hem donat… Sigui com sigui, alhora que som éssers naturals també som éssers culturals, és a dir: ens recreem a través de la cultura, i aquesta pren tantes formes i les festes n'és una.

Realització 'del diví'

María Zambrano, filòsofa, en el seu llibre El hombre y lo divino (i cal entendre també la dona) destaca la necessitat ‘del diví’ en la realització humana. El diví pot entendre’s i escriure’s de moltes maneres, és clar, sobretot tenint en compte que aquesta expressió està tan connotada. Dit d’una manera més senzilla em sembla que aquesta realització és fer efectives i transparents en nosaltres les qualitats que d’una manera ideal atribuïm al diví.

Llocs 'sants'

M’atreviria a afirmar que no hi ha un ateu cent per cent, per molt que hi hagi ateus se’n proclamin. I és que per més que la vida moderna s’hagi dessacralitzat, a vegades arranant el sagrat fins al punt zero, en la intimitat de cadascú, intimitat que participa d’aquell inconscient col.lectiu de què parla Jung, hi ha petges de religiositat, facultat humana que, està clar, va més enllà d’una creença concreta. Posaré dos exemples extrets de la vida quotidiana (profana si ho contraposem a sagrada) del que vull dir. ‘Sant’ és el lloc de naixença per a la majoria, encara que es visqui a l’altre costat del món. O ‘sants’ són els llocs que ens remeten a una experiència epifànica de la infantesa, o de la joventut, com ara aquell primer passeig amb el nostre primer amor. L’emoció que se sent en pensar en aquests llocs, o en revisitar-los, és d’índole religiosa perquè ens ‘relliga’ a alguna cosa que s’experimenta com a superior. Aquests moments són escletxes, espais de plenitud humana que ens connecten amb el què som espiritualment.

(imatge presa als jardins d'Aranjuez, 25 de març de 2012)